Si tot va bé i qui escriu aquestes línies compleix el que va prometre al DBalears, el títol de l’article hauria de conduir a respondre que som (a) diumenge o bé que és diumenge. Podríem emprar, però, el verb estar i dir que *estem (o estam) a diumenge, en aquest cas? I si en comptes d’indicar el dia de la setmana volem expressar el mes de l’any o l’estació, quin verb hem de fer servir: ser o estar? La resposta, si ens hi fixem bé, ja la tenim en la mateixa pregunta que formulàvem, perquè l’asterisc que precedia estem indica que la construcció no es considera acceptable. Per indicar la localització en un moment determinat del temps, doncs, només podem utilitzar el verb ser (i no estar). Així, haurem de dir que A l’hemisferi sud ara són a l’estiu (no *estan), perquè som (no *estem ni *estam) al mes de gener.

Fixem-nos, a més, en els parèntesis que hem col·locat davant de la pregunta del títol i en la primera resposta: amb els dies de la setmana, quan el verb està en primera persona del plural, tant podem posar la a que introdueix l’expressió temporal (és a dir el dia) com no posar-la, i per això tant podem dir que som a diumenge com que som diumenge. Amb tot, aquesta construcció, segons ens indica la Gramàtica de la llengua catalana, només és pròpia d’algums parlars i apareix, sobretot, en registres informals.

El criteri de la localització i el verb ser també es pot fer servir per a les meres localitzacions espacials: així, si volem indicar que un ésser animat (una persona o un animal) o inanimat (un objecte) se situa en un lloc concret, també emprarem el verb ser. Per tant, quan vulguem que algú ens avisi quan arribi a casa li direm que quan sigui a casa que ens enviï un missatge de WhatsApp, o quan no trobem les claus, per exemple, ens demanarem on són (i no *on estan).

Tanmateix, com sempre, hi ha matisos en aquest ús del verb ser: si volem afegir un matís de permanència o fer èmfasi en el temps que un objecte roman en un lloc, podem indicar-ho amb el verb estar. Així, recollint l’exemple de les claus, podem direm que les claus ara són al calaix però també que les claus s’estaran al calaix fins que algú les agafi, per exemple, o que ara som a casa i que ens hi estarem fins a l’hora del concert.

L’ús de ser i estar, per tant, no sempre és senzill: per això n’anirem parlant en els propers articles. Ara bé, si teniu dubtes sobre altres temes i us n’agradaria que parléssim, feu-nos-ho saber a l’adreça galmic@uib.cat.

Elga Cremades (UIB, GALMIC)