El nom de Pablo González –si no em vaig despistar- no va ser citat en el debat d'investidura del president Pedro Sánchez de la setmana passada. El cas d'aquest periodista, retingut des de fa dos anys i escaig a Polònia, sembla que -malgrat coincidir amb la setena prolongació de la presó preventiva- no va interessar a cap dels portaveus dels distints grups parlamentaris. Sorprenentment (o no), hi ha molt poca atenció dels grans mitjans de comunicació sobre la situació de Pablo González, que ja fa dos anys que està empresonat a un estat de la UE, sense judici, sense gairebé cap contacte amb la seva família, i sense que s'hagin sustentat les acusacions contra ell. En fi, una situació intolerable. Un imperdonable oblit de l'alta política institucional i del món mediàtic mainstream.
Per això, crec que paga la pena comentar aquest assumpte. De fet, fa temps que volia dir la meva sobre aquest despropòsit que l'agenda política i mediàtica situa a la perifèria del debat públic. A parer meu, hauria d'estar en el centre d'aquest debat, ja que tot allò que envolta el cas del periodista Pablo González és conseqüència del decreixement democràtic, de l'ambient bèl·lic, i de l'escreix militarista estructural (força associat al negoci del ChatGPT i d’altres artefactes de la Intel·ligència Artificial) que ho emmetzina tot. Drets humans, principis democràtics, dignitats de les persones i dels pobles resten subjugats als mercats armamentistes.
Que un periodista espanyol pel fet d'informar sobre el que ocorria en les primeres setmanes de la guerra conseqüència de la invasió d'Ucraïna per la Rússia de Putin, estigui tancat des de fa més de mil dies en una presó de Polònia, en aïllament, sense proves, ni garanties processals, per una inconcreta i vaga acusació de ser un espia que treballa per a Rússia, és un escàndol. Però el fet més escandalós és la poca acció del "govern més progressista de la història" sobre aquest assumpte.
I encara més escandalosa és la falta de mobilització de la majoria de col·legues de professió de Pablo González. En aquest sentit, s'escau citar unes paraules de Kapuściński: "El veritable periodisme és intencional, això és: aquell que fixa un objectiu i que intenta algun tipus de canvi. No hi ha un altre periodisme possible. Parlo, òbviament, del bon periodisme. Si llegiu els escrits dels millors periodistes –les obres de Mark Twain, d'Ernest Hemingway, de Gabriel García Márquez-, comprovareu que es tracta sempre de periodisme intencional. Estan lluitant per alguna cosa. Narren per aconseguir, per obtenir alguna cosa. Això és molt important en la nostra professió. Ser bons i desenvolupar en nosaltres mateixos la categoria de l'empatia". Veritablement, el periodisme que calla sobre el cas de Pablo González també en fa de periodisme intencional. És un periodisme deliberadament contrari als drets humans, en el millor dels casos, de molt baixa intensitat democràtica, empàtic amb el capital armamentista d'avui en dia.
La fotoperiodista de la Revista 5W Anna Surinyach va dir en una ocasió: "No sé si una imatge val més que mil paraules, però sí que sé que les imatges han de generar més de mil preguntes". Parafrasejant-la diria que no sé si la llibertat de Pablo González val més que mil sospites, però si sé que la continuació del seu insuportablement llarg empresonament i la indecent manca de garanties generen mil preguntes sobre la salut de la democràcia a la UE. Més que mai, #FreePabloGonzález.