Gabriel Torres Pericàs seia en un banc del pati del quarter de Sant Ferran, al carrer de Son Dameto, 1 de Palma. A prop d'ell, algunes cordes penjaven que, fa més de quaranta anys, havíem d'estirar a braç. Ara, no les estiraríem, ja que es troba malalt a causa d'una barreja d'ignomínia que es va cuinar entre l'ala noble de Sant Ferran i alguns del blau que es movien pel trespol, Cort,1, plaça dels Patins, avinguda d'Alemanya, plaça del Mercat..., tot això amplificat de manera brutal pels mitjans de comunicació. Probablement, tot això ha fet que el dolor que ha patit en Biel li hagi somatitzat cruelment el cos.

El divendres 24, al voltant de 300 persones —familiars, amics, companys, funcionaris i polítics de l'actual i antic equip de govern municipal— aplaudien a Biel. Les cel·les de Simó Ballester i les presons de Palma, Estremera i Logronyo, on el varen tancar durant molts mesos malgrat la seva innocència, varen haver de callar davant el clamor dels sis minuts de mamballetes. Mai no havia vist res de semblant al quarter. Una línia d'agents —dos dels quals anaven a cavall— i dues fileres de motoristes varen retre honors al seu estimat oficial Torres. Va tocar una moto oficial —el seu major èxit en el cos: ser oficial de la unitat motoritzada— i, agraït, va passar revista als seus antics subordinats sense titubejos. El ciment estava banyat de llàgrimes, però no n’hi havia cap de seva; fa temps que les havia exhaurides.

Biel representa totes les víctimes immerses en aquesta calamitat que ha assolat la nostra policia. Hi ha moltes altres persones, no tan conegudes, que han experimentat la presó i han estat alliberades sense cap procés judicial: G. Paquita, G. Jaime, C. Juan, C. Gumer, U. Jerónimo, T. Joan, M. José Antonio, V. Juan, A. Rafel, G. Toni, F. Miquel, T. Pedro. Si he oblidat cap nom, deman disculpes. Hi ha tantes vides destrossades que és fàcil deixar qualcú. Les estades a la presó oscil·laven entre setmanes i gairebé un any. N’hi va haver que varen ser empresonats dues vegades, fins i tot a la Península. La suma total de mesos de presó per als innocents sense judici frega els quatre anys. Els companys absolts de Calvià han de sentir empatia envers les nostres víctimes. José Antonio Navarro Muñoz, el seu major, també els aplaudia.

En Biel va ser detingut injustament i de manera demostrada. Va passar molts de mesos a dues presons, injustament i també demostradament. Li varen retirar el sou i la feina, i li varen prohibir l'accés a Sant Ferran, de manera vergonyosa. Després de set anys de calvari, va ser absolt dels delictes que li imputaven. Prèviament, de manera infundada, el varen degradar de referent del cos policial a un abjecte delinqüent. A l'Audiència Provincial, en el seu discurs final després que l’absolguessin, va demanar la llibertat de l'únic company que ens resta a la presó com a conseqüència d'una derivada d'aquest circ esperpèntic: Rafel Puigròs Rosselló.

Mai no podran compensar a un dels millors policies de les últimes dècades el desassossec que patia cada nit en aclucar els ulls, una angoixa que es repetia cada matí en badar-los. Metòdicament, dia rere dia, intentava processar si l'empresonament era o no era un malson.

Un record persisteix en ell: el grinyol de la reixa de la presó d'Estremera quan es tancava a la nit, però ara els aplaudiments rebuts dels seus companys li poden ajudar a mitigar aquest record. Aquest fet, igual que el so de la porta dels barrots, no l'oblidarà mai.

Si voleu saber més detalls sobre en Biel i les circumstàncies que l'han envoltat, podeu trobar més informació a l’enllaç del dBalears o al de «Paraules de Blau», d'Ona Mediterrània, on podreu escoltar les seves paraules.

L'emotiu homenatge va ser promogut sobretot per tres persones: el policia Francisco Javier Ginel García, l'oficial Rafael G. N. i el comissari Antoni Morey Jover, un altre símbol de lluita per la Policia i les seves víctimes, entre les quals cal incloure ell mateix. La comissaria del cos també hi va donar suport. Pel que fa al nou cap de Policia, Guillem Mascaró, va validar l'acte i, alhora, va cedir tot el protagonisme al comissari Morey. Un altre Torres, Pedro, va representar les víctimes que no pertanyen al cos policial. Álvaro Gijón Carrasco, un dels grans afectats, no hi va assistir. Un últim reconeixement va ser per al seny de l'enyorat major jubilat, Salvador Bauçà Garí, que després d'abraçar-se amb l'oficial Torres, li va dir: «CORATGE!».

Els polítics poden, si ho desitgen, fer una autèntica reparació per als represaliats de blau, representats en la figura d’en Biel. Son Dameto és un barri ben conegut que no necessita exhibir el seu nom a la placa on es troba «Ca Nostra», perquè ja no és casa seva. Teniu, vosaltres, el coratge necessari! Canvieu-ne el nom en honor a en Biel. La ubicació oficial del quarter de Sant Ferran l’acompanyaria per sempre: Gabriel Torres Pericàs, 1.

Aquestes paraules no pretenen canviar cap opinió, sinó sumar-se públicament a l'homenatge que ha fet el cos de la Policia Local de Palma a un gran professional «massacrat», i donar suport, tot i que només sigui un moment, a totes les víctimes d'un disbarat disfressat de professionalitat i justícia.