nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 11°
17°

Un món irreal

Entrar dins el llibre del Nou Testament, dins les paraules i els fets de Jesús de Natzaret, és fer-ho en un món irreal, com en el del País de les Meravelles de Lewis Carroll, o a l’espai sideral d’Stanislaw Lem. I fins i tot, el món de ‘Nàrnia’ de C.S.Lewis, tan apropat al del Senyor dels Anells, de J.R.R. Tolkien. Aquí hi podem afegir el gran Gianni Rodari de ‘Gramàtica de la Fantasia’. Tota la Gran Literatura és irreal. Extraordinari. Extraordinària. La vida real de cada dia, la que anomenem quotidiana, és massa limitada per mostrar-nos la nostra veritable essència. Res del que trobem a la vida de Jesús és creïble, i, paradoxalment, no hi ha res que sigui més versemblant. Els amics dels llibres en general, i del Nou Testament en particular, estem en aquest sentit permanentment captivats. Seduïts. Hipnotitzats. Així i tot, dins la nostra hipnotització res del que passa a la vida de Jesús, no ens sembla impossible. Res.

I, així i tot, com pot ser que tres pans i dos peixos siguin suficients per alimentar més de cinc mil homes? Tampoc sembla possible, però, que un petit planeta com la Terra pugui donar de menjar a tants i tants milions d’éssers humans durant milions i milions d’anys, de segles i de mil·lennis. Però és així. És cert. És real. També és real, o ho sembla, que el Sol il·lumina i escalfa, des que tenim ús de raó, totes les constel·lacions i totes les galàxies del seu sistema estel·lar.

Certament, a ulls humans com són els nostres, vivim en un món irreal i màgic. Moltes circumstàncies que ens envolten no semblen autèntiques, però les experimentem i les vivim i les acceptem amb absoluta calma i natural indiferència. L’herba neix i creix sola, de nit i de dia, sense que nosaltres intervinguem per res en la seva evolució. En canvi, a la intel·ligència artificial cal que la dirigim. Sense els humans no hi hauria art ni artifici. Som nosaltres que som màgics, i no les nostres artesanies. Són maques, atractives, belles, però no màgiques. Són maques, però no irreals ni màgiques. Saltar del llit i veure néixer el dia, sortir el sol, sentir l’aire a les galtes, escoltar el cant de les mèrleres: això és màgia. Que Jesús de Natzaret curés els malalts, s’inventés paraules i paràboles, es dirigís alegrament al Pare i ressuscités els morts: això sí que és màgia. Aquí no hi ha intel·ligència artificial que interfereixi l’acció de l’home. Del Fill de l’Home. Hi ha res més màgic que la literatura? Hi ha res més irreal? Malgrat tot, és l’element que ens permet copsar la veritable veritat.

La incorporació recent de William J. O’Malley a les nostres festes literàries ha suposat una formidable injecció de simbologia terapèutica. I això que tots els lectors de la meva biblioteca personal intentem fugir de les teràpies artificials. Però les de O’Malley no en tenen gens d’artifici, són d’una naturalitat molt familiar. Gairebé domèstica. Juguem en el seu terreny. O’Malley, a més de ser un pensador audaç i espavilat, atrevit, és un home de fe en la irrealitat, en les paraules i els actes narrats al petit llibre del Nou Testament. A ell li encanta emmirallar-se en els fets «impossibles» de Jesús de Natzaret. Com el nostre amic Gabriel Amengual, que ho diu de la millor manera en el seu memorable i condensat escrit ‘El goig de creure’, no hi ha res que ens faci més feliços que la fe, que tenir fe. La fe ho transfigura tot. Recordo quan jo era petit, al meu poble, a Consell, tota la gent, homes, dones i criatures, anaven a missa tots els diumenges i totes les festes de guardar, com dèiem aleshores. L’església s’omplia de gom a gom. Tothom feliç. Fins i tot els descreguts, els republicans, els comunistes, si n’hi havia algun, no deixaven mai d’anar a missa. Aquests, els més descreguts, es burlaven de les dones i dels infants dient-los que «a tu et farien creure que els bancs ballen!» Els bancs ballen. Jo no ho entenia gaire, però en aquesta befa hi havia el secret de tot plegat. Fins i tot els bancs ballaven d’alegria. Els bancs de l’església, la intel·ligència artificial del moment! Els bancs, en la seva fe material, s’alegraven del que deia el celebrant quan llegia el corresponent capítol de l’Evangeli dominical.

Quina gran força que té la fe! William O’Malley aixeca la veu per donar-nos una molt bona notícia. Diu que ell va dedicar tots els dies de la seva vida a minvar la seva ignorància. «No hi ha cap tema sobre el qual no sigui possible aprendre més del que un mateix ja sap». El tema de Jesús de Natzaret, el de Déu Pare i el de l’Univers sencer ens desconcerta a tots: és aquest desconcert, aquesta irrealitat, la que ens fa badar els ulls i gaudir de la vida. Que un cep de vinya pugui fer un raïm i convertir-lo en vi negre o blanc o rosat i que emborratxi el cor de la gent, tot això és màgia potàgia. A la meva extensa i experta biblioteca, tots els que hi som presents no deixem de dubtar ni un sol moment. No és que no tinguem respostes personals a totes les preguntes que nosaltres mateixos ens puguem fer, però sempre, sempre, sempre, busquem refutacions millors que les nostres. Sabem, tanmateix, que la certesa absoluta no l’assolirem pas mai. És com una cursa en la que coneixem la meta, però que no hi arribem mai. No hi ha meta, doncs? Sí que n’hi ha, però se’ns escapa contínuament.

Al ‘Nou Testament’, el llibre total i definitiu, es troben les certeses que estem buscant, però el mateix protagonista ens avisa que només el Pare té la prerrogativa exclusiva. Sovint ens trobem abatuts, però tan il·lusionats com al principi. És el món literari de la veritable realitat. Dels escrits no acadèmics de William O’Malley, sorgeix un mot plural que ens il·lustra. Els literalistes. Qui és aquesta gent? El millor que diu d’ells ho diu de seguida i de manera contundent: els literalistes freturen del sentit de l’humor. Cap home és tan imperfecte com aquell que està mancat del sentit de l’humor. Ja està! Ja hem trobat el coàgul que impedeix la nostra circulació espiritual i màgica: vital. No podríem conviure els humans sense el nostre llenguatge figuratiu. Jesús de Natzaret ho sap millor que ningú. El llenguatge no literal, tan assajat pels literalistes, ens salva de les nostres misèries humanes. El llenguatge parabòlic de Jesús ha vingut a salvar-nos d’aquests entrebancs quotidians de la nostra vida. Ell, de nen, quan va néixer a la cova de Betlem, no va poder deixar de somriure quan va contemplar que un cor de menuts angelets celebraven la seva arribada al món.

O’Malley acaba dient que Déu existeix fora de la realitat material, que no porta barba blanca i que està mancat d’òrgans reproductius com els nostres. En canvi, els literalistes s’ho creuen tot: els bancs són incapaços de sortir a la plaça del poble i posar-se a ballar. Al contrari que tots nosaltres, assidus de la biblioteca màgica de casa, els literalistes es perden una enorme quantitat de fets reals que nosaltres podem experimentar i ells no. És perquè no transcendeixen, no tenen sentit de l’humor, no tenen fe.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.