Ja n’hi ha prou de violències masclistes, així en plural perquè la violència vicaria que assassina infants per fer mal a la mare és violència masclista, com és la que pateix la mare, l’esposa de l’assassí.
Enguany ja són nou les dones que han perdut la vida en mans de la parella o exparella i 7 menors, set!, que han perdut la possibilitat de tenir una vida plena, una vida al davant que el seu pare li ha furtat.
Com una persona pot assassinar la seva família és una pregunta que ens fem totes, que ens horroritza, que ens deixa sense paraules. S’ho demana també la psicòloga Alba Alfageme a un recent article a l’arabalears.cat, us el recoman.
Diu «no hi ha cap altra desigualtat estructural com la que brolla del masclisme que generi tants assassinats. Aquests feminicidis són extremadament dolorosos i ens recorden un cop i un altre la crueltat ferotge del patriarcat i com és d’urgent i ingent la lluita contra aquest sistema que violenta i aniquila tantes dones i infants».
Crec que amb aquest paràgraf final expressa tot allò que sentim les persones de bona voluntat, feministes, quan hem de veure la brutalitat del masclisme, que estronca la vida de tantes dones, infants, i totes les persones que les estimaven, que romanen òrfenes de la seva convivència.
Aquests dies posteriors als feminicidis haureu sentit comentaris, opinions, declaracions de responsables de les institucions que continuen reclamant unir esforços de tota la societat. No basten els recursos públics que es destinen a la prevenció, a l’atenció a les víctimes. No són suficients, calen més i més recursos en la formació per als professionals que viuen aquest problema, des dels docents i sanitaris que poden detectar els primers símptomes, passant pels professionals del treball i educació social, els cossos de seguretat que reben les denúncies, el món de la justícia des de l’advocacia fins a la judicatura.
Més i més formació, més i més coeducació des de ben joves, en les relacions basades en el respecte mutu, no en la submissió i el domini. Més i més implicació de tot l’entorn que revolta les famílies que pateixen la violència en les relacions, perquè un marit, un pare violent no pot amagar-se sempre darrere una careta de normalitat. Qui conviu amb ell ho sap, ho pateix i ho rep, i l’entorn familiar, o laboral, o de veïnatge pot actuar.
Diguem prou de forma activa, des dels minuts de silenci que mostren la solidaritat, el condol, el dolor col·lectiu fins a les actituds de denúncia dels masclismes que detectem en les relacions familiars.
Continuem exigint més i més recursos públics per a la prevenció, per a la formació, que s’inverteixi més l’atenció a les víctimes i els seus infants, en tots els aspectes, que tinguin eines per iniciar una nova vida sense l’agressor, que puguin sortir-ne amb condicions dignes.
Diguem prou a les violències masclistes no ho deixem en mans dels feminismes, «un problema de dones» hi ha qui ho pensa, quan és un problema dels homes masclistes que veuen la dona, els fills i filles, com a propietats i per tant són capaços de decidir si viuen o no.
No volem acostumar-nos a les violències masclistes, com no volen acostumar-nos a la guerra, a la destrucció, a les morts i el dolor.
No ens cansem ni pensem que el patriarcat sempre ha existit i no té remei. Treballem de manera col·lectiva per erradicar-lo, per aconseguir vèncer-lo dins la mentalitat de tants homes que guanyaran en dignitat i humanitat, si són capaços d’establir unes relacions humanes, afectives, sobre la base del respecte.
