muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 18°
20°

Zombis lingüístics o presoners de la realitat social

Tot i que sabem que un zombi, si feim un esforç mental mitològic, és una persona sense voluntat ni parla, que ha tornat a la vida després d’haver mort, podem fer-ne extensiu l’ús en altres aspectes reals de la societat. Deixant de banda l’art de la bruixeria en el vodú d’Haití, poden representar, sens dubte, un tipus de persones que tenen un comportament lingüístic anòmal, fruit de no se sap quin encanteri o bruixeria (ja podeu riure, si voleu!). És a dir, han abandonat una part de la seva essència i voluntat lingüística que, si bé no és completament morta, presenta símptomes altament preocupants.

El DIEC2 també parla de persones d’aire absent, sense voluntat, encantades sense saber ben bé per quin motiu ho fan. Esper que entengueu la ironia, però sense donar més pistes dels llocs on m’he trobat amb aquests éssers especials, no deix de pensar-hi.

Vaig entrar en un establiment a comprar unes coses i vaig comprovar just entrar-hi que els tres dependents eren ben mallorquins, entre ells es comunicaven en català i no hi havia, aparentment, cap detall que em fes pensar que, en realitat, representaven una bimbolla apartada del món. El jove d’aquest grupet que em va atendre responia al nom de Jordi. Que bé, vaig pensar, no em posaran carusses i m’atendran en la llengua pròpia. Només vaig encertar el tema de les carusses (perquè no en va fer cap i no em va qüestionar per la llengua que jo li parlava). Ara bé, just va deixar de xerrar amb els seus col·legues per dirigir-se a tothom que entrava al local en castellà. Quan em va tocar el torn, li vaig explicar en català tot el que volia, cap problema, però les seves respostes sempre eren en castellà. Com és possible? Què ha passat aquí? Això sí, va fer una consulta als seus companys i retornà al català de manera natural. Com deia al començament de l’article, tenia una similitud amb els zombis, és a dir, una part seva no gaudia de parla ni voluntat de comunicar-se en la llengua pròpia.

La qüestió és que, independentment de la llengua emprada pels clients (no incitaré ningú a crear conflictes innecessaris, sobretot quan hi va la feina), sempre s’adreçava a tothom en castellà, com si no fos possible fer-ho d’una altra manera. Tal volta, anau a saber, pensava que uniformar-se exclusivament en castellà fos l’única opció possible. És per aquest motiu que el comportament lingüístic d’aquella persona em va parèixer més propi d’un zombi, qualcú sense voluntat. Segurament, no ho pos en dubte, em va demostrar que era un bon professional a l’hora de trobar els recanvis i suggerir la manera més eficient de resoldre un problema tècnic.

Ara bé, l’ús de la llengua catalana (que coneixia perfectament) no entrava dins els seus esquemes de relació amb els externs. Fent suposicions, no ho sé, se m’acudeixen diversos motius per actuar sense voluntat lingüística. Primer de tot, que els empleats haguessin rebut ordes estrictes de parlar només en castellà en públic (evidentment, si fos així, la llibertat dels catalanoparlants de ser atesos en la mateixa llengua restava anul·lada completament); en segon lloc, que ells mateixos s’autocensurassin a causa de les sabatades rebudes per alguns clients intolerants (d’aquests que la llibertat lingüística consisteix a no deixar parlar en català a ningú) i, finalment, la possibilitat que aquesta llengua que parlava en Jordi en privat (nom real amb el qual es relacionava amb els companys) no formava part del seu futur i que, de manera conscient, l’ha abandonada o l’ha restringida a un ús simbòlic entre quatre col·legues o familiars (tanmateix, la no transmissió a les noves generacions i la manca d’ús acaba en l’extinció d’una llengua). Com si just fos una rèmora de la llengua familiar que al final no transmetrà als fills, perquè segur que els parlarà en castellà per preservar la seva llibertat.

En realitat, el català representa per a moltes persones un obstacle per avançar cap a la uniformització de tota la societat, motiu pel qual una part de la vida de molts de mallorquins es transforma en zombi (com també passa amb els catalanoparlants d’altres illes o d’altres contrades).

Entenc que com a comercial, no creï conflictes amb ningú, però és digne de reflexió aquest comportament envers la llengua pròpia (no és un cas aïllat ni puntual, m’hi he trobat arreu de la geografia mallorquina). No vaig gosar dir-li res, perquè tampoc no em va posar cap problema durant el temps de les gestions, però, la veritat, em sap greu i m’entristeix que hàgim arribat a un punt tan perillós i tan surrealista després de tants d’anys de lluitar a favor de la recuperació de la llengua.

No anam bé, i n’hi ha que encara tenen la santa barra de continuar fent tot el mal que poden a una llengua i una cultura que consideren no de segona, sinó un objectiu a abatre i acusen, sense escrúpols, els parlants i els seus defensors de tancats, intolerants o pocavergonyes.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Macià, fa 10 mesos
"Emigrante", tu ets el client i jo som el venedor.

