Dimarts passat, el congrés dels diputats, va votar la reforma de l'article 49 de la constitució segons el qual, d'ara endavant, la manera de referir-se al col·lectiu de persones amb discapacitat, diversitat funcional o denominacions similars, canviarà de disminuïts a persones amb discapacitat. El terme, en efecte, sona una mica més suau. I quaranta-cinc anys després d'haver aprovat la constitució, no podem més que donar la benvinguda a aquest canvi en la denominació de l'etiqueta.
Però, si anem una mica més enllà de la superfície; que implica realment aquest canvi pel col·lectiu en qüestió? Es va aprovar alguna mesura addicional? M'agradaria donar per fet que els diputats i les diputades, coneixen la realitat del sector social del qual parlen: 70% d'atur, superior al 80% en els casos de malalties mentals, i enfilant-se fins al 95% per a les persones amb Síndrome de Down.
A les dones amb discapacitat els toca de loteria, doble càrrega vital: majors possibilitats de patir assetjament laboral, sexual i maltractament en el si de la parella. A tall d'exemple, l'any 2018, el 20% de les dones assassinades per violència masclista, tenien algun tipus de discapacitat acreditada. I és que, segons un estudi del Parlament Europeu, les dones amb diversitat funcional, tenen un risc quatre vegades superior de rebre violència masclista, que la resta de població femenina.
No serè jo qui negui la importància del llenguatge, o l'ús de paraules adequades i precises per a descriure i definir el més acuradament possible. Ni el seu hipotètic potencial per a iniciar transformacions de realitats. Ara bé, quan ens trobem davant una situació tan escandalosament impresentable, rodejada d'hipocresia, màrqueting i mentides, veure que es tracta l'esmentat canvi de nom com a quelcom transcendent i amb impacte real, resulta entre còmic, trist i enganyós pel conjunt de la societat, però especialment pel col·lectiu afectat.
A tall d'anècdota vergonyosa, recordar que a l'exdiputat Echenique, que va ser escollit a la cambra la passada legislatura, no se li va adaptar en cap moment el seu escó, perquè pogués ocupar-lo dignament amb la seva cadira de rodes. És a dir, el congrés no va donar exemple, quan va tenir l'ocasió quant a inclusió, normalitat, ni accessibilitat com pretenia, suposadament, dimarts passat. I d'això fa dos dies. Llavors, que es va votar exactament al congrés?
