algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 19°
22°

Veritats i mentides

Una mentida ben contada és més certa que una veritat a mitges. Als lectors empedreïts de literatura universal ens encanta que ens contin mentides belles i versemblants. Ens proporcionen coneixement i plaer. Sobretot, plaer. I què més volem en aquesta vida que experimentar plaer? És el que ens demana el nostre cos i el nostre esperit: plaer. Epicur no va parar mai de proclamar-ho. Tanmateix, no crec que això signifiqui que hàgim de mentir per obtenir benestar personal, però sí que podem inflar o minvar la realitat en aquest sentit. La major part dels personatges interessants, de veritat o de mentida, que conec o que he conegut, són homes i dones de tarannà hiperbòlic i una mica o un molt extravagants.

Són mentides les paràboles que feia servir Jesús de Natzaret quan es dirigia als seus deixebles i seguidors? Si ho eren, beneïdes siguin les seves mentides. Jo diria que eren i són excel·lents narracions dignes d’un premi Nobel de Literatura. Qui ha contat, per escrit o oralment, unes historietes de tanta qualitat literària com aquelles? Jo no m’he topat amb ningú que ho faci o que ho hagi fet mai. Penso que estaria bé que l’Església se n’inventés algunes per tal de proclamar-les en veu alta a l’altar durant l’Eucaristia dominical. Seria extraordinari. Però es veu que manquen literats i bons narradors al si del catolicisme i de la religió en general. I si no en manquen, és perquè la jerarquia els tapa la boca. Les paràboles de Jesús són obres humanes molt profundes i de una creativitat genial. Ell digué que el seguíssim, que l’imitéssim, que féssim el que ell estava fent: com és que no ho fem? o és que no ens ho deixen fer? La Literatura és el millor camí per seguir la seva transcendent singladura. Però ens hem quedat endarrerits. No li hem estat prou fidels.

Quan jo acabava de complir dotze anys, els Reis Mags em portaren el regal més meravellós que he rebut mai. Un regal veritablement màgic, farcit de mentides encantadores: «L’illa del Tresor», de Robert Louis Stevenson. Mentides que jo me les creia, encara que sabia que eren veritables llibertats literàries. A la vida he practicat sovint aquesta mateixa tàctica. Moltes vegades he cregut fets i paraules que jo mateix creia que no eren certes. M’obligava a creure-les. Perquè em proporcionaven plaer, benestar espiritual i bondat cordial. Les mentides, per ser creïbles i veritables, per ser certes, han d’apuntar directament a la benaurança general, en primer lloc. També, a la diversió, al plaer i a l’humor. Jo no em canso de dir-m’ho a mi mateix: no et creguis les mentides que porten maldat i lletjor. No et creguis les mentides que ens converteixen en persones tristes, cansades, odioses i ensopides. Creu-te només les mentides que t’encoratgen per fer el bé i per repartir alegria, salut i festa. Per exemple, els pallassos no paren de dir mentides i mai no deixen de regalar felicitat i somriures a tothom. Els pallassos dels hospitals retornen la salut als infants. Els pallassos sense fronteres converteixen les bales de la guerra amb esclafits de riure. Això no significa que Jesús de Natzaret fos un pallasso, només un pallasso: era molt més. Multiplicava la salut i la gràcia. Els últims seran els primers és una de les belles mentides que va anunciar. Això, la bellesa és un producte de les grans mentides del món. L’art, el cinema, el teatre, l’escultura, l’arquitectura, tota la cultura és una gran mentida: la Literatura! La Literatura és benedicció, humor, amistat, alegria, goig, llibertat i plaer.

Parlant del plaer que venim a buscar a la Terra, he de dir que per mi l’humor és una font de plaer de les més grans que conec. Els grans llibres de la literatura universal són llibres humorístics. Tant, que moltes vegades no puc resistir el riure. Per això sempre cito el Nou Testament. Hi ha res amb més sentit de l’humor que la multiplicació dels pans i els peixos? Res més sorprenent que caminar sobre les aigües revoltades d’un llac en un dia de tempesta? No és del tot divertit rebutjar els dons infinits i les riqueses materials inacabables que el dimoni escuat li ofereix a Jesús quan el vol temptar? Són només uns pocs exemples de les grans veritats i mentides que aquest llibre meravellós i únic ens dona a conèixer. Qui no riu és perquè no vol. Qui no s’ho vol passar bé llegint-lo és perquè té un esperit lúdic molt limitat. I el final de la història, ressuscitant i elevant-se físicament al Cel! No cregueu que estic escrivint tot això en sentit irònic: de cap manera! M’ho crec fermament perquè em proporciona benestar interior i exterior, plenitud entranyable i plaer intel·lectual il·limitat. I m’ho crec: sobretot, perquè m’ho vull creure.

Ja sé, ja sé que el Nou Testament no deixa indiferent a ningú i crea molts dubtes en la ment del lector, però aquesta és la gràcia de la Gran Literatura: no és que intenti confondre els seus lectors, però sí despertar-los de la seva rutina mediocre i vulgar. Algunes vegades he sospitat que molt possiblement el personatge de Jesús de Natzaret sigui extret de la confusió de la gent d’aquell temps, o concebut artificiosament, o simplement inventat. Vaja invent, em dic a mi mateix. Quin gran invent! Quin invent tan real! Quin home pot inventar-se un personatge com aquest? Qui al món és capaç d’enginyar-se una vida com la seva? Vinga, que ens coneixem i tots som humans. No em feu riure. No tinguem tanta ingenuïtat i intentem distingir d’una vegada per totes la mentida de la veritat. Tinguem fe en l’esperit lúdic i en el sentit de l’humor! Una vida i uns fets com els de Jesús de Natzaret són inconcebibles per a una ment humana normal. Els homes no tenim tanta capacitat imaginativa per crear una història com la seva. I no em refereixo tan sols a la seva vida física, amb el seu naixement, la seva existència entre els homes i la seva tràgica mort, absurda i inversemblant. Això, encara. Però, com imaginar el seu pensament, la seva conducta, el seu tarannà, la seva vocació, la seva filosofia i el seu esperit? S’hauria de ser d’un altre planeta, amb un instint molt diferent i superior al nostre, per crear un personatge com el de Jesús. Impossible. Per tant, cal considerar la seva realitat com a vertadera i no com a fictícia, per literària que sigui o que sospitem que sigui.

Jo sé el que dic, o el que vull dir, però no sé si m’explico i si em dono a entendre. No és que m’importi gaire, perquè qui vull que m’entengui soc jo mateix. És sobre aquest enteniment personal que he viscut i visc la meva trajectòria vital. Si us plau, sigueu comprensius i tolerants amb les meves limitacions expressives i comunicatives. Tot ho escric de bona fe, confiant amb la meva millor intenció cap a tots i tothom. I, sobretot, cap a mi mateix. Em passa el mateix amb el Nou Testament: confio plenament amb el que diu. I el que diu trobo que és tot essencial: no puc passar res per alt. Decididament, un relat com aquest ha de ser per força real, per moltes «mentides» que hi puguem sospitar. És a dir, per molt que sembli mentida.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Gabriel Janer Manila, fa devers d'un mes
Un molt bon article, Joan. M'agrada tot el que dius de la mentida. N'hem dit moltes. N'hem hagudes de dir moltes per viure unes altres vides que ens salvassin la nostra vida. I m 'agrada el que dius de Jesús de Natzaret. Record una afirmació d'Umberto Eco: Només per inventar-se un mite com aquest la Humanitat mereix ser redimida mereix ser redimida.
Valoració:2menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente