El Gran Somriure Personal el genera la confiança en un mateix. No hi ha res més al món que la pròpia ment. El propi esperit. L’Esperit Sant soc jo, tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells. No li donem més voltes. L’Esperit ho és tot. Joseph Beuys, aquest boig alemany de l’Art Transcendent i del Pensament Superior, amic i seguidor de Rudolf Steiner, el creador de l’antroposofia, perseguit com Jesucrist i com tots els seus deixebles, ho va anunciar amb bombo i platerets, però, com al foll de Natzaret, ningú no se l’ha escoltat. Tan Beuys com Steiner són dos escolanets ingenus al costat de Jesús, però amb el seu art, el seu pensament i els seus llibres, ajuden a reflexionar sobre les seves paraules i els seus fets. Tothom sap, o ho hauria de saber, que cadascú del seu propi pa fa les seves sopes. I actualment moltes de les sopes són primes. Jo no me’n rento les mans, però resto perplex quan ho veig. Jo mateix, massa sovint, em faig les sopes massa primes per l’absència de confiança i de somriures interiors que pateixo moltes vegades. Sort que de tant en tant algú fa un toc-toc a les portes del meu cor i del meu cervell, i obro els ulls i em poso en marxa. Aquest algú acostuma a ser sempre un llibre, un autor, una obra de literatura, un diàleg brillant o un aforisme que passava per allí.
Quin tresor el de la Literatura! Aquest és el tresor amagat que ningú cerca. El tresor que aquell terratinent de l’Evangeli va amagar al seu camp era una llibre. Un llibre de valor incalculable. El llibre del Nou Testament. Aquest és el Gran Somriure Personal que a tots ens cal, i que tots tenim al nostre abast immediat. Els llibres són el meu Gran Somriure Personal. Ara mateix estic llegint una novel·la de caire autobiogràfic, que feia vint anys que tenia pendent de lectura, i m’ho recorda un cop més. El tresor dels llibres. L’alegria de llegir. La meva miraculosa biblioteca universal i eterna. La fira permanent de Literatura, Fantasia i Ficció. Quina és aquesta novel·la que m’ha revelat els secrets del tresor? Bé, alguns la deveu conèixer perquè en un determinant moment va ser considerada a França i al nord d’Àfrica com un best-seller mundial. Es titula ‘L’escriptor’, i està signada, per raons polítiques i de censura, amb un pseudònim femení d’un creador masculí molt singular: Yasmina Khadra. Ho dic perquè em ve de passada, perquè és una casualitat que en aquests moments l’estigui llegint. No hi havia res previst, però els camins del Senyor són inescrutables. Yasmina Khadra té un estil propi molt singular. És un d’aquells escriptors que jo situo a l’Olimp dels creadors contundents, com Vladímir Nabókov, com Nikolai Gógol, com Lev Tolstoi, com Victor Hugo, com Virgínia Woolf, com Montserrat Roig, com Boris Vian, com Stefan Zweig i tants i tants d’altres. Tants i tants d’altres que, més que un tresor, constitueixen una mina d’or i diamants.
‘L’escriptor’, de Yasmina Khadra, ens introdueix dins la joventut del propi autor quan el seu pare l’interna als nou anys en una acadèmia militar de la ciutat algerina d’Orà. Terrible i terrorífica experiència de la qual en surt convertit en Mohamed Moulessehoul, el seu vertader nom de naixement. Una profunda i esgarrifosa aventura personal que ens commociona a tots els lectors. Però Yasmina Khadra té moltes novel·les més publicades i, pel que m’he informat, totes són tan dignes de ser llegides com aquesta. També ho dic perquè he tingut un tresor, amagat a casa en una prestatgeria durant dècades, i jo no l’havia desenterrat fins avui. Així passa amb altres tresors que ens mosseguen els garrons i no en som conscients. És ben necessari que obrim els ulls i mirem arreu del nostre entorn per trobar les enormes riqueses que ens envolten, els grans somriures personals que ens observen en silenci, delerosos de ser compartits amb nosaltres. En aquesta novel·la de no ficció queda ben palès que la lectura és gairebé l’única font de llibertat que ens queda als humans.
Joseph Beuys, que coneix la vida de Jesús pel cap dels dits gràcies a la lectura del Nou Testament, el petit gran millor llibre que han escrit mai els homes, diu que Crist és el passaport per entrar en el futur. Encara que no sabem quin serà aquest futur que ens espera, sí sabem que serà un temps de color diví i pletòric de tots els plaers inimaginables. Així ho creuen tots els vertaders creadors de llibres que han existit i existeixen. El goig de creure, com digué Biel Amengual, un dels pensadors que actualment caminen per la Terra amb el cor i l’alegria de l’esperit a la mà. Tant per a ell, com per Rudolf Steiner, com per Joseph Beuys, Crist i el Nou Testament és una font d’emancipació i d’alliberament. Crist, diu i pensa Beuys, és qui impulsa a les persones a ser lliures. Gràcies a Crist, gràcies al Nou Testament, els homes assolim el misteri de nosaltres mateixos. Gràcies als llibres assolim el Gran Somriure Personal Interior. Llegim perquè volem conèixer les respostes a les preguntes fonamentals com si es tractessin de físiques. No podem negar la importància del pensament científic, però el veritable desenvolupament humà l’obtenim del nostre interior, de la nostra força i del nostre esperit més íntim.
El Gran Somriure Personal és, per tant, sempre, un somriure interior. És el producte d’una meditació sobre el propi lector. És la confirmació d’haver trobat les respostes sobre el mateix lector, més que les pugui haver obtingut qualsevol personatge de la narració per protagonista que sigui. En el treball psicològic de Beuys sobre la lectura que ell en fa del llibre sobre la vida de Jesús, experimenta que Crist -ell sempre parla de Crist o de Jesucrist, més que de Jesús de Natzaret- s’introdueix dins l’esperit humà perquè pateixi el mateix procés de crucifixió per tal de superar el seu materialisme innat. Un procés de crucifixió al qual ens té condemnats el món i del qual ens en sortirem gràcies als llibres, a l’art, a l’amor i a l’humor. L’humor, aquest abric lleuger i alliberador amb el que no hauríem de deixar mai d’embolcallar-nos per conquerir aquest somriure personal que el Nou Testament -un llibre d’amor i d’humor, el millor de tots-, ens regala com la garantia eterna de la nostra alegria i de la nostra plenitud interior.
Un llibre. El llibre! Una lectura que ens allibera de les dependències creades per nosaltres mateixos. Més paradoxes de l’ésser més paradoxal que la naturalesa humana ha creat. Acabo aquest article i em disposo a llegir relaxadament davant el primer ventilador que trobi a casa. Uf, amb aquesta calorada, ja era hora!
I quin llibre o quins llibres llegiré en aquest horabaixa d’agost que fa tanta calor. Qualsevol o qualsevols. Però no faria una mala tria si fes, com aconsellava Oscar Wilde, un dels meus autors preferits, i rellegís ‘La Vida de Jesús’, de Renan, els ‘Diàlegs’, de Plató, o la ‘Vida del doctor Johnson’, de Boswell. Quin gran capvespre que m’espera!
