cielo claro
  • Màx: 16.97°
  • Mín: 9.53°

Viure sense diners

Els relats del Nou Testament ens narren la vida d’un home i dels seus amics que viuen sense treballar i sense diners. Els cristianisme de Jesús de Natzaret no té necessitats econòmiques. Només les té morals: humanes i divines. Gairebé no té necessitats materials. Els amics de Jesús, els que segueixen el seu exemple, viuen pràcticament de l’aire del Cel, com es deia, no del tot ingènuament, quan jo era petit i així m’ho creia. Qui menja aquesta carn i beu aquesta sang viurà eternament. És una mica mal de creure, però només es tracta de creure-ho. Així de senzill. I, alhora, altament excepcional. És tan senzill i tan excepcional que jo mateix no m’ho puc creure. No em puc creure que la gent no s’ho cregui.

Personalment, i tan afeccionat com soc a la ficció, a la literatura i a la fantasia en general, cal que reti una certesa absoluta, també en general, als fets històrics del Nou Testament. Potser aquests primers relats constituents del primitiu cristianisme algú els considera propis del creativisme màgic del boom literari sud-americà del segle passat, i ho són, de màgics, però ho són pel seu realisme en el qual es basen. Les meves fites les tinc ben delimitades: cal ser realistes i atendre’ns a la Història en majúscules. No oblidem que la història és la història, i la vida de Jesús, la seva passió, mort i resurrecció estan degudament documentades. No voler-ho acceptar seria, en el meu cas, com no acceptar la meva pròpia vida, les meves pròpies perplexitats i les meves pròpies circumstàncies en positiu i negatiu. Invalidar històricament Jesús de Natzaret és invalidar-me a mi com a ésser humà que soc. La Naturalesa fa anar aleatòriament els seus orígens allà on el pendent universal la dirigeix. L’únic que hem de fer és abraçar-los. No té gaire importància que un determinat relat sigui o no sigui històric, el que té importància és el que ens diu, el que ens ensenya i el que ens transforma. El que importa no és la història, sinó els efectes dels nostres actes. L’efecte de Jesús de Natzaret més directe sobre nosaltres no és la seva història ni la seva realitat. Crec que estem perdent el temps buscant la veracitat física de la seva persona, i això no vol dir que no sigui ben real i que no estigui ben documentada per a tots aquells homes de bona voluntat. L’efecte més immediat i pràctic, més positiu i tangible de Jesús envers els que l’acompanyen és el de l’amistat.

El testimoni de Jesús i la seva «realitat» absoluta, definitiva des d’un principi, és la manifestació i habitud de la seva amistat. Jesús ve a tenir cura de nosaltres. Ell ho diu mil vegades i ho du a terme sempre que cal. Gratis, sense cobrar ni un euro. Aquesta és la veritable història de la vida de Jesús: Jesús és l’amic dels homes. Quan un s’adona d’aquesta realitat històrica i actual, ja no pot tornar a ser el mateix. L’amistat de Jesús li resol tots els problemes. Problemes que no són mai econòmics, perquè aquests no existeixen.

La vida sense diners és possible i molt agradable. Viure sense diners és viure sense dependre dels diners. No és renunciar a ells, és servir-se d’ells còmodament, amb intel·ligència i discerniment. El cristianisme de Jesús ensenya i mostra un model de vida viscut amb cautela, prudència i molta sagacitat. Fins i tot amb astúcia. Sempre pel nostre bé i pel bé de tots els nostres. Els nostres, quan parlem de cristianisme, són la humanitat sencera, el món enter. Quina alegria que proporciona al nostre esperit comprovar que podem viure sense l’esclavatge dels diners. En una de les meravelloses Rondaies d’en Jordi des Racó, d’Antoni M. Alcover, l’il·lustre i emblemàtic compilador de la cultura popular mallorquina, conta com Sant Pere i el Bon Jesús caminen per la part forana de Mallorca. Sant Pere li està donant les gràcies a Jesús per tot el que fa i ha fet per tots nosaltres els humans, i li pregunta: «Senyor, hi haurà mai res més estimat que Vós?» «Sí, Pere, respon el Bon Jesús: els diners». I així és encara ara.

Els diners no són necessaris per viure, encara que no ens ho creguem. El que és necessari és renunciar a ells. És necessari perquè en el fons no és una renúncia, és diu un dels grans pensadors actuals, Ramón Andrés, una sagacitat. El que dèiem: una prova d’intel·ligència i de saviesa. És a la intel·ligència, a la saviesa, a la confiança, a la llibertat i sobretot a l’amistat que no hem de renunciar mai. Els diners! Què són els diners? Ens proporcionen pau interior i benestar íntim? Ens donen salut física i espiritual? Fan que siguem més feliços, més generosos i més autèntics? De cap manera! Ens fan més suspicaços, més malhumorats, més incrèduls i més malpensats. I el que cal és creure i pensar bé. Tenir fe en aquells que ens demostren la seva fraternitat, el seu ajut i ens regalen la seva amistat.

L’amistat ens allibera de l’esclavatge dels diners. I d’això va la cosa: d’alliberar-nos. Aquest alliberament és possible gràcies a les relacions d’amistat. Tenir a Jesús, el més gran de tots, com a amic nostre és una cosa mala de creure, però certa. Ho constatem a cada moment de les nostres vides. És tan cert que ens costa creure que ho sigui. L’amistat, segons un dels articles d’aquesta jove filòsofa alaronera, Xisca Homar, és un espai on poden viure les diferències, on és possible el pensament, un espai sostingut per a una actitud irrenunciable, la de «tenir cura» dels altres. Així ho diu Homar, entre cometes, perquè la cura ens arriba sempre de la part més elevada de les nostres amistats, de l’amistat que les alimenta totes. Acaba dient que «ser amics» és potser l’única revolució capaç de salvar-nos. Jesús de Natzaret és el que sense diners ha revolucionat la nostra condició, miserable i transcendent, d’humans.

L’amistat és una trobada amb l’alteritat, escriu Maurice Blanchot. L’amistat escapa de la temptació d’apropiar-nos no només dels diners dels altres, sinó dels altres mateixos. Escapa a la temptació de la familiaritat i la dependència. Ens fa viure les nostres diferències i ens les fa estimar. L’amistat sense diners és una aventura, una gran aventura, la més gran que hi ha segurament, una relació amb allò desconegut i misteriós, com ho són els relats evangèlics que ens narren els fets més màgics de la nostra existència. Oh, les festes de la Literatura!

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per segur, fa devers d'un mes
¿Cómo es posible que alguien "amb un poquet de cervallet cau supossar", pueda decir tantas barbaridades.
Una cosa es no ser esclavo del dinero y otra muy diferente "viure sense dobbers.
Vete al dentista que te ponga dos implantes y en lugar de pagarle, le largas la parrafada de los dobbers. Igual se conforma.
Por cierto: Tú no tienes nada documentado y mucho menos la tan cacareada resurrección. Y en cuanto a la carne y a la sangre te la tragas tú.
I bon profit.
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente