Als afores d’Atenes, Epicur hi va comprar un hort i el va batejar com 'El Jardí de la Felicitat'. En aquest indret hi va fundar la seva escola de vida espiritualment plena i xalesta. És evident que Epicur era un bon vident. La va encertar del tot. Aviat va tenir més alumnes dels que podia ensenyar. Degué ser per això que es posà aviat a escriure les seves lliçons. Afortunadament. No és que ara mateix les puguem consultar i aprendre directament dels seus manuscrits, ja que es cremaren a Pompeia i Herculà amb la greu erupció del Vesubi. Però alguns se’n salvaren, i és d’aquests fragments socarrimats que avui en podem gaudir.

La felicitat del Jardí d’Epicur és la felicitat interior, la més profunda que podem experimentar els sensibles éssers humans que llegim, escrivim, vivim i morim. Personalment, jo no l’he experimentada més que en uns altres personatges històrics com podrien ser Michel de Montaigne, Thomas More, Lao Tsé, Alan Watts, Shopenhauer, Ramon Llull, Erasme de Rotterdam, Emerson i Thoreau i cenetenars d’etcèteres i, per sobre de tots ells, Jesús de Natzaret. Epicur, al que alguns pensadors superficials i ateus, l’han qualificat pejorativament d’hedonista, que ho era, va ser el campió de les festes de la paraula més sàvies de la seva època. Tant, que la seva fama i el seu saber i el seu optimisme han arribat fins al segle XXI. Si hedonista és ser amant de la vida, de la bona vida, del ben pensar i del ben actuar, del ser bo i generós, de ser partidari de l’amor i de l’alegria, de la felicitat humana en definitiva, Epicur va ser un hedonista. Beneït hedonisme!

Per la meva part, escric, llegeixo i rellegeixo, perquè això és el que em proporciona el més gran benestar personal. Per això assisteixo a les festes del Pensament i de la Literatura: perquè vull gaudir de la meva existència vital. Hedonisme? Beneït hedonisme! Consulto una vegada més el diccionari de la saviesa del món: «L’hedonisme és un corrent filosòfic i ètic que veu en el plaer una font de felicitat, un sentit de la pròpia existència i un criteri moral» Pot haver-hi res millor que tot plegat? I jo encara diria més: no només veu, sinó que viu, experimenta, assaboreix i festeja el gran regal de la vida. Una vida que no sabem d’on ve ni qui ens la dona. Què he fet jo, em pregunto sovint, per merèixer tanta fortuna i tanta gaubança?

Epicur ho té clar. El secret és fer-nos responsables de nosaltres mateixos. Si no, diu el savi, tot anirà farcit de desordre i de pertorbació. Naturalitat. Rigor. És d’aquesta perspectiva particular que neix el benestar personal i la felicitat tan anhelada. Les paraules han d’anar d’acord amb els actes. Cal referir cadascun dels nostres actes al fi de la naturalesa. És el que s’ha dit des dels principis del temps: coneix-te a tu mateix i obra en conseqüència. Conèixer la pròpia naturalesa i no apartar-se d’aquesta ciència i d’aquesta consciència.

Un dels seus pensaments suprems que jo valoro més i he valorat sempre més, suposo que per causes privatives de la naturalesa, és el que fa referència a la saviesa que afecta al conjunt de la vida de plena felicitat. La planta o l’arbust principal del seu jardí epicuri és, sens dubte, aquest: el més important, i de molt, és el benefici de l’amistat. Aquell jardí de la felicitat als afores d’Atenes era un veritable hort on es cultivava l’amistat de tots els seus parroquians i convidats. Tinguem, doncs, com tenim a les nostres festes de la Literatura, amics, amants i amats si volem, com tots volem, assolir la felicitat que la mateixa vida ens reclama. Cal tenir una amistat universal activa. Els autèntics amics ens alliberen i desencadenen, ens deixen actuar segons ens dicta el nostre esperit inequívoc i el nostre interior fidedigne.

Arriba a la nostra festa literària un cineasta nord-americà que ha firmat les pel·lícules més divertides i profundes de la segona meitat del segle XX i de principis del segle XXI. Es diu David Lynch i, a hores d’ara, ja és conegut arreu de tot el món. S’incorpora a la tertúlia amb un llibre seu sota el braç: «Atrapa el peix daurat». Benvingut sigui. Aquest David Lynch és un linx: també vol el millor per a la humanitat sencera i per a ell mateix. La literatura del Jo l’embolcalla per tots els vents. S’emmiralla amb personatges anònims més veterans encara que el propi Epicur: els vedes. Els vedes busquen el seu Jo més profund, i aquest és el camí de la veritable felicitat. De la felicitat de l’hort d’Epicur.

Sé que no cal disculpar-me, però ho faré. He de recordar que l’amic Ramis Alonso, sempre present a les meves festes de la Literatura i del Pensament, ara ja de la meditació transcendental, em fa l’ullet des del seu humil racó històric. Durant els anys setanta del segle passat, don Miquel va escriure i publicar set petits volums de reflexions sobre la condició humana, i els va titular ‘Ángulo del meditador’. Primer sortiren publicats al Diario de Baleares, que l’obligava a escriure en castellà, i posteriorment els va publicar en llibres de col·leccionista. No li vaig sentir a dir mai que ell fes meditació transcendental, com en David Lynch, però aquelles pensades seves transcendien la realitat. Com a gran espiritualista que era, no podien ser una altra cosa. Més endavant, a principis dels vuitanta, jo en vaig fer una selecció ordenada per matèries i fou editada amb un sol volum titulat ‘Selección de pensamientos de don Miquel Ramis Alonso’. Un petit tresor que, ara, en companyia d’Epicur em ve al cap. Quanta, quanta saviesa. Quina gran Festa de l’Esperit i del Jo. Bé, ja ho he dit, i ja veieu que les meves disculpes sobraven.

Seguim. Sí, seguim perquè don Miquel ens avisa de que els éssers humans vivim misteriosament. És a dir, no coneixem el perquè del nostre viure. Encara que això no fa més que esperonar la nostra curiositat. Aquí torna Epicur per fer-nos veure que està completament d’acord amb ell quan accepta i confirma que els homes estem condemnats a viure lliurament. En una llibertat elevadora, diu Ramis Alonso. Fins i tot quan decidim que un altre elegeixi per nosaltres això comporta una decisió personal. D’aquí sorgeix el fet irrebatible de que tant l’èxit com el fracàs és cosa pròpia i privada de cadascú, sense que puguem atribuir-ho a ningú més. Don Miquel parla de «forçada llibertat individual». I afegeix que aquesta és la glòria i la dignitat de l’home. Ho reafirma proclamant que la llibertat humana, encara que sigui forçada, és la gran potència elevadora que tenim els homes. Com Epicur, don Miquel confia plenament en la iniciativa personal, en la seva pròpia voluntat, per tal d’aconseguir aquesta elevació que en el fons tots anhelem. Tots dos fugen, i en aquesta sessió festiva ens ho demostren, del derrotisme i de la dependència dogmàtica dels falsos déus i de l’Estat totpoderós. Jo soc jo i la meva voluntat!