El País de les Meravelles d’Alícia és el món de la imaginació humana. Penso que no n’hi ha d’altre de millor. És imaginant que vivim la nostra vida més bella. I és aquesta vida la que, per ètica i estètica, per lliure albir i alegria personal, hauríem de viure sempre. I no viure’n cap altra. Cap altra! Però no ens atrevim. Lewis Carroll ho va intentar, i només ell sap si ho va aconseguir. Jo, per la meva part, ho he intentat mil vegades i n’he fracassat mil i una. Però no em rendeixo: continuaré amb la meva dèria. On millor puc estar, físicament i espiritualment, que dins el meu imaginari privat? És a dir, dins la meva biblioteca personal i privada?

Només per aquesta íntima declaració d’intencions ja em sento un ser privilegiat. Ser o no ser, com deia i segueix dient el meu alter ego. A casa meva, al segon pis i a les golfes, se succeeixen tots els dies de l’any les alegres festes de la Literatura. Ara les presideix Alícia i la seva ‘troupe’ encantadora de personatges inversemblants, però més reals que si fossin de carn, sang, cervell i ossos. Un dels encants físics que té la meva biblioteca personal és una gran eixida a un exuberant hort i jardí amb tot tipus de plantes i flors habitades per tota la gama d’insectes i de bestioles propis de la flora i la fauna mediterrànies. En aquest indret podem prolongar la festa i unir-nos a pampiols, llagostes, caragols, dragons i ratolins, pampanúvies, cuques molles i de terra, papallones i mosca blanca, banyarriquers vermells, abelles verdes i de mel, mèrleres, tórtores i tota mena de petits ocells.

Tots els que ens reunim a la festa literària d’Alícia i de Lewis Carroll ens entusiasma la tasca més seriosa que ocupa les nostres vides de lectors i somiatruites: dedicar-nos a jugar, només jugar i tornar a jugar. De les prestatgeries baixen a reunir-se amb nosaltres autors prestigiosos i reconeguts de la literatura universal que ara em venen al cap com Jorge Luis Borges, Jonathan Swift, Julián Ayesta, Pere Calders, Evelyn Waugh, Miguel de Cervantes, Raymond Quenau, Nathaniel Hawthorne i Bora Cosic entre moltíssims més. El joc és el principal element en una festa literària. La Literatura, com la mateixa Vida, és un joc. On millor ho podem comprovar des de fa molts anys és en el País de les Meravelles habitat i gaudit per Alícia i la seva ‘troupe’. Viure és jugar, i la millor eina per generar aquest joc és la Literatura.

En tota la història de la literatura universal trobem molts exemples d’aquest goig de viure. No servir-nos d’ells és l’estupidesa més gran que podem cometre els humans. Les nostres festes de la Literatura sempre són, o ho són majoritàriament, commemoratives. Commemorem i festegem autors i personatges, dades, circumstàncies i contingències, obres de ficció o de fantasia, festivitats i aniversaris. Les festes que fem a la meva biblioteca privada són de caràcter cultural, festes d’honor i pacífiques. En elles tot és felicitat i alegria, petons i abraçades de cordialitat i d’afecte. No practiquem el mal humor ni la barrabassada. Ningú no tortura ningú. Ningú no col·loca bombes a cap indret. Ningú no atempta contra ningú. El que fem és repartir paraules i endevinalles d’amor. Un dels millors exemples són les festes protagonitzades per Alícia i per el seu creador Charles Doggson, àlies Lewis Carroll, el millor conta contes del món.

Entre nosaltres es troba Morton N. Cohen, el gran biògraf de Lewis Carroll, a qui ell prefereix d’anomenar-lo pel seu originari nom de baptisme: Charles Lutwidge Dodgson, més genuí i acadèmic. Cohen, en un intent reeixit de cercar del tot la veritat de la seva trajectòria humana, per literària que sigui, cita a Charles Reade: «Sens dubte és així com els querubins i serafins canten, i d’aquesta manera encanten els sants del cel». És, en el fons, el mateix estil del que fa ús la ‘troupe’ d’Alícia al País de les Meravelles. Tots aquests personatges, després d’anys i panys de tenir contacte estret amb ells, a mi em semblen querubins i serafins celestials. No debades, aquest brillant biògraf, apunta que durant tota la vida de Charles Dodgson, ell va cercar, vehementment i en primera instància, la bellesa. I ho va fer a tot arreu, en la vida diària, en els dibuixos i en les pintures, a l’escenari, en l’elegància de les proves matemàtiques, en els misteris de la Bíblia i en les obres de Déu: en la naturalesa, la literatura, la fantasia, la màgia i en el petits i en els delicats cors dels infants.

Però, més que a cap altre art, en l’art de la fotografia. La fotografia, pel que sabem, es va convertir en el seu passatemps suprem. Ell, que va fer de la vida de cada dia un exquisit entreteniment, va trobar en l’acció fotogràfica la seva ocupació predilecta. Gairebé una veritable dèria personal. I això que en el seu temps, no era gens fàcil practicar la fotografia. Molt menys encara, la fotografia infantil. A més d’una paciència il·limitada per esperar el dia i el moment, requeria tenir l’autorització pertinent de la família i, de manera molt especial, de la mare. D’aquí crec que va néixer el rebombori popular a l’entorn d’aquesta afició carrolliana. ¿Qui era i què pretenia aquell diaca solitari buscant sempre un infant, principalment una nena, a qui poder fotografiar?

A la festa literària d’Alícia que té lloc al si de la meva biblioteca personal, en aquesta gran festa del llenguatge humà, no hi pot faltar la rellevant aportació fotogràfica del seu creador, i per aquest motiu em caldrà dedicar-li una mica més de temps i d’espai. Alícia i la seva troupe, més que res, ens diverteixen provocant-nos pensaments insòlits sobre la nostra infinita naturalesa humana. Espiritual, més que física. Pensaments en els que en essència coincidim tots els que ens dediquem en cos i ànima al món de la lectura i de la Literatura.

A mi personalment, en aquestes festes de la Literatura i del Llenguatge, i en aquesta d’Alícia en particular, tan fèrtil en innocència i tendresa, l’únic que m’interessa és passar-m’ho puerilment bé. Entendre les coses és secundari. A més, jo diria que per entendre les coses en aquest sentit s’ha de desaprofitar massa temps, i jo no tinc ja, a la meva edat, gaire temps per perdre. Detenir-me en els diàlegs brillants i en els jocs de paraules increïbles que es troben en aquest relat tan màgic i extraordinari. Així que si m’ho passo bé, si és agradable el que sento, escolto i veig, ja em conformo. No m’agrada complicar-me la vida, com fan els filòsofs, els teòlegs i els científics en general. Com si no hi hagués res més a fer en aquesta vida tan breu! Per aconseguir el miracle calen dos enormes seductors vivint i respirant junts: Charles Dodgson i Lewis Carroll. Viure i jugar, menjar i beure, dormir i riure. O encara millor: només riure i dormir. Després de menjar i beure, de jugar i de riure, es dorm millor. I d’això es tracta, de dormir bé. Aquest és el sentit de la vida: dormir bé. Els infants són els que viuen millor, per això dormen la major part de la nit i del dia. Jo, en ser vell i gran quan ja soc ara, vull ser un nadó que dorm i somia.

Dormir bé i somiar: aquest és l’afany i el gran objectiu de la bona literatura. Tots els escriptors que ens reunim a les festes de la meva biblioteca tenim aquesta voluntat prioritària de millorar el món. I encara que només sigui ballant, rient, jugant, dialogant i llegint, ho estem aconseguint. En dono fe, goig i plaer.