nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
18°

Son Busquets, com a paradigma

Crec que tot el que ha envoltat i envolta els terrenys de l’antic quarter militar de Son Busquets a Palma ens serveixen de paradigma de com funcionen massa sovint les coses. Vegem alguns punts bàsics d’aquest procés.

En primer lloc: l’interès públic. Les administracions públiques, en teoria, serveixen a l’interès general. Quan una administració és propietària d’uns terrenys urbans tan estratègics com els de Son Busquets les decisions que prengui haurien de venir presidides per quin és l’interès general. Si els terrenys deixen de ser necessaris a efectes militars o de defensa allò sensat és que les administracions es plantejassin si són necessaris a altres efectes d’interès general, quina és la prioritat pública. Això pareix una obvietat però no és el que ha succeit. Perquè la intenció primigènia del Ministeri de Defensa era fer caixa, és a dir, subastar els terrenys i treure el màxim de doblers possibles. Lògicament aquest doblers haguessin estat per finalitats públiques, ara bé, l’objectiu d’un ministeri no és maximitzar el benefici econòmic.

En segon lloc: el temps i la lentitud. Els terrenys de Son Busquets deixaren de ser militars fa més de 20 anys. Que en més de dues dècades els poders públics hagin estat incapaços de determinar i executar la finalitat pública a que s’han de dedicar és tot un exemple de l’exasperant ritme en que es fan algunes coses. Mentre retòricament alguns es dediquen a fer declaracions d’emergència habitacional, els mateixos no fan el que sigui imprescindible perquè alguna de la solució a aquesta situació pugui arribar a port en un termini raonablement ràpid. Postureig a balquena, però gestió diligent poca.

En tercer lloc: l’ordenació urbanística. Paral·lelament amb el tema de la propietat dels terrenys hi ha una altra qüestió a clarificar i és l’ordenació urbanística. Quants d’habitatges s’han de poder fer i on, quantes zones verdes hi ha d’haver i on s’han de situar, quants equipaments i dotacions i on s’han d’ubicar, s’han de preservar alguns edificis o no… Tot això ens ho ha de dir l’ordenació urbanística que correspon aprovar a l’ajuntament de Palma amb la deguda participació pública i debat ciutadà. I la realitat és que més de 20 anys des del final de l’ús militar encara no existeix aprovada i definida una ordenació per aquests terrenys. Com és possible que l’administració comptent en urbanisme no tengui preparada l’ordenació d’una bossa de terrenys urbans tan cabdal per fer habitatge públic i així permetre la seva execució de manera immediata? La desídia i la complexitat d’un urbanisme que no dona respostes en un temps mínimament presentable i lògic és una xacra que ningú es pren seriosament.

En quart lloc: la competència, a qui correspon fer les coses. D’acord amb una llei orgànica de l’estat denominada Estatut d’autonomia la competència d’habitatge és de la comunitat autònoma. Resulta però que des del govern central es vol fer l’ordenació urbanística que correspon a l’ajuntament i es vol fer la política d’habitatge que correspon a la comunitat autònoma. Això és un desgavell. L’estat central el que ha de fer és posar a disposció els terrenys de les administracions competents i deixar de cercar un protagonisme i un poder de decisió que no li correspon.

Les quatres perversions enumerades aquí pel cas de Son Busquets es donen a multitud d’altres casos. És el paradigma de moltes situacions en que si hagués un poc de sentit comú, responsabilitat i feina efectiva evitarien espectables poc edificants.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Macià, fa devers d'un mes
Això de "postureig" sona molt postís. En mallorquí clar i llampant en deim "figurera".
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente