Si hi ha un terme que realment no pot definir-se de manera simplista és, no ho dubteu, el bilingüisme. És un terme insuficient perquè no és fàcil, gairebé impossible, obrir un debat que tengui per objectiu una definició clara i que pugui ser acceptada per la majoria. Entre els especialistes, tenen clar que el concepte «bilingüisme» conté significats múltiples que amb el pas del temps augmenten, s’estenen i es matisen constantment.

Cal recordar que el bilingüisme és la forma més simple de multilingüisme. Bàsicament, l’hem d’entendre des de diverses perspectives que, com veureu, generen diferents possibilitats de com es pot encarar el concepte. Tenim, a grans trets, el bilingüisme individual, el bilingüisme territorial i el bilingüisme social.

Si ens referim a l’individual, heu de tenir en compte un individu que, per les seves circumstàncies personals, parla dues llengües, però fins i tot aquest individu pot ser matisable si el seu bilingüisme és actiu (entén i parla les dues llengües) o passiu (entén les dues i només sap emprar-ne una). Aquest bilingüe pot conèixer totes dues llengües de manera simètrica, però també asimètrica, és a dir, en coneix més una que l’altra, etc. Si qualcú, per feina, se n’ha anat a viure a París, aprendrà de manera individual el francès, però aquest fet, repetesc, és individual, aquesta persona s’integra a la societat que l’acull i no genera, teòricament, cap conflicte a la societat receptora.

El territorial (que no és el cas de l’Estat espanyol) és una divisió del territori en zones lingüístiques. Per tant, els ciutadans d’estats com Bèlgica funcionen en una sola llengua a cada zona delimitada geogràficament. En conseqüència, han d’assumir que un canvi de territori per qüestions de feina, ha de suposar l’aprenentatge d’una altra llengua del mateix país. Quanta gent diria, si féssim una enquesta, que la llengua de Bèlgica és el belga? Moltíssima! I això es deu a la ignorància de la realitat de Bèlgica on trobarem el francès, el neerlandès o l’alemany, però no el belga.

Finalment, cal fer referència al bilingüisme social, on una part de la societat ha de ser bilingüe, li agradi o no, si vol continuar existint. En aquest cas, la societat no és realment bilingüe, només parcialment. En aquests territoris, com el nostre, una part és monolingüe i no vol deixar de ser-ho (això no obstant, defensaran el bilingüisme a mort). En aquest context trobam els bilingüistes, és a dir, aquells que defensen el bilingüisme, però no el seu sinó el dels altres, per poder mantenir-se en el seu monolingüisme (prestau atenció a aquest perfil). Per aquest motiu, no confongueu ser bilingüe amb bilingüista, perquè en realitat no tenen res a veure. No podem deixar de banda que aquest tipus de bilingüisme provoca sovint conflictes perquè l’ús social mai no és equilibrat, els de la llengua dominant solen menysprear els parlants de la llengua dominada i els prejudicis lingüístics sovint campen a pler: que si té pocs parlants, que si no serveix per a res, que si no és la llengua de cap país, que és una barrera per a aquells que venen de fora, etc.

Podríem esmentar, ja que hi som, la diglòssia. En aquest cas les llengües divideixen els seus àmbits d’ús en una societat, perquè hi ha, clarament, un desequilibri. Per a les coses importants, de prestigi o formalitat s’empra una llengua A (educació, administració, etc.); en canvi, per als àmbits d’ús familiars o de poc prestigi, es fa servir la llengua B, sense que hi hagi una regla escrita que definesqui en quina situació es farà servir cada llengua, però els parlants tenen assimilat en quins àmbits d’ús n’empraran una o l’altra.

Aquest article, que només pretén ser una introducció del tema, és un convit a estudiar la qüestió de manera pausada i raonada. Tal vegada, ja m’agradaria, s’entendria un poc més el problema i la raó de ser de les polítiques lingüístiques encaminades a protegir i a preservar per al futur la llengua catalana. En fi, el problema de la ignorància és que és molt agosarada i no admet raons científiques ni de sentit comú.

La recent bilingüització de la revista de Marratxí, 'Terra de fang' (octubre 2023), respon, sens dubte, al concepte de bilingüista. La pròxima passa serà, sovint és el destí de les llengües subordinades, redactar-la exclusivament en castellà que, segons la mentalitat imperant, és la llengua que entén tothom. Si realment es complís la idea que som una comunitat bilingüe, no hauria de passar res per tenir revistes, documents o àmbits d’ús formals i informals exclusivament en català. En fi, ni bilingüisme legal ni amigable ni real... Tot és una presa de pèl i un atac frontal al català. En el fons, es persegueix, exclusivament, un monolingüisme uniformador a favor de la llengua de «prestigi». I és evident que estan aprofitant una etapa de feblesa i d’esgotament mental dels parlants de la llengua subordinada.