Mentre observava les meravelles paisatgístiques, la fantàstica biodiversitat, i començava a intuir la cosmovisió radicalment ecologista del poble boiximà de Namíbia, no em podia estar de recordar una frase de la guia Lonely Planet que m'acompanyava: "Amb el seu relativament recent ingrés en l'ONU, Namíbia ha sabut bregar amb l'estabilitat política i la prosperitat econòmica molt millor que altres nacions veteranes africanes. El país funciona. Sí, molts dels seus habitants viuen en la misèria absoluta i la disparitat de riquesa és una qüestió greu, però ...". Veritablement el país funciona? Anem a pams:
Efectivament, el tortuós procés d'independència namibià va concloure el 1990. Els namibians i namibianes varen patir la cruel colonització dels alemanys des del 1840 fins a la Primera Guerra Mundial. Val a dir que Alemanya va perpetrar un genocidi -un dels més oblidat de tots els genocidis- contra el poble namibià. Un fet execrable del qual la potència colonial només ha ofert a Namíbia unes magres disculpes. Cal tenir en compte, també, que molts namibis van ser obligats a treballs forçosos des de l'annexió alemanya, i aquest va ser, a les acaballes de la dècada de 1950, un dels factors principals que van provocar mobilitzacions populars massives i l'important creixement dels sentiments nacionalistes.
Però alliberar-se del colonialisme alemany no bastà. Després de la victoriosa participació sud-africana en la Segona Guerra Mundial es varen proposar –i ho varen aconseguir-ho el 1946- convertir el territori de Namíbia en una (la cinquena) província sud-africana. Després de la coneguda com a "la Guerra de la frontera de Sud-àfrica", amb un seguit de converses i mediacions es va poder establir, el 1989 i pel primer cop en la història del país, una assemblea elegida per sufragi universal, d'on va sortir guanyador el SWAPO (el moviment polític d'alliberament de Namíbia). El 21 de març de 1990 Namíbia va obtenir oficialment la independència. Per tant, una certament tardana independència i proclamació de la República de Namíbia.
Ara bé, el PIB per càpita (que, malgrat les seves limitacions i contradiccions és un indicador aproximatiu del nivell de vida) de Namíbia, en 2022, va ser de 4.511 € euros. Una xifra que la situa en la part baixa de la taula, en el lloc 114. Per tant, els seus habitants tenen un baixíssim nivell de vida amb relació als 196 països del rànquing de PIB per càpita. Encara més, si s'observen les dades de l'Índex de Desenvolupament Humà (IDH), que elabora les Nacions Unides per a mesurar el progrés d'un país, i que, en definitiva, ens mostra el nivell de vida dels seus habitants, indica que els namibis tenen una mala qualitat de vida. Amb tot plegat, s'ha de tenir molta barra per firmar –com fan els autors i l'autora de la Lonely Planet– que Namíbia funciona. En tot cas, funciona per a les elits!
Potser no és barra allò que tenen. El que fan és reproduir i normalitzar el pensament neoliberal i neocolonial que en una recent piulada [es diu encara així?] resumia molt bé l'antropòleg i cofundador de la Llibreria Altaïr, Pep Bernadas: "Occident ha mirat sempre Àfrica pels recursos que en pot extreure; però mai ha tingut en compte les persones. Les independències es van traduir en noves formes de dependència per mantenir el negoci impedint el desenvolupament intern".
Pel que fa als drets humans, es pot parlar de bon funcionament estructural de Namíbia? Vegem: Mentre Reporters Sense Fronteres (RSF) sosté que "la llibertat de premsa està ben consolidada a Namíbia", Amnistia Internacional (AI) adverteix de les amenaces de restriccions del dret a la llibertat d'expressió. Alhora, apunta mancances en els àmbits dels drets de la infància, de la violència de gènere, dels drets sexuals i reproductius i LGBTI.
I atenció: En un país com Namíbia, que és un paradís paisatgístic i de biodiversitat, AI assenyala una preocupant degradació ambiental. D'això no en parla la guia Lonely Planet, però sí que narra encertadament les meravelles naturals, els interessants trets culturals, la diversitat ètnica del poble namibià, o la calidesa humana dels homes i dones de Namíbia.
"La felicitat, sàpiga-ho el lector, té molts rostres. Viatjar és probablement un d'ells. Lliuri les seves flors a qui sàpiga cuidar d'elles i comenci. O recomenci. Cap viatge és definitiu", escriví José Saramago. Ho va fer en el llibre 'Viatge a Portugal'. És perfectament aplicable a un viatge a Namíbia.
