muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
20°

Cinc presidents a Cuixà

Com cada any, des d'en fa trenta-nou, he acudit a impartir el meu curs de Sociolingüística a la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), a Prada de Conflent, Catalunya nord. Enguany tot el que ha guardat relació amb la llengua ha comptat amb una gran expectació i un interès fora mida. Havia dissenyat un curs sobre Interposició lingüística que s'ha ajustat meravellosament als debats que inflament l'opinió pública durant aquests dies.

L'acte més destacat de l'UCE d'enguany ha estat l'homenatge de cinc presidents de la Generalitat de Catalunya a la figura de Pau Casals, en el cinquantenari de la seua mort. En Pau Casals ha set un dels catalans més universals. Lluitador infatigable per la pau, va rebre la medalla d'or de les Nacions Unides, a principis dels setantes, i fa amollar el seu famós discurs, davant U Tant i davant multitud de líders mundials. «Som català. Catalunya va ser la nació més gran del món, perquè va tenir un Parlament, molt abans que el tengués Anglaterra. Al segle XII, es varen ajuntar les corts -en referència a la Pau i Treva- per parlar de pau». Som molts els catalans, de Salses a Oriola i de Fraga a l'Alguer, que sabem el discurs de Pau Casals pràcticament de memòria.

És cosa coneguda, i va ser recordada pel president Quim Torra, que Pau Casals va ser nominat a rebre el Premi Nobel de la Pau. Sabem que va ser a la tríada final, quan hi fou proposat. I sabem que aquell any el Nobel de la Pau va ser declarat desert, perquè la diplomàcia d'algun estat, d'un estat en concret, va treballar prou com per impedir-ho. No fos que Casals tornàs a repetir un discurs com el de Nova York, aquesta vegada davant l'Acadèmia Noruega (que és la que atorga el Nobel de la Pau). Supòs que no fa falta dir que els que ho varen impedir varen ser els mateixos que impediren que el doctor Trueta tengués el Nobel de Medicina (al qual el proposà la Gran Bretanya) o que Àngel Guimerà tengués el Nobel de Literatura (proposat per França, si no vaig errat d'osques). Evidentment, les possibilitats de Marià Villangómez (proposat per Andorra) eren també nul·les. Però això no li treu ni un bri de grandesa a Pau Casals, ni com a músic, ni com a exemple cívic.

El dia 21 d'agost, al monestir de Sant Miquel de Cuixà, cinc presidents de la Generalitat de Catalunya varen homenatjar el mestre. Intervengueren, per aquest ordre, Jordi Pujol, José Montilla, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès. Els cinc presidents varen mostrar continuïtat institucional i unitat civil. Representaven la desapareguda CIU, el PSC, Junts per Catalunya i ERC. A l'acte, es va demanar l'amnistia per a tots els perseguits per organitzar el referèndum del Primer d'Octubre, es va reclamar el dret d'autodeterminació per a Catalunya i es va advocar per la plena oficialitat del català a la Unió Europea. Tots els presidents varen coincidir, sense embuts, ena questa última reivindicació. I ningú no es va oposar, almanco de manera manifesta, a les dues primeres.

Voldria posar de manifest el valor de la presència en aquest acte del president José Montilla. Essent membre del PSC, no va tenir cap ni un problema a asseure's al costat del president Carles Puigdemont, d'escoltar les seues reivindicacions de manera respectuosa i de participar amb tota normalitat en aquell acte conjunt.

L'acte era molt potent també pel lloc on se celebrava. L'abadia de Sant Miquel de Cuixà és l'únic lloc, juntament amb l'església parroquial de Prada, on el mestre Pau Casals va tocar, després del final de la II Guerra Mundial. Quan els aliats renunciaren a enderrocar la dictadura del general Franco, el mestre Casals va renunciar a la seua carrera com a intèrpret, quan era dalt de tot, reconegut com un dels millors del món. Va decidir no tocar mai més en públic fins que caigués la dictadura franquista. Va renunciar a la seua carrera com a intèrpret. A partir d'aleshores només es va dedicar a la composició i a la pedagogia. Però va fer dues excepcions: una a la parròquia de Prada del Conflent, i una altra al monestir de Sant Miquel de Cuixà, fundat per l'abat Oliba, el mateix que després va fundar Ripoll i Montserrat, bressol de la Nació Catalana. Per això, passats els anys, cinc presidents, de quatre forces polítiques diferents, es varen trobar a Sant Miquel de Cuixà per retre homenatge al mestre, al músic, al ciutadà exemplar, al català universal.

Crec sincerament que només la Universitat Catalana d'Estiu, avui, estava en condicions d'ajuntar els cinc presidents en un acte d'aquestes característiques. Un acte que va ser d'unitat i alhora de reconeixement de la legitimitat del president Puigdemont, injustament exiliat. Per això, els sons més presents al monestir varen ser el de la música de Casals i el del crit «Puigdemont, el nostre president», corejat per la pràctica totalitat del públic assistent a l'acte.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per t, fa 10 mesos
Andreu,la meva patria:la meva familia,i la meva llengua,arreu on m,entenguin en dir BON DIA.
Valoració:0menosmas
Per Andreu, fa 10 mesos
Ni déu, ni rei, ni pàtria. Sa meva força de treball al servei de la humanitat.
Valoració:-1menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente