algo de nubes
  • Màx: 19.38°
  • Mín: 9.58°
17°

Eines, marques i idees

Un dels grans defectes de la democràcia espanyola o del règim del 78, com li vulgueu dir, és el que s’ha denominat la partitocràcia. És a dir, l’excés de concentració de poder als partits. Això és especialment cru i dur quan més gran és el partit i quan més poder institucional gaudeix. El PSOE i el PP s’han convertit en dues grans maquinàries de poder amb una influència brutal no només pròpiament política sinó també econòmica, social i mediàtica. Els partits decideixen les llistes, determinen els pactes, nomenen centenars de membres a diferents òrgans (consell consultiu/consell d’estat, consell d’administració d’IB3 o de TVE...), premien els fidels i purguen els elements amortitzats per la raó que sigui, s’infiltren a la societat civil...

Com a reacció a això s’han denunciat les portes giratòries, s’han implantat processos de primàries, s’han proposat llistes obertes i/o desbloquejades, s’ha volgut fer més fàcil la iniciativa legislativa popular, s’ha posat damunt la taula que hi hagi més referèndums o consultes... Iniciatives moltes d’elles lloables i necessàries.

El problema però és que juntament amb aquestes iniciatives hi hauria d’haver una millora d’això tan intangible i genèric que podem anomenar cultura política. Els partits tenen tan de poder, a més del que ja s’ha dit, perquè són els propietaris de les marques i la marca té un pes tan fort i important que ho condiciona tot. Si estàs sota el paraigua de la marca pots tenir futur, si surts de la marca estàs en el desert i la intempèrie. La reducció de la confrontació política a dues marques no és un fet casual sinó una conseqüència volguda i desitjada, aquest és un primer empobriment cabdal de la democràcia. La resta de marques que no són el bipartidisme tenen hàndicaps impressionants per fer-se visibles i fer arribar les seves propostes i idees a la societat.

I en realitat, encara que això pugui semblar ingenu o naïf, allò important no és ni el partit ni la marca. Perquè el partit i la marca, en teoria, són eines al servei d’unes idees. Són instruments per articular una organització i una lluita en favor d’unes idees. El que ens hauria d’importar i el que hauria de tenir repercussió són les idees i la mesura en que un partit les defensa i les pot defensar. Alguns són d’un partit com ho són d’un club de futbol. Alguns es fan d’un partit prescindint de les seves idees o perquè no tenen cap idea especialment interioritzada. Alguns prenen les seves decisions només pensant en els seus interessos personals: on podré fer més carrera, tenir càrrec o treure més profit. Alguns voten no en funció de les idees sinó de la utilitat (vot útil), les filies i fòbies, la bellesa o simpatia dels candidats o de qualsevol altra anècdota més o manco sofisticada. Tot això existeix, i dins una mesura probablement és inevitable que existeixi, però no és allò essencial o el bessó que són les idees.

El problema pel mallorquinisme o pel nacionalisme a les Balears és que el posicionament de marca és un procés que requereix uns ressorts de poder que normalment només estan a l’abast dels partits estatals. I la sort pel mallorquinisme o el nacionalisme és que juntament amb la marca fa falta estructura i persones, fa falta territori. Per això algunes marques (C’s, Podemos...) poden tenir el seu minut de glòria però després s’evaporen. I per això pel mallorquinisme fa falta, primer de tot tenir, unes idees ben definides, segon, fer estructura i proximitat i, tercer, construir en la mesura possible una marca atractiva, moderna, positiva i el màxim d’integradora.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.