No m'entretindré a explicar massa assumptes metodològics de l'Enquesta de Població Activa (EPA) de la que s'acaben de publicar les dades corresponents al quart trimestre de 2023. No ho faré perquè ja ho hem fet en anteriors entregues d'Indicadors amb sifó. Però si s'escau reiterar la importància de la metodologia de qualsevol indicador estadístic per a interpretar adequadament els resultats. Malauradament, no sempre s'és, en aquest assumpte, prou rigorós.

Sense més preàmbuls, anem a les dades: En termes absoluts, els resultats més rellevants dels darrers tres mesos de l'any passat són les següents: i) La població activa estimada va ser d'un total de 655.700 persones, la qual cosa representa una taxa d'activitat del 61,05%. ii) Un total de 581.100 persones conformaren la població ocupada, de les que 476.100 van ser assalariades. iii) La població aturada va ser de 74.600 persones, el que representà una taxa d'atur de l'11,38%. iiii) L'any 2023 va acabar amb un total de 418.400 persones inactives. No té massa interès comparar aquestes dades amb les del trimestre anterior, car la realitat laboral a les Illes Balears continua tenint un component estacional força important.

Ara bé, com comentam dades de final d'any, sí que té molt interès fer comparacions interanuals 2022-2023. Tot seguit ho fem en termes de mitjanes: 1. La població major de 16 anys no frena el seu ascens: El resultat mitjà de 2023 va ser d'1.063.200 persones (un 2,4% més que el 2022). 2. La població activa també va seguir la seva trajectòria a l'alça –tot un símptoma que una part de la creixent demografia té a veure amb l'activitat econòmica- passant de 664.800 persones en 2022 a 677.900 l'any passat, és a dir, gairebé un 2% d'augment. 3. Ara bé, la taxa d'activitat va passar del 64,08% d'ara fa dos anys al 63,77% el 2023. És una evolució a què s'haurà de parar atenció perquè, normalment, taxes d'activitat descendents presagien problemes. 4. La població ocupada va passar de 592.400 a 607.300 persones, un 2,50% d’augment en relació amb l'any anterior, i l'assalariada va augmentar en un 3,54%, passant 489.100 a 507.100 persones. 5. Pel que fa a la població aturada, va baixar un 2,48%, car l'any 2022 va registrar una mitjana de 72.500 persones (taxa de 10,90%), mentre que el 2023 el registre va ser de 70.700 persones (taxa de 10,43%). 6. Finament, anotem que, en consonància amb la baixada de la taxa d'activitat, la població inactiva va augmentar, passant de 372.700 a 385.200 persones, un 3,35% més en relació amb la de 2022.

Observin que les variacions no són grans. No es veuen, idò, canvis rellevants en les tendències quantitatives de la situació laboral illenca. Però, què hi ha de la qualitat d'aquesta situació laboral? S'ha reforçat l'estabilitat i seguretat de les persones assalariades? Quan xerram de bones xifres d'ocupació, xerram d'absència de precarietat laboral, de bones experiències laborals que ajuden a viure, diguem-ho així, amb un grau acceptable de felicitat?

En definitiva, de què xerram quan xerram precarietat laboral? Idò, xerram de dades de sinistralitat laboral alarmants, ja que en els vuit primers mesos de l'any passat (últimes dades disponibles) es van produir un total de 18.534 accidents de treball i setze morts. De l'accidentalitat laboral oculta associada a problemes de salut mental provocats per la no prevenció dels riscos laborals psicosocials. D'alts percentatges de persones assalariades amb una antiguitat a l'empresa de menys d'un any (en 2023 un 22% del total de persones assalariades), és a dir, d'assalariades inestables especialment desprotegides de l'acomiadament. De pobresa laboral crònica. De víctimes de frau en el període de prova (s'ha disparat exponencialment el nombre de persones que no superen aquest període, convertint-se aquesta pràctica en una gestió empresarial d'abaratiment de costos laborals). D'un col·lectiu, majoritàriament femení, de persones assalariades a temps parcial involuntari que frega el 10% del total de la població assalariada. De bretxes salarials de gènere i d'escassa implementació de Plans d'Igualtat. D'un model econòmic que sembla haver declarat la guerra a la conciliació de la vida laboral amb la vida personal ...

Amb tot plegat, què hi ha de l'exigible grau acceptable de felicitat?

Alguns i algunes continuem pensant que la principal porta cap a la felicitat és tenir cobertes les condicions de subsistència materials (alimentació, habitatge, educació, accés a la cultura, atenció sanitària, etc.), tot i que, efectivament, en la via envers la felicitat cal afegir elements com ara conciliació de veritat de la vida laboral/professional amb la vida personal, un cert grau de satisfacció amb la carrera laboral/professional, satisfactòria vida sexual, consciència tranquil·la, reconeixement social, bona salut mental, sentiment de ser estimat/a, etc. Però, el principal és el primer.

En aquest sentit, i en tant que el treball retribuït continua sent el principal –i gairebé únic- mecanisme de repartiment primari de renda, la precarietat laboral és sinònim de possibilitat de felicitat precària. Però el neoliberalisme ha trobat -en una hipèrbole de banalització- la solució per a poder ser feliç sent una persona laboralment i vitalment precària: Visitar al Madrid ultra neoliberal el Museu de la Felicitat. Qui molt viu, molt veu!