Conec i parl les dues llengües, la catalana perquè és la meva i la castellana perquè l'Estat la m'imposa.
No et deman emprar cap de les dues.
Entenc perfectament allò que em demanes.
Si no et responc en la llengua que t'agradaria, què som?

Això és llibertat o no?
Valoració:13menosmas
Per Antifa, fa 10 mesos
Buenooooo ! Torna a sortir de l,armari el carrossa de l,Emigrante ! L'inventiva del multinick està en decadència ! Bye !
Valoració:12menosmas
Per Emigrante, fa 10 mesos
O sea; Jordi conoce y habla las dos lenguas.
No pide al cliente emplear ninguna de las dos.
Entiende perfectamente lo que le demandan.

Pero resulta que es un zombie, porque según el Sr. Calvo no le contesta en la lengua que al articulista le gustaría.

Y después habla de libertad !
Valoració:-5menosmas
Per radix, fa 10 mesos
Per ventura si en lloc d'escriure un article de vuit paràgrafs demanàssim amb una sola frase en el moment oportú "com és que em parles d'aqueixa manera?" faríem més envant.

No girar de llengua està demostrat que no basta en situacions com aquesta i hem de ser més assertius.

Igual de zombis som nosaltres que consentim que ens responguin en una altra llengua que no és la d'aquí. Aquesta grolleria a un parlant d'una llengua normal dins el seu territori no li ho fan.
Valoració:11menosmas
Per Kel Fàries, fa 10 mesos

Ara vos vull contar un cas, el moment en què es va originar i quines conseqüències ha tengut.
Som de Campos i hi visc. Raríssimament, a la meva vila, em surt ningú amb un "No le entiendo". Cap problema, per aquesta banda.
Hi ha, però,una pastisseria i forn on fan uns productes deliciosos. Tenen una feinada i atenen (atenien?) molt bé.

Ara fa devers quinze dies, però, hi vajg anar. Se'm va adreçar, en foraster una dona més tost jove. Li vaig dir "Bon dia: voldria dues panades de carn i dos cocarrois". Amb una barra i una agressivitat per a mi inèdites, em va comminar "No le entiendo, dígamelo en castellano". Li vaig assernalar la filerada de cocarrois i després la de panades i li vaig, dir: "Dos i dos". Aquella dona va insistir que li parlàs espanyol. Vaig insistir "Dos i dos". I aquí ella es va desbocar: ""Si quiere que le atienda tendrá que comprometerse a hablarme siempre en castellano". I, i, per assegurar-se que l'havia entesa, va insistir, a les males "Lo hará? Li vair dir, fort que tohom es va girar, "No". Hi va insistir i jo li vaig encarar l'esquena i vaig partir.
La doneta aquella em volia veure sotmès a ella, llepant-li els peus.
Al cap d'una setmana, devers, anant per vila, vaig topar el propietari de la pastisseria-forn. Son amics i li vaig contar la feta de pocs dies abans. Em va demanar perdó: "Em sap greu... etc.". Li vaig dir que no era culpa seva però que s'hi miràs quina casta de personal contractava.
Vaig pensar que ho deixaríem anar però, al cap de cinc dies, em vengué a veure un amic, a qui jo jvia contat la topada, i em va dir que havia anat a comprar en aquell establiment i que la dependenta, que em va descriure de manera que, segur, es tractava de la maltractadora poca-vergonya, a la qual s'havia adreçat en català, el va atendre sense cap problema, sense la més petita indicació que mudàs de llengua.
Estic cert que el propietari, amic meu com he dit, li degué "fer una orella" i que li va posar les coses clares. Davant la perspectiva de perdre la feina, quella doneta es va posar a entendre el català.

Amics: moltes vegades la culpa de les humiliacions impenitents que patim és nostra. No hi ha més remei, davant bestiar de remuc d'questa casta, que posar peu a tió.

O no sabeu que, si cedim i feim la farina blava, ells se sentiran justificats i encoratjats.

No siguem herbes molles, que de les herbes molles se'n torquen el cul.

Ni tan sols, essent a Ciutat, no m'he succeït cap feta com aquesta. Si de cas, davant qualque"No le entiendo, habléme en castellano." He dit al qui havia grunyit: "No fa res, me'n vaig a comprar a veïnat." I ves si, en general, m'entenen.
Valoració:16menosmas
Per amen, fa 10 mesos
La policía lingüista cataliban. Que hable la gente en el idioma que quiera. Fuera imposiciones
Valoració:-11menosmas
Per mosca collonera, fa 10 mesos
Jo també m'hi trob, amb situacions com aquestes o similars, que em semblen vertaderament absurdes. És el de sempre: el principal enemic del català són molts catalanoparlants, començant per girar-la davant qualsevol persona, sigui o no catalanoparlant. Si cap catalanoparlant giràs la llengua, la situació seria molt diferent. Probablement, ens faríem respectar molt més.
Valoració:18menosmas
Per Angels Cardona, fa 10 mesos
Molt bon article i encertada l'analogia amb els zombis. Aquestes situacions, per desgracia, son nombroses. A veure si els mallorquins ens adonam del gran tresor que es la nostra llengua.
Valoració:16menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente