El títol d’aquest article, el (que és) més estrany és que calli, podria definir clarament qualsevol persona que sempre xerra. Tot sovint, però, en comptes d’aquesta frase, el que realment es diu és *lo més estrany és que calli. La forma lo, en aquest context, no té valor d’article masculí, sinó que és el que tradicionalment s’ha anomenat article neutre i té un valor individualitzador (serveix per expressar una idea abstracta).
Fixem-nos, en aquest sentit, que no és el mateix dir *lo més estrany (en què lo no té cap nom darrere) que lo pis o lo cotxe, en què lo és un article masculí. En aquest segon cas, la forma lo és normativa i habitual en els registres informals dels parlars nord-occidentals, si bé en la resta de dialectes només ha quedat, fossilitzat, en construccions com tot lo dia.
Ara bé: com a article neutre, la normativa actual rebutja l’article lo, que es considera d’influència forana. Així, tot i les polèmiques que hi ha hagut sobre aquest tema (potser encara recordeu la que hi va haver al diari digital Núvol l’any 2013), ni la GIEC ni cap de les obres normatives no consideren l’anomenat article neutre com a forma adequada en els registres formals. Per tant, una frase com Sempre em diu *lo que he de fer s’hauria de substituir, per exemple, per Sempre em diu el que he de fer o bé per Sempre em diu les coses que he de fer.
Malgrat que no s’admeti el lo amb valor individualitzador, tenim alternatives per expressar l’abstracció. De vegades, l’únic que cal fer és substituir lo per el. És el que trobem en el cas de la construcció el que (o, alternativament, allò que), que habitual en tots els registres de la llengua i que apareix en oracions com No podem tenir tot el que volem (en comptes de *tot lo que volem) o És més difícil del que em pensava (en comptes de *de lo que em pensava). Igualment, l’article el pot funcionar davant d’alguns adjectius, com ara nou, vell, important o ideal, especialment si aquests adjectius tenen un quantitatiu (com més o menys) davant. És, precisament, el que va emprar J. V. Foix en escriure M’exalta el nou i m’enamora el vell, i també és el que trobem quan diem allò tan típic de les competicions esportives no professionals: L’important és participar-hi, al partit (tot i que l’ideal seria guanyar-lo).
Per substituir lo + adjectiu, podem recórrer a noms amb significat genèric, com cosa, fet, aspecte, cas, etc., seguits d’un adjectiu. Així, en comptes d’afirmar que lo problemàtic d’un programa informàtic concret és el preu que té, podríem dir que l’aspecte problemàtic d’aquell programa és el preu. Igualment, seria adequat substituir lo + adjectiu per un nom abstracte relacionat amb aquell adjectiu. En el cas anterior, tindríem que el problema del programa és el preu, per exemple, i, en un cas com Vam debatre *lo més difícil del projecte, l’alternativa seria Vam debatre les dificultats del projecte.
Què passa, però, quan l’article lo té un valor ponderatiu? Què hauríem de fer en un cas com No saps *lo dolent que arriba a ser el cafè de la màquina? En parlarem d’aquí a dues setmanes.
Mentrestant, si teniu altres dubtes de llengua que us agradaria resoldre, ens podeu escriure a l’adreça galmic@uib.cat.
Elga Cremades (UIB, GALMIC)
