El moll de l’os

Penso que aquest és l’estil que he d’emprar quan vull dir una cosa. I més que quan la vull dir, quan la vull aconseguir. Quan vull convèncer. Més que quan vull convèncer, quan vull convèncer-me a mi mateix. Crec que és el secret de la bona literatura, de la veritable literatura. Habitualment, l’essència de tot plegat, el moll de l’os, el bessó, les arrels, l’ànima, l’esperit o diguem-li com vulgueu, el Pare, no és visible, almenys amb els nostres ulls físics. Però ho sentim i ho pressentim, ho intuïm, ens en fem una idea. Una idea certa. Una idea en la qual hi posem tota la nostra confiança. No veiem l’ànima ni l’esperit, però la valorem més que si la veiéssim físicament. És com la força de la gravetat, o com el vent o la llum. Res de tot això és tangible per la nostra limitada condició, però posaríem la mà al foc per expressar en veu alta la seva existència. Sinó públicament, almenys en privat. No veiem la llum, però veiem que la llum ens capacita per veure-hi. Jo considero que gràcies a la gravetat, al vent i a la llum descobreixo aspectes propis i del meu entorn que sense aquests elements invisibles no veuria. I sense la ficció no podria alenar. La ficció és descobrir l’invisible. Que sigui invisible no vol dir que sigui inexistent. Les grans veritats segurament estan en la invisibilitat. Podria ser que la veritable existència sigui invisible pels nostres ulls exclusivament humans.

De tot plegat podria deduir-se que cal creure en allò que no veiem. Només així trobarem la calma interior. Per això té tanta importància la fe. És infinit el nombre de coses que sabem sense haver-les vist mai. Resulta increïble. Quina paradoxa que allò de més valor que hi ha a les nostres vides no siguem capaços de veure-ho físicament. El més valuós és l’amor. O sigui: l’humor. No el veiem, però sabem que existeix, perquè el sentim i l’experimentem. És extraordinari que sigui així. Ens sembla fantàstic que sigui així perquè no el podem veure, però això no vol dir que no sigui visible per a alguns éssers superiors a nosaltres en aquest sentit. Veure’l deu ser meravellós. Entre els humans només el veuen alguns poetes, alguns infants i la majoria de sants. Els sants deuen ser sants perquè veuen «materialment» l’amor amb humor. Per això són sants, perquè tenen una visió especial, la que no tenim els altres. És el que tenia Jesús de Natzaret, que veia més enllà del que veiem nosaltres. I, a més de veure-ho, ens ho comunicava. Jo no crec que mentís quan deia el que deia. Per què ens havia de mentir? Què n’aconseguia ell dient mentides? Quin benefici en treia d’enganyar-nos? Jo no el veig per enlloc. Per això penso, i ho dic, que es dirigia en tot moment al moll de l’os, parlava a la soca i anava directament al gra. Un home així, un personatge com aquest, fa que reflexionem i meditem seriosament sobre ell. I aquest personatge el trobem, o almenys ens l’ha donat a conèixer un llibre: el Nou Testament. Sense el ‘Nou Testament’ no en sabríem res d’ell: ni del personatge ni de les seves «mentides». Aquesta és la gran aportació que ha fet al món i a la humanitat la literatura. La Literatura. La Literatura de Ficció.

Cada dia més sento lectors superficials que consideren els quatre evangelis com a literatura de ficció. Beneïda ficció! Qui és capaç de relatar unes paraules i uns fets com aquests, de manera fictícia, ha de ser per força un geni. Mai ningú, cap novel·lista ni dramaturg, ha estat capaç d’escriure i de descriure uns esdeveniments «inventats» com els evangèlics, llevat de Joan, de Mateu, de Lluc i de Marc. Quatre genis de la Literatura en majúscula. Quatre premis Nobel. No abandonen mai l’ametlló, el nus, ni s’enfilen mai per les branques: van al bessó de la situació, de l’episodi o del succés. El ‘Nou Testament’ és el llibre que menys palla conté en tota la història de la literatura universal. No conec res més autèntic que aquest llibre excepcional. Justament per això és excepcional, per la seva autenticitat. Es dirigeixen al moll de l’os, a l’espinada del ser humà, a la seva consciència i al seu cor.

Jo penso que la ficció té tant valor o més que la realitat. No soc jo que m’invento coses, històries ni coverbos de cap classe: és la meva pròpia naturalesa, la meva genètica que m’acompanya des d’abans del meu naixement corporal. Quin poder tinc jo per inventar-me res? Més que homo sapiens som homo geneticus, si es pot dir així. Genèticament som infinits i indestructibles. L’educació familiar i escolar no seria possible sense el nostre potencial genètic. La cultura no és humana, encara que ho sigui, abans és nadiua i oriünda, natural a la nostra naturalesa, si em permeteu dir-ho així. És, segurament, per tot plegat, que tot el que ens passa ho trobem tan misteriós i envitricollat, perquè ens ve de l’origen, d’una ficció superior que és el nostre moll de l’os més preliminar i més avantpassat. Més inconcebible pel meu enteniment humà. Deu ser quan ens fem humans que romanem una llarga temporada incompetents.

M’entreté i em diverteix molt fer aquestes reflexions íntimes i solitàries que no goso a comunicar-les a ningú, sempre acompanyades dels millors autors de ficció i de la millor literatura fantàstica que omple la meva Biblioteca personal que és de tots vosaltres també. La realitat, ja no només la literària, abans de ser real va ser teòrica. Els llibres que he escrit i publicat són reals, però abans d’escriure’ls i de publicar-los no existien, no hi eren. No eren enlloc del món. En tot cas, només existien dins la meva ment creativa creada per no se sap qui ni quan. Vull dir que la realitat, abans de ser-ho va ser una fantasia, va ser una idea, un projecte. I abans? Abans de ser un projecte, què era? La meva perplexitat no deixa d’augmentar cada segon de la meva vida. Són tantes les incògnites del meu cervell que no comprenc com hi caben. M’ho hauré de fer mirar.

M’ho hauré de fer mirar a mi mateix. De qui puc refiar-me més que de mi en aquest món? De manera que tinc molta feina per endavant. No l’acabaré mai. Això, en comptes de bloquejar-me intel·lectualment i emocionalment, m’allibera. Una altra de les moltes paradoxes de la vida humana. De paradoxa en paradoxa i segueixo alenant sense saber on s’acabarà aquesta giragonsa. El més probable és que no acabi mai, i si acaba algun dia ho farà bé, com aquest article literari meu, farcit de dubtes i d’entreteniment. Per a mi, l’humor és la guia i el veritable moll de l’os: és un acudeixo primer per trobar remei a la meva ignorància i a la meva estupefacció. Crec que, algun dia, aquest camí, a més de guiar-me, m’il·lumini. Ho crec fermament. Quina gran troballa trobar el moll de l’os en l’humor!