La vida està plena de màgia, d’efectes prodigiosos i de miracles extraordinaris. El Nou Testament, que reflecteix la condició humana de la millor manera possible, n’és el gran exemple.

C.S. Lewis, un dels més brillants pensadors cristians del segle passat, defineix el miracle d’una manera molt senzilla i entenedora: diu que fa ús del mot «Miracle» per designar una interferència d’un poder natural sobre la Naturalesa. Sempre, afegeix C.S. Lewis, que existeixi la Naturalesa. Si no existeix el que és natural resulta evident que no pot existir el que és sobrenatural, el que està per sobre d’ella. Per tant, sense la Naturalesa no pot haver-hi Sobrenaturalesa, i és la sobrenaturalesa la que genera els miracles.

Més o menys d’aquesta manera entra en el tema aquest il·lustre i lúcid professor anglès. Diu que hi ha homes que creuen -creuen!- que no existeix res a excepció de la Naturalesa. A aquests homes, Lewis els coneix com a «naturalistes». Però hi ha altres homes que pensen -pensen!- que existeix alguna cosa més. Ell els nomena «sobrenaturalistes».

Ja veiem que el concepte de fe ho cobreix tot. Pel que jo busco en aquest article, ja tinc resolta la qüestió. Creure o no creure, aquí hi ha el nus de tot plegat. Hi ha miracles si creiem en els miracles. No n’hi ha si no hi creiem.

Lewis es recolza, per continuar la seva anàlisi, en la definició de Naturalesa que fan els filòsofs: natural és tot allò que podem percebre amb els nostres cinc sentits. Però ell no hi està del tot d’acord, perquè «sap» que no percebem les nostres emocions per cap dels nostres cinc sentits. I les percebem!

És molt divertit -almenys ho és per a mi, perquè si no ho fos ho deixaria córrer de seguida-, com ell ho considera a través d’algunes sentències òbvies. Es pregunta si les dents són naturals o postisses. Es pregunta si, en el seu estat natural, els gossos estan coberts de puces. Diu que li agrada apartar-se de les autopistes i restar sol amb la Naturalesa. Fa una reflexió que a mi em sembla molt i molt adient en aquests temps de consentiments en matèria sentimental i de comportaments racistes. Diu: no sé si va estar mal fet besar-la, però va ser una cosa natural.

El fil conductor, o el fil conductor que pretén ser-ho, és de significat comú en totes aquestes expressions. Les dents, escriu C.S. Lewis, són les que creixen dins la boca. No les hem de dissenyar, ni fabricar ni implantar. Quant a restar sol a la Naturalesa ho té comprovat veient que ella es comporta com una veritable senyora del camp, ja que sense fer res la terra, el sol, la vegetació fan la seva sense que l’home hagi d’intervenir en un sentit o en un altre. Ho remata dient que el comportament natural és la conducta que la gent seguiria si no tingués la preocupació de cohibir-la. I quant al fet sentimental d’una besada seria del tot natural si no interferissin consideracions morals o de prudència.

En el si de tots aquests esdeveniments hi trobem un fet prodigiós o no. Un miracle. Depèn, justament, de la nostra consideració humana. La Naturalesa fa les coses per ella mateixa, per iniciativa pròpia. No cal que nosaltres intervinguem per accelerar-ho o impedir-ho. Les coses naturals són les que brosten, les que sorgeixen, les que són perquè són, les que estan on estan, les espontànies, les que no pretenem ni sol·licitem. Les miraculoses! Un ametller fa ametlles de manera natural. El vent va i ve d’un indret a un altre sense la intervenció de «ningú». Són això els miracles? En tot cas, aquests són els miracles naturals. Però, i els miracles humans? Existeixen els miracles humans? Jo crec que tot és natural gràcies a la seva sobrenaturalitat. No és fàcil explicar-ho.

A mi m’afecta emocionalment i creativament molt tot això. Perquè sempre he dit i pensat que tot el que escric ho faig espontàniament. Seria com si digués naturalment. Sempre he respectat i valorat molt l’espontaneïtat a l’hora de redactar una novel·la, una obra de teatre o aquest article. No va constituir un miracle el fet d’idear, gestar i parir la meva primera novel·la, encara que fos en castellà, ‘Percance de oficio’? I tant! No és un miracle el ‘Rèquiem’ de Mozart? Tot Mozart és un miracle! Tot Chopin és un miracle. Tot Shakespeare! Tot Cervantes! Tot Tolstoi! Tot Victor Hugo! Tot Gaudí! Tot Joan Miró! Tot Blai Bonet! Tot Lewis Carroll! ‘West Side Story’ és un miracle! ‘El verdugo’, de Berlanga, és un miracle! ‘Dos Hombres y un destino’ és un miracle. Les llengües, la cultura i la ciència són els miracles essencials de la condició humana. Tots i cadascun de nosaltres som un miracle. La Tour Eiffel és un miracle! La Pedrera és un miracle! La Catedral de Mallorca és un miracle! El Nou Testament és el miracle històric i literari més gran de tots!!!

Tots nosaltres, de fet, vivim de miracle. Jo, que encara record els anys cinquanta del segle passat, soc viu de miracle. Vaig créixer al camp o al seu costat. Des de Sant Bartomeu fins a Sant Mateu vivíem al figueral en una caseta que tenia goteres plena de rates i de dragons. No teníem llum elèctrica, ni gas butà, ni aigua corrent, ni moto ni cotxe ni cap vehicle mecànic ni res de res. Viure en aquelles condicions sí que constituïa un veritable miracle humà.

Els grans miracles humans tecnològics d’ara mateix sembla que no tinguin res a veure amb el natural ni molt menys amb el sobrenatural. Tot hi té a veure, com abans ho tenia una escala de peu, una carretel·la o una bicicleta. Quin gran miracle humà és la bicicleta! I un llibre? Com m’ha passat per alt el miracle dels llibres? No hi ha miracle més gran que ‘Alícia en el País de les Meravelles’ o que ‘El petit príncep’!!! Tornant a C.S. Lewis hem d’encaixar humilment que, a la llarga, qualsevol miracle particular, personal o domèstic, tot el que passa i ens passa és un autèntic miracle, perquè el Miracle Total està permanentment passant. La qual cosa ens porta a pensar que, com pensàvem abans, res no passa perquè sí, res passa per si mateix, sinó que passa perquè quelcom o algú vol que passi.

He de concloure admetent el més irracional dels miracles. Nosaltres, tu, jo i tot el que ens envolta, i que es diu Vida, és el veritable miracle que entre tots certifiquem i experimentem. Per humans que siguin els nostres miracles, sempre són sobrenaturals, de la mateixa manera que ho som nosaltres. Com podríem els homes fer miracles -novel·les, obres d’art, composicions musicals, bicicletes o el que sigui- si fóssim només naturals? Els miracles sorgeixen del sobrenatural: si fossin naturals deixarien de ser-ho. Deixarien de ser miracles. Paro de fer especulacions, ja que si no paro acabaré més marejat que un molinet d’aire.

Me’n vaig a prendre un antibiòtic. Els antibiòtics sí que són veritables miracles. Humans? No exclusivament: humans i sobrenaturals. Naturals i sobrenaturals. En definitiva: sobrenaturals.