Tot i que sabem que un zombi, si feim un esforç mental mitològic, és una persona sense voluntat ni parla, que ha tornat a la vida després d’haver mort, podem fer-ne extensiu l’ús en altres aspectes reals de la societat. Deixant de banda l’art de la bruixeria en el vodú d’Haití, poden representar, sens dubte, un tipus de persones que tenen un comportament lingüístic anòmal, fruit de no se sap quin encanteri o bruixeria (ja podeu riure, si voleu!). És a dir, han abandonat una part de la seva essència i voluntat lingüística que, si bé no és completament morta, presenta símptomes altament preocupants.

El DIEC2 també parla de persones d’aire absent, sense voluntat, encantades sense saber ben bé per quin motiu ho fan. Esper que entengueu la ironia, però sense donar més pistes dels llocs on m’he trobat amb aquests éssers especials, no deix de pensar-hi.

Vaig entrar en un establiment a comprar unes coses i vaig comprovar just entrar-hi que els tres dependents eren ben mallorquins, entre ells es comunicaven en català i no hi havia, aparentment, cap detall que em fes pensar que, en realitat, representaven una bimbolla apartada del món. El jove d’aquest grupet que em va atendre responia al nom de Jordi. Que bé, vaig pensar, no em posaran carusses i m’atendran en la llengua pròpia. Només vaig encertar el tema de les carusses (perquè no en va fer cap i no em va qüestionar per la llengua que jo li parlava). Ara bé, just va deixar de xerrar amb els seus col·legues per dirigir-se a tothom que entrava al local en castellà. Quan em va tocar el torn, li vaig explicar en català tot el que volia, cap problema, però les seves respostes sempre eren en castellà. Com és possible? Què ha passat aquí? Això sí, va fer una consulta als seus companys i retornà al català de manera natural. Com deia al començament de l’article, tenia una similitud amb els zombis, és a dir, una part seva no gaudia de parla ni voluntat de comunicar-se en la llengua pròpia.

La qüestió és que, independentment de la llengua emprada pels clients (no incitaré ningú a crear conflictes innecessaris, sobretot quan hi va la feina), sempre s’adreçava a tothom en castellà, com si no fos possible fer-ho d’una altra manera. Tal volta, anau a saber, pensava que uniformar-se exclusivament en castellà fos l’única opció possible. És per aquest motiu que el comportament lingüístic d’aquella persona em va parèixer més propi d’un zombi, qualcú sense voluntat. Segurament, no ho pos en dubte, em va demostrar que era un bon professional a l’hora de trobar els recanvis i suggerir la manera més eficient de resoldre un problema tècnic.

Ara bé, l’ús de la llengua catalana (que coneixia perfectament) no entrava dins els seus esquemes de relació amb els externs. Fent suposicions, no ho sé, se m’acudeixen diversos motius per actuar sense voluntat lingüística. Primer de tot, que els empleats haguessin rebut ordes estrictes de parlar només en castellà en públic (evidentment, si fos així, la llibertat dels catalanoparlants de ser atesos en la mateixa llengua restava anul·lada completament); en segon lloc, que ells mateixos s’autocensurassin a causa de les sabatades rebudes per alguns clients intolerants (d’aquests que la llibertat lingüística consisteix a no deixar parlar en català a ningú) i, finalment, la possibilitat que aquesta llengua que parlava en Jordi en privat (nom real amb el qual es relacionava amb els companys) no formava part del seu futur i que, de manera conscient, l’ha abandonada o l’ha restringida a un ús simbòlic entre quatre col·legues o familiars (tanmateix, la no transmissió a les noves generacions i la manca d’ús acaba en l’extinció d’una llengua). Com si just fos una rèmora de la llengua familiar que al final no transmetrà als fills, perquè segur que els parlarà en castellà per preservar la seva llibertat.

En realitat, el català representa per a moltes persones un obstacle per avançar cap a la uniformització de tota la societat, motiu pel qual una part de la vida de molts de mallorquins es transforma en zombi (com també passa amb els catalanoparlants d’altres illes o d’altres contrades).

Entenc que com a comercial, no creï conflictes amb ningú, però és digne de reflexió aquest comportament envers la llengua pròpia (no és un cas aïllat ni puntual, m’hi he trobat arreu de la geografia mallorquina). No vaig gosar dir-li res, perquè tampoc no em va posar cap problema durant el temps de les gestions, però, la veritat, em sap greu i m’entristeix que hàgim arribat a un punt tan perillós i tan surrealista després de tants d’anys de lluitar a favor de la recuperació de la llengua.

No anam bé, i n’hi ha que encara tenen la santa barra de continuar fent tot el mal que poden a una llengua i una cultura que consideren no de segona, sinó un objectiu a abatre i acusen, sense escrúpols, els parlants i els seus defensors de tancats, intolerants o pocavergonyes.