Després de l'anunci del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, que ha decidit continuar al capdavant de l'executiu, i que no es tracta d'una continuïtat sinó d'un punt a banda, se'ns brinda l'ocasió de posar en ordre algunes reflexions sobre la crisi d'estat que pateix el Regne d'Espanya. L'origen de la crisi, des del meu punt de vista, parteix del fet d'haver acotat la democràcia a Catalunya l'any 2017. No es pot entendre la situació actual sense entendre què va passar després del Primer d'Octubre. Aquell dia, contra tots els poders de l'Estat, el poble de Catalunya va decidir emancipar-se de la tutel·la (totalment il·legítima) del Regne d'Espanya, i va votar la seua independència nacional. A partir de llavors va començar un setge, senstre treva ni quartel, contra el sistema democràtic. Alguns ja ho vàrem escriure fa set anys: coartar l'expressió democràtica de la societat catalana, a la llarga, comportarà corcar, potser de manera irreversible, la democràcia a Espanya.
Fa dues dècades, des de l'últim intent d'un encaix democràtic de Catalunya a Espanya (promogut pel president Maragall i avortat per la cúpula judicial i mediàtica espanyola), el carro de la democràcia se n'ha anat pel pedregar. El trencament de la convivència a Catalunya, atiat pel nacionalisme espanyol, tenia el perill de desembocar en un trencament encara més ferotge a Espanya. Com així ha estat. Si a Catalunya hi ha alguns ambients tòxics, ara mateix a Madrid tot és tòxic. Així ho senten i així ho manifesten altes autoritats de l'Estat espanyol.
Fetes aquestes consideracions sobre l'arrel del problema, he de dir que estic content que Pedro Sánchez hagi decidit continuar al capdavant del govern de l'Estat, en comptes de dimitir, de tirar la tovallola. I n'estic content sobretot perquè, per pura supervivència (i en Sánchez és un supervivent nat), haurà d'abordar, de manera immediata, reformes profundes que ja no poden esperar ni un minut més. Què hi fa, encara, la cúpula del Consell General del Poder Judicial, caducada fa més de cinc anys, sense dimitir en bloc? Què hi fan, continuant exercint, de manera totalment il·legítima (i àdhuc il·legal), els seus càrrecs? Idò resulta que el poder executiu i el poder legislatiu no tenen manera d'evitar-ho. I un partit concret -en aquest cas el PP- pot bloquejar la renovació sine die, si així s'ho proposen. Basta que no es posin d'acord amb els partits que formen el govern.
Això requereix una reforma immediata. I a fons. No es pot continuar amb les estructures actuals, si no es vol posar en perill, potser irreversible, el sistema democràtic. Es tracta de la reforma que ningú no s'ha atrevit a fer en les quatre dècades precedents i que ara urgeix de manera imperativa. Com es pot mantenir un sistema judicial no adaptat a l'Estat de les Autonomies? Com pot exercir un jutge al País Valencià, al Principat de Catalunya o a les Balears sense saber català? Com es pot «impartir justícia» a Guipúscoa o a Navarra sense saber euskera? Què hi fan, dictant sentències a Pontevedra, A Corunha, a Lugo o a Ourense sense funcionar en gallec? Ara tot això s'ha de reformar, més de pressa que corrent. Per imperatiu democràtic.
No tenc cap esperança que la reforma inclogui que els jutges hagin de ser escollits democràticament, si més no a les més altes esferes. Si el Tribunal Superior de Justícia del País Basc fos elegit pels ciutadans, hi hauria un vuitanta per cent dels seus membres que simpatitzarien amb el PNB o amb Bildu, en comptes d'haver-n'hi un percentatge així que simpatitza amb l'extrema dreta espanyola, com ocorre ara. Al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hi hauria magistrats de la corda de Junts, i de la d'ERC, i fins i tot algun de la de la CUP, en comptes d'anar tots -com ara- de bracet amb l'extrema Espanya. I al de les Balears, que sembla ser que encara està entre els suaus, hi hauria si més no un parell de magistrats que farien totes les sentències en català. Per dir alguna cosa de detall. Que els TSJ, el Suprem o el Constitucional fossin formats per gent elegida democràticament canviaria radicalment el panorama. M'agradaria, si més no, que la cosa fos tenguda en consideració.
I, ja per acabar, per ara, una consideració sobre les formes: és l'estructura que confereix el paper decisiu als jutges (en contra de la divisió de poders, i dels pesos i balances) allò que fa que les actuals formes, absolutament nefastes, s'hagin anat apoderant de l'escena política. Avui només pot dedicar-se a la política algú que tengui un fetge com una rascassa, que estigui disposat a veure's arrossegat pel fang (ell -o ella- i la seua família i pròxims de tota casta i condició), que li repatinin les notícies falses que es puguin difondre, les calúmnies -encara que no tenguin cap fonament-, els insults i les amenaces, i que estigui disposat a anar a la presó o a l'exili encara que no cometi cap delicte. Un psicòpata o un màrtir, vaja. Que de vegades van de bracet.
No podrem considerar que tenim un sistema democràtic sa fins que les persones normals, les persones amb les que ens trobam cada dia, puguin participar-hi, si així ho volen.
