Quan em refereixo a «els meus llibres» no penso en els llibres que jo he escrit, sinó en els que he llegit. Els meus llibres, doncs, són els que jo he llegit i rellegit, els que tinc presents en els instants i en les circumstàncies més importants i transcendents de la meva vida. O, almenys, els que a mi m’ho semblen. No deixa mai d’haver-hi aquesta adolescència personal que arrossego des que vaig néixer i que no deixaré d’arrossegar fins que mori. Soc un adolescent etern. Un adolescent i una adolescència natural que, en el fons, em fa sentir viu i romandre amb les orelles dretes en qualsevol moment. Una gran experiència i tot un gaudi, si ho administrem com cal, és a dir, de manera intel·ligent.

La intel·ligència: vet aquí un altre concepte que no sabré definir mai de manera exacte i diàfana. De manera intel·ligent, vull dir. Perquè la intel·ligència és un animalet invisible que camina sense fer soroll per l’interior de nosaltres mateixos, però existent perquè advertim la seva presència en alguns moments determinats. Cal tenir-la sempre ben esmolada per poder-nos servir d’ella en qualsevol moment del dia i de la nit. Com s’esmola? Com la podem esmolar? Llegint. Llegint tot el que cau a les nostres mans i a les mans dels altres. Més que res, però, llegint els millors llibres que, per a mi, són els meus. Els que jo he fet la tria. Balzac deia que només la intel·ligència pot examinar-se a ella mateixa. Possiblement és així.

No us la diré, quina és la meva tria. Potser que de tant en tant esmenti algun dels llibres que considero «meus» pel benefici i l’alegria que n’he tret d’ells. Però el llistat és gairebé infinit i, a més, cada lector ha de confeccionar el «seu». Aquí radica l’èxit d’aquesta operació intel·lectual, en que ningú més que un mateix pot edificar el seu propi castell de lectures i de Literatura. Una veritable festa. Perquè el lector és tan arquitecte del castell com el propi autor. La creació és conjunta.

El que els llibres ens diuen, i que nosaltres ens diem a nosaltres mateixos gràcies a ells, és que la naturalesa humana és el no res i, a la vegada, és el gran miracle de que el món on vivim sigui el nostre món. Gràcies a ella, a aquesta naturalesa humana que ens abraona amorosament. Però aquests llibres, que per mi són els meus i per un altre són d’uns altres, ens ho diuen particularment a cadascú de nosaltres. El mateix llibre meu i teu ens diu coses diferents si m’ho diu a tu o si t’ho diu a tu, però sempre ens diu el que és més just i encertat que ens digui. Aquest és el prodigi. Un llibre sempre és un llibre, però no és el mateix quan es dirigeix a un lector o a un altre o a uns altres deu mil. És el prodigi de la literatura, de la creació i de la interpretació. Ningú ha interpretat mai ‘Madame Bovary’ de la mateixa manera. És per això que el seu autor, Gustav Flaubert digué que madame Bovary era ell. Molts el prengueren per boig, però tenia tota la raó del món. ‘Madame Bovary‘ sempre serà la madame Bovary del qui l’interpreta. I el que dic d’aquesta obra es pot dir de qualsevol altra. Jo, per exemple, no m’he sentit mai ser madame Bovary. De cap manera! Què lluny que em sento d’ella, del seu marit i del autor!

Un personatge de ficció que sempre ha donat voltes a la meva existència real és Gregor Samsa, de Franz Kafka. Al llarg de la meva vida he celebrat moltes festes literàries gràcies a Gregor Samsa, i cap dels celebrants hem coincidint amb el motiu de la celebració. Qui era Gregor Samsa? Quin significat té la seva història? Què pretenia Franz Kafka quan el va escriure? Tenia algun pensament sobre l’impacte que pogués tenir sobre els seus lectors? Gregor Samsa era Frank Kafka? Milions de preguntes com aquestes sempre tindran trilions de respostes contradictòries. M’he divertit molt i moltes vegades comentant aquest personatge de ficció. M’ho he passat molt bé ponderant i escodrinyant la seva envitricollada personalitat. Per altra part, no més envitricollada que la meva. Jo, que no soc madame Bovary, sí que soc Gregor Samsa! És admirable que passin coses com aquestes! És extraordinari! A la vida «real», si és que la vida real existeix, no passen aquestes meravelles. També en passen, però no són tan prodigioses.

I això que no parlo de les meves lectures juvenils com les de Jules Verne, ni de la lectura de ‘El petit príncep’ ni d’’Alícia en el País de les Meravelles’. Si elegís aquest camí per comentar les interpretacions que n’he fet d’aquestes obres universalment conegudes, i aclamades en tots els sentits, no acabaria mai. Això sí que és una festa. Però si vull aprofundir encara una mica més m’endinso en Ramon Llull, Montaigne, en Erasme, en Thomas More, en Voltaire, en Goethe, en R. W. Emerson, en Joseph Beuys, en Francesc Pujols i en cent mil autors més: en Virginia Woolf, en Simone de Beauvoir, en Simone Weil, en l’última Mercè Rodoreda: o en els grans aforistes centreeuropeus com Lichtenberg, Nietzsche, Joubert, Oscar Wilde, Renart, Joan Fuster i tots els seus deixebles.

Els meus llibres d’ara mateix també són infinits. L’edició literària i filosòfica no s’atura mai. I és riquíssima i exuberant. El món és una gran festa que va començar fa més de deu mil anys i encara continua. Tornem a Lao Tsé, a Confuci, a Homer, a Sòfocles i Aristòfanes. Tornem als clàssics i no els deixem mai de complimentar. Mai no ens deceben, mai no ens avorreixen, mai deixen de donar-nos els millors regals per alegrar les nostres ments i les nostres vides. Resulta impossible deixar de celebrar meravelloses emocions si estem en companyia dels llibres. Cadascú, dels seus llibres. Jo, dels meus.

Jo sempre estic content. Que ningú s’estranyi. Disculpeu la meva insistència, però sempre estic envoltat de llibres, és a dir, dels millors amics que existeixen en aquest món. No demanaria disculpes si estès envoltat sempre dels millors menjars, dels millors espectacles i de les millors persones. És cert que algunes d’aquestes persones i alguns d’aquests llibres són horribles i capaços de fer-te la vida impossible. Però ho notes de seguida. Els lectors no som éssers estúpids ni inexpertes. Abans d’arribar a la pàgina 10 de qualsevol llibre ja sé de quin peu es calça. Aleshores el tanco i el deixo abandonat a qualsevol indret. No el torno a saludar mai més. Ja s’ho farà. Potser que aquest mateix llibre trobi algun lector que s’enamori d’ell algun dia, perquè sabem que en aquest món hi ha gent de tots colors. La qual cosa també m’alegra. Tot el que fem a favor de la nostra alegria és el més legítim que podem fer. Llegir és una de les coses més legítimes que existeixen.

La gran paradoxa és que quan jo vaig començar a llegir, tothom del meu entorn ho lamentava. Quan més endavant vaig començar a manifestar la meva gran afició per la literatura i a dir en veu alta que hi havia dies que llegia més de deu hores diàries, la gent es posava les mans al cap davant aquella gran desgràcia: «Quin avorriment!», cridaven trasbalsats. Bé, gràcies a Déu he sobreviscut fins avui, i aquí estic per contar-ho. Que passeu un bon estiu!