nubes
  • Màx: 16°
  • Mín: 10°
14°

La Raó del límit

«En el meu inici hi ha el meu final»
T.S. Eliot

La Raó il·lustrada fa temps, diuen, que està en crisi. La filosofia del segle XX, després de la crítica de la Metafísica de Nietzsche, es pot entendre com un intent de «destrucció» o «desconstrucció» de les categories heretades del pensament grec i la filosofia de la Modernitat. Sigui des de la filosofia analítica o des de la filosofia continental, la Raó i el seu corol·lari en la idea de «veritat» es veuen qüestionades per un pensament que perd el seu «fonament» i que es transforma en una mena de «sofística» de la finitud. Així és com, a grans trets, es pot caracteritzar l'espai desertitzat de la postmodernitat, un terreny de «pensiero débole» que perd la capacitat per a donar resposta a la pregunta fonamental del pensament kantià «¿Què és l'ésser humà?».

Ara bé, no tot el pensament transcorre per aquest agrest territori, sinó que hi ha propostes que, més enllà d'un intent de recuperar la Raó il·lustrada, proposen noves formes de Raó, basades en la realitat existencial del nostre temps. És el cas de la proposta de la «Raó de frontera» o «Raó limítrof» desenvolupada al llarg de trenta anys pel filòsof espanyol Eugenio Trías (1942-2013). Una proposta a l'estela de la «Raó vital» d'Ortega i la «Raó poètica» de María Zambrano que vol donar compte de la condició humana i la seva inexorable relació amb el «límit» que la constitueix.

Així, aquests dies he estat rellegint el llibre de Trías 'El hilo de la verdad' en el qual l'autor fa una síntesi de la seva proposta filosòfica de la «Raó limítrof». Per a Trías, recordant l'estètica transcendental kantiana, «l'espai» i el «temps» són les condicions de possibilitat de l'existència, l'experiència de les quals possibilitat la deducció de les set «categories del límit» que ell proposa. El «límit», per a Trías, és l'espai topològic contingut entre el «cèrcol hermètic» i el «cèrcol de l'existència». Es tracta de l'espai o limes entre el món i l'ignot on l'ésser humà viu entre la facticitat i la possible transcendència. Un espai limítrof habitable que conjuga la nostra existència individual amb el retorn a l'Arcà. És aquest retorn el que marca la compressió del temps en les seves tres dimensions: el passat immemorial, el present etern i el futur escatològic. Així, «l'instant» és la «carn» del temps que es viu dinàmicament des de l'espai de «l'ésser del límit» i dona vida a les tres dimensions de la temporalitat.

Per a Trías, l'ésser humà, la realitat de la nostra «condició humana», és viure en aquesta frontera de l'ésser. Des d'aquest espai, la Raó es torna finita, però oberta. La Raó permet constituir-se en la «llibertat» que ens convoca a ser habitants del límit. Segons el filòsof espanyol, la Raó supera la mera part destructiva, permetent edificar la realitat sobre la plasmació dinàmica del que és limítrof. Així, Trías reivindica la noció de limes, l'espai que separava l'Imperi Romà dels Bàrbars i que era el lloc de trobada de l'encreuament i mestissatge de cultures i llengües.

Sigui com vulgui, rellegint el llibre de Trías i la seva caracterització dels «habitants de la frontera», m'ha fet pensar en el debat actual, no només a l'Estat espanyol sinó també arreu d'Europa, dels límits a la immigració. L'extrema dreta europea duu a terme una campanya per a resignificar les fronteres com a àmbit identitari excloent. Santiago Abascal, líder de la ultradreta de VOX, pronuncià, durant un míting de la campanya de les eleccions europees, la següent frase: «Más muros y menos moros». Un missatge terrible! En aquest sentit, la proposta de Trías podria entendre's com un intent de reconeixement de l'alteritat i la singularitat de totes les persones, tenint en compte que independentment del país on vivim, tots compartim la mateixa condició humana de ser «habitants de la frontera». És una possible lectura i una via de compromís ètic. «En el meu inici hi ha el meu final» escrigué T.S. Eliot en un dels seus 'Quatre quartets'.

Reprenent el fil de l'inici, tot i la crisi de la Raó il·lustrada, tot i la part «destructiva» de la filosofia, encara és possible eixamplar i repensar la racionalitat, sobretot per la urgència d'un món que necessita repensar-se des dels fonaments i les seves bases.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.