cielo claro
  • Màx: 31°
  • Mín: 24°
23°

L’omnipresència de L. C.

Ara està de moda fer menció a la nostra «zona de confort». Es diu que ens convé sortir de les nostres zones de confort per experimentar sensacions i emocions noves. En el meu cas seria una estupidesa si jo ho fes. Amb els anys he aconseguit construir algunes zones personals de confort que s’han convertit en sagrades. Una d’elles és l’omnipresència de Lewis Carroll a la meva vida. Sortir-ne seria la pitjor acció d’un gran idiota. Com ho seria sortir de la zona de confort de la meva biblioteca privada, dels meus llibres i de les meves lectures. On viuria millor que aquí? Abandonar la comoditat, l’alegria, el benestar i la felicitat personal, fins i tot la meva dignitat i la meva identitat per seguir la moda del moment, sí que constituiria el delicte més gran que un home pot cometre contra si mateix.

Lewis Carroll és omnipresent a la meva biblioteca. Es troba a tot arreu i a qualsevol hora de la nit i del dia. És l’esperit carrollià el que impregna tota la meva vida lectora i literària. El meu veritable País de les Meravelles és la meva biblioteca personal, fins al punt que hi tinc incorporat amb tots els honors el llibre que li dona nom. Una autèntica meravella! Cada dia em trobo amb alguns dels seus personatges, amb la seva protagonista principal o amb el seu autor. Un dels personatges més habituals és el Gat de Cheshire. El seu somriure faceciós i burleta, la seva desaparició gradual, lenta i misteriosa, m’acompanya molts horabaixes abans de baixar a sopar. On viu aquest Gat? On té el seu cau? I com s’ho fa per diluir-se en el no res cada cop que vol deixar-me amb un pam de nassos? El Gat de Cheshire té cura de totes les meves mancances espirituals. Sempre que en tinc necessitat acudeixo a ell i m’adoba tots els mals de la ment i de l’ànima.

També, al principi del relat Alícia s’entrevista amb l’Erugot, que estava fumant tranquil·lament amb una pipa turca. Com és que fumava amb una pipa turca? Coses de Lewis Carroll. L’Erugot li va fer la pregunta de totes les preguntes, la que ara en diríem la pregunta del milió: «I tu qui ets?». Aquí ve la primera perplexitat d’Alícia, en forma de resposta socràtica: «Doncs, jo, en aquest moment i en realitat, no ho sé ben bé, senyor. No sé qui soc. Sé qui era aquest matí quan m’he despertat; però em sembla que d’aleshores ençà m’he transformat unes quantes vegades». De la mateixa manera hauria contestat Gregor Samsa quan es va veure convertit en un escarabat gegant. Però l’Erugot no es va donar per satisfet: «Explica’t!», va cridar. Però n’Alícia no se sabia ni se podia explicar. Només sabia que ella no era ella. «Jo ja no soc jo mateixa. Ho entén, senyor Erugot?» I va lamentar no poder-se explicar millor. «No entenc res!», va exclamar l’Erugot. Ella va intentar justificar el que li estava passant, acabant amb un frase prou intel·ligent: «Em sembla que és vostè qui m’hauria de dir qui és». Això va empipar l’Erugot, posant-se de molt mal humor.

No hi ha res més molest i més irritant que li preguntin a algú qui és. Ningú de nosaltres no sabem qui som. Així que el millor és acabar recitant «Sou vell, Pare Guillem», que és el que feren n’Alícia i l’Erugot.

«Sou vell, pare Guillem» el jove li va dir.
«Teniu els cabells blancs, i jo ja sé
Que feu sovint la vertical en el jardí...

En acabar discuteixen sobre l’alçada adequada de n’Alícia. No acaben de posar-se d’acord. Fins que després de tornar-se gran i petita, segons mossegués un costat o l’altre del bolet on estava assegut l’Erugot, va recuperar la seva alçada de sempre. Al cap i a la fi no deixa de ser un experiment terapèutic.

Cal que digui aviat que la meva biblioteca n’estrà farcida de poders terapèutics, i que el llibre del País de les Meravelles que la presideix és el més terapèutic que he llegit mai. Ja sé que això ho dic i ho he dit, i ho diré en el futur, de molts altres llibres i escrits, però ara era l’hora de dir-ho d’aquest. Pocs autors hi ha més creatius que Lewis Carroll. De la situació més anodina en fa una obra d’art lluminosa. I per mi, com per la majoria dels autors i personatges que habiten els prestatges de la meva biblioteca privada, la creativitat és la millor teràpia per abolir tots els mals dels homes i de les dones d’aquest planeta Terra que habitem i patim. La creativitat treu del context vital dels humans totes les pors, totes les angoixes i totes les repressions que saturen el nostre interior. Paga la pena viure i conviure amb aquests personatges carrollians que acompanyen la nostra feble humanitat des de fa més de cent cinquanta anys.

Al País de les Meravelles tothom es dedica a una activitat superior a qualsevol altra de la vida: el joc. El País de les Meravelles es podria conèixer també com el País dels Jocs. Tots els personatges juguen preferentment. Es dediquen a passar-s’ho bé, a fer bromes, a ser més del que són en realitat, a viure amb alegria i en plenitud. És l’omnipresència de L.C. la que ho fa possible. Lewis Carroll no deixa mai abandonats els seus personatges i, de manera molt especial, no abandona mai n’Alícia. Quan Alícia parla amb el Capeller, amb la Reina de Cors o amb Humpty Dumpty, a les aventures d’Alícia a través de l’espill, ens mostra de manera brillant la seva enorme capacitat de creació, de fer un ús extraordinari del seu llenguatge creatiu. És igual que quan el Rei mana decapitar el Gat de Cheshire i s’adona que no és possible perquè aquell gat no té un cos. Va ser el botxí qui ho va expressar millor: «A ningú no se li pot tallar el cap a menys que tingui un cos d’on se li pugui tallar». Una gran obvietat.

A les nostres festes de la Literatura no ens oblidem mai de la poesia. Qui més poètic que L.C.? Qui més poètic que Alícia i la seva troupe de personatges màgics i filosòfics? Qui més elegant i encantador que ell? S’ho ha de ser molt d’elegant i d’encantador per ser un «mentider» tan excel·lent com ho va ser Lewis Carroll. El primer que fa amb Alícia és mentir-li. Li diu que ha vist un Conill Blanc vestit amb armilla i ficant-se dins la seva lloriguera del bosc. Un cop ha dit aquesta brillant mentida ja no pot parar. Fa que la mateix Alícia menteixi, i fa que tots els personatges del País de les Meravelles menteixin. Així com a aquest País quimèric se’l podria conèixer com el dels Jocs, de la mateixa manera el podríem considerar de les Mentides.

La Literatura és una veritable mentida. Una mentida meravellosa molt juganera i poètica. En Literatura, la mentida és pura creació. És la més atractiva de les mentides. Lewis Carroll, Alícia i tots els personatges que habiten el País de les Meravelles construeixen i ens transmeten les mentides més belles de la literatura universal. Són mentides lúdiques que ens emocionen i ens diverteixen, que en generen humor i amor.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Toni F, fa 11 mesos
Un 10, Sr.Guasp. Es força interesant el que ens diu. Gràcies
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente