cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 20°
25°

L’enveja

El meu esbrinament constant de la meva persona m’ha portat a alguns sil·logismes sorprenents. És el que passa, ja sigui a través de la lectura o de l’escriptura, quan ens dediquem a reflexionar un cop i un altre sobre un tema determinat. Llegint el Nou Testament i comentant el seu contingut, en una certa època de la meva vida, vaig arribar a pensar que l’assassinat de Jesús de Natzaret podia haver estat, molt possiblement, una qüestió d’enveja. A Jesús se’l van treure de sobre perquè els rosegava l’enveja. Jueus i romans l’envejaven. No podien acceptar que un home, de carn i ossos com ells mateixos, fes i digués tot el que feia i deia. Era massa superior al concepte que ells tenien de la condició humana. Els qui el mataren no volien que un ésser humà fos fill de Déu, com ho som tots plegats. Varen ser uns miserables, com igual de miserables són la immensa majoria de líders polítics, econòmics, religiosos i socials que ara mateix governen el món. Ens tenen enveja als que no tenim cap poder ni cap euro a les butxaques, però sospirem per tenir un esperit humil i generós. O almenys així volem que sigui. Ens tenen enveja. Ens tenen enveja, i per això ens maltracten, ens marginen, ens humilien i ens liquiden.

Tot el que escric en aquests articles de reflexió política i religiosa ho he après de la vida. De la família, dels amics i del carrer. I, sobretot, dels bons mestres. He tingut la sort de tenir uns mestres extraordinaris. Acudiren a mi en el moment oportú. Crec. N’he tingut uns quants. Políticament i religiosament eren mestres «neutres» en aquest sentit, però d’una humanitat i una bondat exquisides. Per sobre de tot eren nacionalment universals i ideològicament cristians. Jo m’entenc. Encara sé el que dic. Sé que tot plegat ho hauria de detallar i desenvolupar perquè s’entengués del tot, però no tinc la capacitat de saber expressa, amb tots els matisos i totes les dades, la profunditat del que sento i experimento. Agraeixo a tots aquests bons mestres que es mostressin davant meu amb la seva esplèndida interioritat i naturalesa. Sense escarafalls ni fal·làcies. Més bé amb somriures i llibertat absoluta. Tots ells, d’una manera o altra, amb més o menys intensitat em proposaven dues accions paral·leles: «Juga i estima». Juga i estima, o estima i juga. Potser tot a la vida es redueix a posar en pràctica aquest exercici vital. Jo he fet el que he fet, perquè la meva voluntat és molt feble, però he adoptat el meu propi estil i crec que no s’allunya gaire del que m’aconsellaren els meus mestres. Encara que sempre ho he fet de manera espontània, sense esforçar-m’hi massa. De forma molt natural. Mai no he suat tinta xinesa per actuar com ho he fet.

Amb els anys i amb el que la vida ens aporta, anem aprenent i veient altres maneres de veure el món. L’enveja és un element molt abundant entre els homes. L’enveja frena l’activitat dels altres i la pròpia. És com l’estupidesa. L’enveja frena la creativitat, l’amor i el joc. L’enveja és una escola d’odi. L’odi ho taca tot. Quan aconsegueix penetrar dins els espais de la política o de la religió, l’odi és molt pitjor que una taca d’oli. Els meus bons mestres tenien la virtut de no tenir línia editorial a les seves vides. Tenien línia natural. Ni línia religiosa ni política. Tenien consciència, i això els era categòric i suficient. La seva única línia de conducta era la humanística. Aquests comportaments paradigmàtics han passat de moda en l’actualitat, i molts d’ells han passat de ser individuals a ser col·lectius. La col·lectivitat esborra l’atzar i la inspiració, perquè tot s’ha de consensuar, s’ha de pactar i s’ha d’institucionalitzar. Les comissions ho esguerren tot. L’espontaneïtat i la liberalitat han desaparegut del mapa humà. Això ens ha portat a fer negocis bruts i a practicar activitats equivocades i corruptes.

El pitjor exemple és el de les nacions i els Estats. Déu no va crear més que els éssers humans, no va perdre temps en reunir-los en confraries, escamots, cenacles, corporacions ni quadrilles. Molt menys encara, en nacions i Estats. Els Estats, de manera molt destructiva, són creacions artificials que sembren la confrontació i la guerra. Volen conquerir territoris estrangers per fer més gran el seu, i no dubten en provocar el terror per allà on passen. Ara mateix ho veiem amb Rússia envers Ucraïna i amb Israel envers Palestina. L’estupidesa més gran, a causa de l’odi i l’enveja, és que es perjudiquen greument a ells mateixos sense adonar-se’n. Tant Rússia com Israel acabaran per destruir-se a elles mateixes. En una altra escala de valors passa el mateix en altres ubicacions i indrets: l’autoritarisme i l’afany de poder els du a una gran varietat repressora i empobridora, tant cultural com econòmica i social, dins el seu propi país. Països nacionals contra països propis interiors més petits. Estats dominants i depredadors. Més que res, impotència i enveja. Els catalans patim aquesta repressió i enveja per part d’Espanya des de sempre. Quina és la causa? Ens tenen enveja. Senzillament, ens envegen.

Espanya, i per suposat tots els espanyols, haurien de donar gràcies de tenir en el seu propi interior, que en un moment de la Història conquistaren amb armes i exèrcits furiosos i per enveja incorregible, la flor i nata del sud d’Europa, després d’haver fracassat en altres llocs del planeta. Per posar un exemple: els nostres estimats i venerats Països Catalans. Un cop conquerits no saberen valorar la riquesa conquerida i, en comptes d’agrair-ho als dimonis de torn, encara avui ho envegen. I aquesta enveja els porta a l’odi.

Incomprensiblement, els castellano-espanyols sempre han volgut, des de fa segles, eliminar la cultura catalana, la seva identitat i la seva llengua. És com si volguessin impedir als arbres fruiters que fruitessin. Els castellans no volen que els catalans donem fruits. No volen que siguem creatius, ni emprenedors, ni enginyosos, ni guapos ni res de res. No volen que creem riquesa, ni cultura, ni art, ni concòrdia política i humana. Volen que fracassem en totes les nostres iniciatives, siguin del caire que siguin: artístiques, esportives, literàries, teatrals, etcètera. I, si alguna n’aconseguim popularitzar clandestinament, se la fan seva de seguida: diuen de nosaltres que som seus, espanyols i no catalans. Ens volen amb el cap cot i sense aixecar la cresta de la nostra dignitat, perquè de seguida ens la retallen i la llancen als fems. Conseqüències de la seva enveja inveterada i incurable.

Què hi farem? Espanya i els castellano-espanyols, en el nostre cas particular, en comptes d’agrair-nos que tenen dins el seu Estat un país pròsper com Catalunya, com els Països Catalans, no deixen d’envejar-nos i humiliar-nos. Mala herba i molt dolenta és l’enveja. Verinosa. Espanya és una lectora molt mediocre. El verí castellano-espanyol és a punt d’enverinar-se a ell mateix: no ha llegit el Nou Testament. O no hi ha reflexionat amb calma. No pot digerir tanta cultura i tant d’art. Tant humanisme. L’odi i l’enveja l’enfonsaran.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.