S'han complert vint anys dels atemptats terroristes més sagnants que han sacsejat Europa. L'11 de març de 2004, a Madrid, el terrorisme jihadista matava prop de dues-centes persones i en feria prop de dues mil. Érem a les portes d'unes eleccions generals espanyoles que tot apuntava que guanyaria el Partit Popular, pràcticament sense despentinar-se. Rajoy havia substituït Aznar, i semblava que tot els anava de cara. Però la mentida va penalitzar. Va penalitzar durament. Aquests dies s'ha recordat que José María Aznar va trucar personalment els directors del principals diaris de l'estat perquè publicassin que ETA havia causat la terrible matança de Madrid. I la majoria, fins i tot alguns de suposadament progressistes, hi varen caure de quatre grapes. Encara a hores d'ara, passats vint anys, hi ha qui sosté la tesi que les bombes les posaren els etarres.

Els atemptats de Madrid varen sacsejar moltes consciències, varen canviar el vot a les eleccions espanyoles i varen accelerar el procés de pau al País Basc. Encara es tardaria a aconseguir que ETA deixàs definitivament les armes, però les bases del futur acabament de la violència estaven posades. Em referesc, naturalment, a la violència sorgida d'ETA, no a la provinent de l'islamisme, que va continuar amb bon estat de salut. Per això, em meravellava escoltar determinades veus parlant de «la fi del terrorisme», justament quan hi havia més atemptats a Europa, des del final de la II Guerra Mundial.

És evident que a la majoria de l'«estat profund» del Regne d'Espanya no li interessava que ETA deixàs les armes. Mentre continuàs la violència armada, no hi hauria cap manera creïble de plantejar la qüestió de l'autodeterminació d'Euskadi. Sempre s'apel·laria al terrorisme per carregar-se qualsevol negociació. Sense terrorisme, en canvi, es podria parlar de tot, i tot seria negociable. Aquesta era la visió que es volia donar des de l'Altiplà, però el temps va demostrar, amb el procés d'autodeterminació de Catalunya, que això no era veritat, ni de bon tros. I que el concepte «terrorisme» es podia estendre i modular com un xiclet. Ara es parla de «terrorisme» per referir-se a fets en què ningú no porta armes, no hi ha grup armat, i no hi mor ningú. Serà demà terrorisme manifestar-se a favor de la independència? O criticar els jutges, ni que siga amb la boca petita? (Dit siga entre parèntesis, per aquest motiu els mitjans seriosos, com ara l'agència Reuters, prohibeixen als seus redactors fer servir els termes «terrorisme» o «terrorista», perquè sistemàticament contribueixen a la desinformació).

Poc després dels sagnants atemptats de Madrid, es va produir la reunió entre el conseller en cap del Govern de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, i membres d'ETA, a la Catalunya del Nord. El linxament públic d'en Carod-Rovira, immediatament, va ser espectacular. De seguida va substituir Ibarretxe com a Enemic Públic Número 1 de les clavegueres (subterrànies i a cel obert) de les Espanyes. Polític, periodistes, opinadors diversos, suposats intel·lectuals, fatxes i progres, tiris i troians varen esmolar les armes per carregar-se el mandatari català. Esquerra Republicana el va presentar de número u a les eleccions generals espanyoles i va treure el millor resultat des de l'inici de la Transició. Així es va veure, altra vegada, fins a quin punt la gent es feia impermeable a la mentida i a la difamació i la calúmnia.

Bastants mesos més tard, vaig intervenir diverses vegades al Parlament europeu defensant les tesis de l'Intergrup sobre el Procés de Pau al País Basc. Una d'aquestes intervencions va ser rebatuda per un eurodiputat del PP espanyol amb un argument que molts devien pensar però que pocs s'atrevien a verbalitzar. Jo havia defensat la necessitat de dialogar amb tothom per una finalitat superior, que és la pau. I Díaz de Mera em va rebatre amb un contundent: «no queremos la paz, sino la victoria». Ho deixava ben clar. Uns mesos abans, Aznar i companyia tampoc volien la pau, però anhelaven la victòria, que els va fugir com aigua entre les mans.

Passats vint anys, és just recordar la mentida i les seues seqüel·les, el dolor de les víctimes, les ferides tancades a mitges, el paper dels diversos actors en el cessament del foc a Euskadi -amb damnificats mai prou reconeguts, com Carod-Rovira-, el millor i el pitjor de la condició humana que llavors es va manifestar de manera clara i diàfana... Hi ha hagut, clarament, un abans i un després d'aquell 11M, però el soroll al voltant d'aquells dies de vertigen encara no s'ha acabat d'apagar. M'atur a les teles claveguèriques i ho confirm sense cap mena de dubte.