A Espanya, i també a les Balears que té un comportament electoral gairebé idèntic al de l’estat, només durant un breu període de temps i després d’una guerra civil i 40 anys de dictadura, es va optar per evitar la polarització. És la transició on el panorama polític està protagonitzat pel centrisme i per una voluntat ferma de superar ferides i avançar cap a la democràcia. Aquell període va durar al voltant de cinc anys, i lògicament té llums i ombres, però en tot cas és un moment on la responsabilitat dels agents polítics era una nota predominant.
Després de la transició a Espanya, i a Balears, s’ha imposat un model de representació que li deim de bipartidisme imperfecte. Dos grans partits són els actors principals, i són com el ca i el moix, blanc i negre, absolutament enfrontats. Qualsevol cosa val per erosionar el rival, no hi ha qüestions d’estat que valguin. Si s’ha de jugar amb el terrorisme es fa, si s’ha de jugar amb els òrgans constitucionals es fa, si s’ha de polititzar la justícia es fa... Així, la responsabilitat, per dir-ho finament, ja no és tan predominant.
Aquest bipardisme imperfecte és imperfecte perquè hi ha altres partits que a nivell estatal són actors secundaris. En aquesta situació tenim els denominats partits nacionalistes i els darrers temps de forma notòria també tenim alguns partits estatals. Un d’aquests partits estatals ara és decisiu a les Illes Balears perquè, convé no oblidar-ho, va rebre un suport ben rellevant dels ciutadans d’aquesta terra.
El populisme de VOX no està pensat per governar, ni per actuar amb responsabilitat, ni per construir diàleg i solucions. El populisme de VOX està pensat per provocar, per moure els instints primaris, per recollir el malestar existent a la societat, per polaritzar. Això però no hauria de sorprendre a ningú. L’espectacle que s’ha muntat al Parlament forma part d’aquesta manera d’entendre la política. Una manera d’entendre la política que a més, pels mitjans de comunicació, és molt atractiva perquè és sang i fetge, insult i tensió, brega i escenificació i no una gestió assenyada, rigorosa i eficient dels afers públics.
Els polítics no són més que representants i servidors dels ciutadans, per tant, els diputats que tenim són reflex de la societat que tenim. No són cap càstig diví, ni cap realitat fruit dels astres o d’elements esotèrics. És el que hem volgut.
Certament, n’hi ha que ens agradaria una política molt diferent. Tanmateix, siguem sincers, a la majoria els hi agrada més la provocació que la responsabilitat i, per tant, que hagi show és l’aposta. Que aquells que representen el «ordeno y mando» no creguin, que aquells que volen un centralisme total on des de Madrid ens han de donar ordres que hem d’acatar i punt vulguin anar per lliure, que aquells que no creuen en les autonomies s’hi instal·lin i les suquin, simplement forma part del show. Idò, da-li cebes!
