nubes dispersas
  • Màx: 25°
  • Mín: 19°
23°

Les festes de la Literatura: Alícia

L’Alícia per antonomàsia és l’Alícia del País de les Meravelles. Quina meravella! Alícia, encara que no intervingui directament en les nostres habituals i alegres celebracions, hi és sempre present. Si Lewis Carroll no l’hagués creat, el nostre món seria culturalment molt més pobre del que és. I, sobretot, seria molt menys versàtil i juganer.

Aquí la tenim, envoltada de tots els seus amiguets prodigiosos. Hamlet i Alícia són els dos personatges més famosos i emblemàtics de la Literatura Universal. Es troben a tot arreu dins els prestatges de la meva biblioteca privada. Fins i tot podrien haver protagonitzat algunes festes junts, dansant sobre les incògnites i els dubtes que envolten el món d’avui. Els seus diàlegs tindrien tots els aspectes còmics i tràgics dels seus dos genials creadors: William Shakespeare i Lewis Carroll. Tot plegat va néixer a les terres fèrtils insulars de la Gran Bretanya. Honor i Glòria a l’illa que tantes i universals genialitats ha engendrat!

En Literatura la versemblança és més important que la veritat. El realisme verídic no ens entrega mai del tot la veritat, tota la veritat i res més que la veritat. Alícia aconsegueix fer malabarismes amb els seus jocs de paraules i les seves inventives, i aquesta és la seva gran meravella. Al cap i a la fi, tot és una qüestió de fe. Després de la trobada d’Alícia amb l’Unicorn, aquest li diu a la nostra protagonista: “Bé, ara que ja ens hem vist un a l’altre, si tu creus en mi jo creuré en tu. Estem d’acord?” És una de les ironies d’aquesta gran història d’humor i de màgia. Per creure no cal haver vist, sinó creure, tenir fe. Això és el que fem a les nostres festes privades de la Literatura: creiem més del que veiem. Antigament la gent, davant un fet insòlit, solia exclamar Veure per creure! A la meva biblioteca particular creiem per veure, i de fet creiem el que volem. La diferència no és petita.

El paratge inexistent del País de les Meravelles és molt més real que qualsevol altre. Lewis Carroll, el seu creador, ens ho mostra ben viu de manera irrefutable. Aquesta és la màgia i la realitat de la Literatura. En aquest gran univers literari sempre es dia festiu, perquè sempre és sorprenent i alegre. On hi ha l’alegria hi viu la veritable veritat. Parlem sovint molt de veritat i de veritats, i no sabem definir-la. No trobem la veritat per raonaments filosòfics, sinó per imatges intuïtives i oníriques. Va ser així, ens diu a tots els presents Lewis Carroll, que ell va descobrir el País de les Meravelles i la seva emblemàtica protagonista Alícia. Ell la va seguir i la va espiar sense aclucar l’ull, va consignar dins la seva ment tot el que va veure, i després va escriure’n la seva crònica extravagant i esplèndida. Avança provocant ahs! i ohs! i incessants sotragades dins el nostre petit cervell de lectors i espectadors tan receptiu com poc instruït. Lewis Carroll va crear el seu personatge més emblemàtic per jugar amb ella i perquè ella jugués amb nosaltres. A Carroll li agradaven les noietes, i aquest interès per la seva innocència i tendresa va fer que s’inventés la bella utopia del País de les Meravelles. El món és una fèrtil sorpresa permanent: les plantes més exuberants de colors més vius neixen als indrets més inesperats. Més i més i més inesperats!

Tots els escriptors -i artistes en general- nascuts després que ho fes Alícia, saben qui és i on vivia i encara viu aquesta jove adolescent anglesa, rossa i de cabells llargs, i d’intel·ligència més llarga encara i d’enginy prodigiosament privilegiat. Tots l’adoren. Tots l’han visitada algun cop a la vida. Tots han parlat moltes vegades amb ella. Tots l’han reverenciada mil minuts cada dia. Ni Joana d’Arc, ni Cleopatra, ni Na Catalina de Plaça, ni na Xesqueta d’Onsevulla, ni Emily Brontë , ni les seves dues insignes germanes, Charlotte i Anne, li arriben a la sola de les sabates. Només Maria Santíssima, tant en realisme natural com màgic, la supera en escreix. Per descomptat que és Alícia la que presideix tots els prestatges de la meva biblioteca. Potser Hamlet i el Quixot la segueixen com poden, però tota la resta de protagonistes es queden mot endarrerits.

Tots els escriptors coneixen la simpàtica “poca-vergonya” d’Alícia, però la gran majoria no s’atreveixen ni gosen a traspassar els convencionalismes culturals i socials de la seva època. Aquests escriptors, en comptes d’escriure, s’haurien de fer addictes al règim, funcionaris aduladors dels seus caps de negociat corruptes i miserables. Però continuen escrivint, la qual cosa no fa res més que corrompre les aigües transparents de les petites platges on neden els infants acabats de néixer al món de la fantasia. Impedeixen que les càndides criatures contemplin la sorra finíssima de l’immaculat cul de la mar. Seria molt interessant un diàleg càustic amb alguns d’aquests creadors d’escombraries i de brossa. En el meu cas, quan veig que estic dins aquest grup d’escombriaires demano audiència a Alícia i em presento al seu País de les Meravelles per posar remei a la meva desventura. Sempre aconsegueixo el que busco: desbloquejar la meva timidesa i tornar-me’n a casa com un al·lot content i amb sabates noves.

Oscar Wilde, un altre destacadíssim autor britànic, és un amic incondicional del pare d’Alícia. Ve a veure’l de tant en tant al seu prestatge particular. Com es diverteixen! Jo els observo des de la meva butaca d’amo i senyor de la biblioteca i no puc fer parar la deu d’idees que brollen del meu front vell i arrugat. Quin plaer! Quin divertiment! Quina festassa d’emocions i rialles! En aquestes trobades no hi falta mai, com és obvi, l’humor. L’humor sobrevola l’atmosfera d’esbargiment i de lleure, feta d’encanteri, tinta i paper que ho envaeix tot. L’humor, a la meva biblioteca, ho envaeix tot. L’humor sempre porta la paella pel mànec i fa anar l’oli allà on ell vol. Tots els meus convidats es rendeixen al poder de l’humor, l’accepten amb els braços oberts. Són els propis convidats els que el conviden a ell. No hi ha festa de la Literatura sense la presència absoluta dels dos elements primigenis: la fantasia i el sentit de l’humor. Hi ha cap indret del món més humorístic i més carregat d’ironia i d’enginy que el País de les Meravelles de Lewis Carroll, habitat per Alícia i els seus sonats personatges? No, no hi ha cap indret del món més humorístic i més carregat d’ironia i d’enginy que el País de les Meravelles habitat per Alícia i els seus personatges sonats. Observats, sempre que sigui possible i amb llàgrimes d’emoció als ulls i d’amor sense límits al cor, per Oscar Wilde. Per Jules Renard. Per Boris Vian. Per Blai Bonet. Per Francesc Pujols i Pere Calders. Per Josep Carner. Per tots nosaltres.

El millor de les festes amb Alícia és que tothom es pren la vida seriosament, és a dir, amb molta d’alegria i d’humor. Amb molt de goig. Amb moltes rialles i picades d’ull. Les Festes de la Literatura són celebracions del no-sentit, de la imaginació més tronada, de l’infinit més il·limitat, de la inexistència més inexistent, de la paraula diligent i de la fe cega del tot; i n’Alícia n’és la màxima i més entremaliada ambaixadora.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.