cielo claro
  • Màx: 29°
  • Mín: 20°
27°

Equívocs sobre la llibertat

Amb la invocació de la llibertat, passa una mica com amb allò del “respecte i protecció” als textos legals. Crec que era el diputat Alay, a les Corts constituents de 1978, les que redactaren l'actual Constitució espanyola, que els “constitucionalistes” es carreguen contínuament, qui deia que quan sentia parlar de “respecte i protecció” ja se li encenien tots els llums vermells. Ara mateix, amb els que es reclamen com a constitucionalistes passa quelcom de semblant: invoquen la Constitució per carregar-se els estatuts d'autonomia, l'oficialitat de les diferents llengües o la pluralitat cultural. De vegades per carregar-se la pluralitat, tot curt. Per tant, no ens ha de sorprendre que hi hagi, també, multitud d'equívocs al voltant de la llibertat. En aquesta columna, per una mera qüestió d'espai, ens aturarem en alguns dels que trobam freqüentment.

Els que invoquen la llibertat per damunt de tot i es proclamen a si mateixos liberals (potser sense tenir gaires nocions de què és el liberalisme) sovent troben normal que es carregui contra la llibertat d'expressió, un dels pilars fonamentals del sistema democràtic. Per això, tan amants de la llibertat com són, no participen de la llibertat de cremar un tros de pedaç, de criticar la corona o d'escriure cançons molestes per al règim. Aquests amants de la llibertat no clamen (al cel, o més a prop) perquè un raper com Pablo Hásel duu no sé quant de temps empresonat per haver cantat unes cançons, o perquè el nostre Valtònyc continua exiliat pel mateix terrible delicte. Potser la llibertat d'expressió no forma part d'un concepte més extens de llibertat?

I això ens porta a una segona qüestió: la suposada llibertat, quan aquesta interfereix en la llibertat dels altres (observi's que dic en la llibertat, i no en d'altres aspectes). Els mateixos que troben que Hásel o Valtònyc no han de tenir llibertat per cantar el que vulguin varen considerar, en ple temps de pandèmia, que la gent havia de tenir llibertat per fer-se unes canyes i uns entrepans de calamars, si els venia de gust. Com contribuís això a escampar una pandèmia que afectava totohom i que tensionava al màxim el sistema sanitari no semblava importar-los gaire. Qui m'ha dit, com deia aquell, quantes copes de vi em puc fer, abans de posar-me a conduir? La llibertat individual que escapça llibertats d'altres individus, la posem considerar, efectivament com a llibertat?

Perquè, i ens continuarem fent preguntes, pot haver-hi llibertat sense igualtat d'oportunitats? Record un candidat a senador, molt conegut, que en determinada ocasió, arribant tard a una taula rodona, ens va etzibar que “un treballador té dret, en acabar la dura setmana, a anar-se'n a fer una volta amb el seu iot”. Se li escapava (o no) al personatge que la majoria dels treballadors no tenen cap iot per escapar-se a fer una navegadeta els caps de setmana. Per molt durament que treballin durant la resta dels dies. Fixem-nos que no estic parlant estrictament d'igualtat, sinó d'igualtat d'oportunitats. La igualtat d'oportunitats -o aproximació al terme- és el que fa que el net d'un cuidador de cabres, originari de Kènia, pugui esdevenir els president dels Estats Units d'Amèrica. O que persones sense recursos puguin accedir a la universitat, graduar-se, doctorar-se i triomfar professionalment. Si algú no pot estudiar per manca de diners, si algú no pot accedir a determinats serveis perquè no compta amb determinats documents, etc, està fallant la igualtat d'oportunitats. El que faci cadascú de les seues oportunitats ja no depèn del comú. Però que ningú no quedi fora del sistema per mor de les seues condicions particulars sí que en depèn. No hi ha llibertat, idò, sense aquesta igualtat d'oportunitats.

I, finalment, hi ha llibertats que no són tals, si no van acompanyades de coneixement. La ignorància, de vegades, constitueix un escamotejador de la llibertat. Es parla, i s'ha parlat molt en el passat, sobre la llibertat d'elecció de llengua -a molts d'àmbits- allí on tenim dues llengües oficials. Generalment, emperò, es perd de vista que aquesta llibertat només la tenen els que coneixen les dues llengües oficials. Aquells que només en coneixen una, no en tenen, de llibertat d'elecció: estan condemnats a funcionar amb la seua, i prou. Per tant, res de llibertat. La llibertat, en aquest cas, passa pel coneixement. Perquè hom pugui escollir llengua, per tant, ha d'estar format amb les dues, i ha de tenir un coneixement suficient de cada una d'elles. Si només se'n coneix una, no hi ha llibertat d'elecció possible.

Com que el terme “llibertat” avui es fa servir moltíssim, i de vegades de manera molt incorrecta, és normal que els que tenim el costum d'indagar en la semàntica, alcem una cella cada vegada que el sentim o que el veim imprès.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.