algo de nubes
  • Màx: 29°
  • Mín: 21°
28°

El millor referent

Debades llegeixo i rellegeixo. Debades penso i escric. Si no passés gust de fer-ho, us puc ben assegurar que no ho faria. Llegir, pensar i escriure són les tres coses que més m’agraden fer en aquest món. Si no pogués llegir, pensar i escriure sí que tot el que faig seria debades. Sospito si també visc debades, perquè a vegades m’ho sembla. No ho sé, però sospitar-ho m’entreté i, en alguns moments, fins i tot em diverteix. Només hi ha una font que me motiva i em serveix de referent i, al cap i a la fi, me manté en peu de guerra. Sort. Dono gràcies permanents a qui fa possible aquesta font. Es tracta d’un llibre, com tots heu pogut intuir: el Nou Testament. Sempre que necessito ajuda, i la necessito de manera permanent, acudeixo als relats evangèlics de Joan, Mateu, Marc i Lluc. I si ho trobo oportú, a les cartes de Sant Pau, el qui els va acabar de consolidar i difondre. El que va a donar a conèixer a tot l’univers el cristianisme de Jesús. Aquest és el gran referent al qual faig referència, i que serveixi el pleonasme, si ho és, per sempre més. A la vida diària, encara que no ens n’adonem, vivim envoltats de referents. Sense ells estaríem perduts. A les fosques. Un referent és com el cordó umbilical que ens relaciona i uneix amb la pròpia vida. És la garantia de que els nostres pensaments i els nostres actes estan dirigits en el bon sentit. Tenir bons referents i seguir-los, tenir-los presents i en compte, ens proporciona la confiança necessària per actuar amb educació i lucidesa envers els altres i, sobretot, envers nosaltres mateixos. Si disposem del millor referent i l’adoptem com el nostre amic inseparable, res de dolent ens pot passar. Ell sempre ens aconsellarà el més excel·lent i superlatiu. Ens indicarà el camí més encertat que podem seguir, ens mostrarà la més infal·lible de les veritats de la nostra vida. Caminarem sense cap mena de temor, d’inseguretat ni de por. Serem sublims i imponderables.

Ja coneixeu la meva tendència a la hipèrbole i a l’èmfasi festiu, però si el Nou Testament és el meu principal referent literari és, sens dubte, gràcies al seu protagonista: Jesús de Natzaret. I aquí no hi ha hipèrboles que valguin. Tots sabeu el que crec i el que penso. Crec i penso en do re mi fa sol major: d’alguna cosa m’ha de servir ser cristià. D’alguna cosa important i importantíssima m’ha de servir tenir el millor referent de la literatura i de la història: els relats evangèlics del Nou Testament. Com és fàcil d’entendre, per tot plegat s’hi ha de creure. La fe és fonamental. Creure és el fonament de totes les coses. És importantíssim creure en la fe. Creure en Déu. Què és creure en Déu sobre totes les coses? És creure en l’alegria i la pau. Fora de Déu no hi són. Per tant, si volem estar alegres i viure en pau, que és al que ens obliga la nostra condició humana, per ser conseqüents hem de creure en Déu. Podem no voler viure en pau, ja que això depèn de la nostra voluntat, i, aleshores, doncs, lògicament, no creure en Déu. Aquesta és la «desgràcia» de ser lliures. Això de tenir manaments i llibertat per deixar-los de complir ens complica molt la vida. O a mi me la complica. Què he de fer? Creure. Només la fe en la literatura evangèlica em fa sentir bé i em relaxa. Aquesta fe és, fins i tot, compatible amb el dolor físic i l’angoixa. No té cap enemic insalvable. El Nou Testament ens ho garanteix: «Jo us donaré una alegria que ningú no us podrà arravatar». Vaja! Poca broma. Ni la salut, ni el coratge, ni la mare que ens va parir pot proporcionar-nos aquesta alegria: només ens la proporciona la fe en les paraules evangèliques de Jesús. No és com l’angoixa, la inquietud, els nervis, la preocupació: d’on surt tota aquesta misèria? Per què ens angoixem? Per què ens posem nerviosos i perdem la calma i el senderi? D’on procedeixen els mals pensaments? Els psicòlegs i les psicòlogues parlen d’al·lucinacions, de paranoies. Bah, coses que passen i res més!

Jesús de Natzaret diu tantes certeses i fa tantes meravelles, és un personatge tan màgic i excels, que sovint he pensat i penso que no potser ningú més que Déu. Ell mateix, perplex per les seves paraules i pels seus fets espontanis, ha dit més d’una vegada que ho és. Déu és el meu pare i jo soc el seu fill. En més d’una ocasió al Nou Testament, s’ha declarat i es declara Fill de Déu. Abans que ell ho digués, pel que deia i pel que feia, jo ja sospitava que aquest jove era Déu. Per això el vaig convertir en el meu heroi, en el meu personatge històric i literari de referència. En el meu millor referent. No em cal tenir-ne d’altre. Em dic a mi mateix, una vegada i una altra, que per aquest referent he de deixar tots els altres, és a ell que he de dedicar tota la meva atenció i acció. És l’únic que m’ha d’ocupar i preocupar. Paga la pena, però soc tan estúpid que massa sovint ho oblido. Beneit! És d’imbècils basar la meva vida sobre el benestar material o sobre el reconeixement social i el prestigi humà. O sobre la fama, el diner o el primer venedor de fum que passa pel carrer. Sé que el meu optimisme i la meva felicitat es fonamenta en allò que em diu el Nou Testament. Oh sé i no dono cap passa endavant. Per això em considero un imbècil i un estúpid que necessito redimir-me. En aquestes estic. Mai no soc més fort, més jo mateix, que quan tinc fe, que quan confio en les paraules i els fets dels quatre relats d’aquest llibre meravellós. Més que Alícia en el País de les Meravelles i en El Petit Príncep junts!

El referent de la fe ens assegura la nostra felicitat, però no li lliurem tot el valor que té. Què ens passa? Què em passa? Per què no considero com cal el tresor més valuós que tinc? Burro! Soc un ruc que menysprea el seu millor amic i curador. És aquest referent, el més elevat i superior de tots, el que he de fer servir de brúixola per no perdre’m mai pels caminois mal eixarmats de la vida. I ho he fer amb tota la humilitat i senzillesa de les quals sigui capaç, perquè res és mèrit meu, sinó d’aquell que ens desitja tota la benaurança del món. No sé, no sé. No sé si algun dia me’n sortiré, però sé que és així com ho hauria de fer. Creient. Creient de debò.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.