algo de nubes
  • Màx: 16°
  • Mín:
10°

Els Manaments Naturals

No hi ha més manaments que els naturals. I cal posar-los en majúscules. Perquè res hi ha que meresquí més respecte que ells. Que ningú s’esveri: aquests manaments naturals dels quals parlo no són altres que els Manaments de la Llei de Déu presentats amb un estil més proper i menys teatral. Són els manaments de la Naturalesa i del Sentit Comú. Es veu que quan Moisès baixà del Sinaí ho va fer no només carregat amb les taules dels Deu Manaments de Déu, sinó amb les del Sentit Comú. Per això tenen tanta autenticitat. Per tenir sentit comú és suficient confiar en la nostra naturalesa i romandre desperts i pensar bé les coses. Moisès, aquell dia, les hi va pensar. Aquell dia, a Moisès se li ajuntaren el sentit comú i la inspiració divina.

Tothom ja sap que a les nostres festes de la Literatura mengem i bevem una gran varietat d’aliments i de begudes. Això ens permet tenir en tot moment la nostra imaginació desperta i, més que la nostra imaginació, la nostra creativitat. Menjant i bevent d’aquí i d’allà aconseguim crear un caldo de cultiu molt singular i, naturalment, ben original. Si no és del tot original, perquè això no és possible, sí que ens hi apropem. És absolutament obvi que, per exemple, «No mataràs» sigui un Manament de la Llei de Déu. Però també ho és que sigui un manament natural. Amb tots els altres manaments passa el mateix. Potser el Manament que més ens interpel·la en la nostra condició humana imperfecta és el d’estimar a Déu sobre totes les coses. Però segurament és el més natural i evident de tots. Cal saber qui és i què és aquest Déu que hem d’estimar infinitament. Déu és l’essència de tot plegat, és la cosa màxima en totes les esferes, és el non plus ultra. Bé, això creiem, o això ens fan creure. Li diem Déu per dir-li d’alguna manera, per distingir-lo de tantes altres nominacions igualment absurdes. El nom no té importància, el que en té és el que nosaltres pensem i el que fem amb això que pensem.

Tot és un caprici de Moisès? No ho crec. No ho crec perquè els mateixos manaments naturals amb els quals venim al món coincideixen amb els seus, amb els coneguts com a Manaments de la Llei de Déu. Això és el que els fa creïbles i vertaders. Moisès no va gravar a la pedra cap Manament que ens prohibís anar al futbol els diumenges a la tarda. Tant com m’han agradat Pelé, Maradona, Ronaldinho, Messi i ara mateix Lamine Yamal. Jo m’hauria hagut de confessar cada dilluns!

No vaig de bromes. Les coses són així. Són així com són. La meva ment, o el meu cervell o la meva consciència, em dicta el què he de fer, més que les taules de la llei mosaiques. O no m’he de fiar del que m’aconsella, amb la millor voluntat del món, la meva veu interior? M’he de fiar més de Moisès? És una pregunta delicada, aquesta. Ho és tant que no m’atreveixo a contestar-la. No la contesto, de moment, però he de dir que habitualment segueixo més vegades el que em dicta el meu discerniment particular que el que em prohibeix o m’obliga a fer Moisès. Espero que aquesta conducta personal sigui sempre pel meu bé.

Potser seria bo re-naturalitzar els Manaments, sense apartar-los de la seva constitució sagrada, perquè res no hi ha més sagrat que la Naturalesa. Tant és així, que els Manaments de la Llei de Déu són un producte seu. De la mare Naturalesa, vull dir. O així ho penso. En el fons, tot el que és, és tot el que penso que és. Si no ho penso, no és. Descartes ho va dir amb unes altres paraules: «Penso, aleshores existeixo». I aquells que no pensen, no existeixen? Què passa amb una pedra, un albercoc o un pessigolleig de la pell? No existeixen? Potser m’ho hauria de pensar millor. Potser com més penso, més existeixo. Deu ser així? El pensament dilata la meva existència?

Hi ha molts altres manaments naturals, com el de ser generós i feliç, que gairebé no complim mai i que no ens penedim de no complir-los. Però és evident que el d’estimar a Déu sobre totes les coses també inclou aquests. Allò bíblic de que els Deu Manaments s’inclouen en els dos primers em sembla que encara es podria precisar i abreujar més. S’inclouen en un, no en dos. Un de sol, el de l’amor. L’amor de Déu i a Déu ho reuneix i abraça tot. Seria més concís i més fàcil de memoritzar si ho diguéssim així. Els Manaments de la Llei de Déu s’inclouen en un de sol: estimar a Déu sobre totes les coses. Perquè totes les coses ens inclouen també a nosaltres.

Nosaltres? Qui som nosaltres? Potser no hi ha ningú més que jo en aquest món. Si és així, de què m’he de preocupar amb el que fa a la meva manera d’actuar? Qui em pot influir a pensar, dir o fer una cosa o una altra? Soc del tot independent. No he de donar explicacions a ningú. Però tampoc faig el bé ni el mal a ningú. Ningú no em sancionarà per haver caminat cap amunt o cap avall. Vaig on vull i quan vull. Si no hi ha ningú més que jo en aquest món, i ningú no m’ho pot assegurar ni desmentir, perquè he de creure o no creure en un home o en un Déu? No deixa de ser insòlit pensar així. Però podria ser que fos la manera més lògica de fer-ho. Com a entreteniment o passatemps ho veig molt pertinent. Com pensaria jo si fos cert que al món no hi ha ningú més que jo? Quina tranquil·litat. Quina calma. Quina pau. Algú pot pensar tot el contrari: quina inquietud, quina angoixa, quina por! Bé, els manaments de la Llei de Déu no existirien si Moisès no hagués existit. Jo viuria amb total llibertat. Lliure d’obligacions, de convencionalismes, de problemes i de maldecaps. O potser viuria espantat per la meva manca de companyia, per la meva soledat absoluta, pel meu abandonament no raonat?

Sigui com sigui i sigui el que sigui, m’acompanyen, sembla que afortunadament, els manaments naturals. Els naturals, si més no, perquè els altres, els que ens ensenyen, són artificials, inventats, somniats. Això sí, sagrats. Divins. Però ens cal memoritzar-los. En canvi, els naturals els portem incorporats de fàbrica i no ens costa gens tenir-los presents en qualsevol moment de les nostres vides. Per tant, com tots sabem i com ens ho recordava Joseph Beuys, tot ésser humà és un artista. Un artista del pensament, tots som directors de la nostra creativitat i de la nostra energia mental. Siguem intel·ligents i no menyspreem el que la Naturalesa ens ha regalat. Tots els homes portem una força especial, i aquesta força és la dels Manaments Naturals.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.