Ser dona i jove són trets distintius d’un percentatge important de la població que, quan s’ajunten al concepte de societat, poden adquirir un valor perjudicial. Accions ordinàries com alçar la mà a una conferència, participar a un debat o, fins i tot, escriure un article d’opinió estan immerses d’obstacles que no s’aprecien fàcilment.

A un grau d’humanitats com el meu, les dones som majoria, però ens hem trobat situacions en què la veu femenina és minoritària dins l’aula. Encara que més d’una quart part de l’alumnat siguem dones, bastants de debats estan monopolitzats per l’altra quarta. Pareix que els homes tenen major facilitat de donar l’opinió sobre un tema, mentre que nosaltres, generalment, desconfiam i infravaloram les nostres habilitats racionals i comunicatives i necessitam meditar i repensar les idees. Moltes vegades, quan ens hem assegurat que no direm cap doi, l’oportunitat de participar ha acabada. El cas de l’aula és extrapolable a qualsevol àmbit de la vida —la feina o l’associacionisme, per exemple—en què puguem sentir que la nostra veu i vot són prescindibles i, fins i tot, que el nostre paper és purament decoratiu. Fa falta pegar un cop damunt la taula per cridar l’atenció i denunciar la desigualtat que patim, moltes vegades inconscientment tant per una part com per l’altra, tot i que això impliqui, a vegades, renunciar a projectes. Jo, per exemple, vaig sortir d’una associació juvenil per aquest motiu.

Sense la voluntat de deslligar-me de la meva facultat, vull comentar un fet excepcional que pareix que romp amb el sostre de vidre: el departament del meu grau està actualment dirigit per una triarquia femenina admirable. És cert que de cada vegada més dones accedeixen a càrrecs importants dins tots els àmbits, però encara queda molt de camí a recórrer. Per exemple, darrere tots els projectes que un departament du a terme, no es veu, des de l’exterior, cap a quin sexe recau la balança de la càrrega mental, un element de molt de pes que no se sol valorar. Un altre tema lligat a això és la seriositat i el respecte que es té cap a una professora universitària—de la mateixa manera que passa amb altres professions—, ja sigui per altres membres de la comunitat acadèmica com per part de l’alumnat. Com que els límits perspectius no em permeten comentar amb exactitud el primer paradigma, il·lustraré el segon. En repetides ocasions, un company nostre—més major que nosaltres—ha qüestionat dins l’aula els coneixements de dues professores, però, en canvi, no ha qüestionat mai cap professor.

En definitiva, hi ha gent que creu—i, tristament, bastantes dones joves—que la igualtat de gènere ja és una realitat, però, tot i que el món hagi avançat en matèria de gènere, no és així. Si nosaltres no alçam la veu, acompanyada de fets, als mitjans que tenim a l’abast, com podem pretendre que ens escoltin? Basta analitzar els articulistes al present diari. Quantes dones (ja no deman que siguin joves) hi participen? Precisament, em vaig animar a escriure-hi, perquè des de redacció intentaven recaptar dones joves. Les dones que ens han precedit han lluitat pel nostres drets i ens han marcat un camí, no hem de deixar que el cimentin. Des de les nostres possibilitats, hem de fer visibles les discriminacions que patim i crear una xarxa jove, compromesa i reivindicativa que avanci cap a la mateixa direcció: demostrar(-nos) que la nostra mirada compta i que és igualment valuosa. No sé si aquestes quatre ratlles tendran gaire incidència, però em conform que almanco facin reflexionar qualcú.