La sort ho és tot, i aquesta veritat la coneixia bé Schopenhauer. Per aquest motiu de fe intel·lectual, l’alemany tenia una naturalesa força pessimista. Shopenhauer no era un home sortat, i així ho havia d’acceptar. No hi havia més remei si volia continuar amb la seva tasca de pensador atrabiliari. A part del que puguin dir sobre el seu tarannà literari i filosòfic, tant Kieran Setiya com Pilar Lopez de Santa María, un dels animadors més habituals de les nostres festes de la Literatura, l’humorista Groucho Marx, aixecà la mà demanant la paraula i exclamà: “Vull que quan m’incinerin, el vint per cent de les meves cendres formin part de les obres completes de la filosofia moderna occidental”.

En aquest món tens sort o no en tens. A això es redueix tota la filosofia universal. Els habitants de la meva biblioteca, ja siguin autors com personatges, ho saben de tota la vida. Els pessimistes no solen tenir gaire sort, i Shopenhauer era d’aquests. Fins al final de la seva vida, la seva obra no va tenir cap mena de ressonància. I quan la va tenir, ell ja era massa vell per assaborir-la com calia. Kieran Setiya ens ho recorda de passada en el seu breu assaig ‘Midlife’. Una gran i oportuna aportació a les nostres festes de la Literatura més íntimes i reflexives. El dilema de Schopenhauer era el següent: o tens objectius a la vida o no en tens. O vols, o no vols. Allò que fa mengívola l’experiència de la vida és tenir objectius, però serà la sort qui farà que els obtinguis o no. Si no els obtens, fracasses. Has tingut mala sort. Però si tens èxit, els hi poses fi, caduquen, i deixes de tenir-los. Un altre cop de sort o de mala sort. Aleshores, no hi ha espai per assaborir una cosa ni una altra: o bé els objectius fracassen o bé caduquen. Mentre caduques o fracasses, què fas? Practiques l’atletisme. Viure és fer esport, i això és tot. No hi busquis res més. Però no esport competitiu, perquè les competicions tenen un guanyador que sempre perd: guanyar significa que s’acaba la competició i deixa d’existir l’objectiu. Què fas, aleshores? Tornar a començar? És molt avorrit, pensa Schopenhauer. Experimentar la caducitat no és una manera adequada de viure, és més bé adonar-te del teu buit interior.

No segueixo el guió com pertoca. Malgrat tot, el millor de les nostres festes literàries és que tots els convidats ens fem moltes preguntes i ningú les sap contestar. Els llibres intenten ajudar-nos, però les seves respostes són gairebé sempre de ficció. Al contrari del que es pugui pensar, que les respostes siguin fictícies no ens molesten gens. Al revés, ens diverteixen molt i no parem de riure durant hores i hores. No només ens diverteixen exteriorment i interiorment, també converteixen l’experiència en un camp de joc amb sentit intel·lectual i estètic. Creatiu, més que res. A ca la meva Biblioteca no hi ha temps per l’avorriment, encara que no fem res amb una finalitat concreta. La festa de la Literatura és l’única finalitat. Quan llegim o quan ens reunim per comentar les nostres lectures no ens mou cap interès pràctic. Llegim perquè ens agrada llegir, i comentem les nostres lectures perquè gaudim de comentar-les. Fem festa. Això és tot. Schopenhauer mateix hi està d’acord. Ho ha entès. Participa de la nostra reunió festiva. Obtenim plaer de llegir, com el veritable atleta obté plaer de caminar. Ningú de nosaltres camina per anar a un lloc determinat, sinó pel plaer de caminar. Així és la nostra festa del llegir. El nostre objectiu no és acabar de llegir, sinó el de seguir llegint. No podem fracassar mai, ni tampoc podem caducar. Les lectures no fracassen, la Literatura no caduca.

Don Miquel Ramis Alonso, home de seny extraordinari i que sempre va donar exemple d’una filosofia pragmàtica, autor dels ‘Ecos de El Criticón de Gracián’ i hereu intel·lectual seu, sempre tan callat i tan tímid, tan vergonyós, però alhora amb un sentit de l’humor i un esperit lúdic tan destacat, vol participar en la festa i no pot deixar d’intervenir. En ajut de Shopenhauer i a través de Baltasar Gracián, corrobora molts pensaments de l’alemany. Ramis Alonso es felicita a ell mateix de ser lector de Gracián i d’escriure al marge de la seva obra. En aquest sentit, com l’alemany, també pot dir que Gracián és un dels seus escriptors preferits. Un dels seus grans mestres espirituals. És tan elevada la seva emoció intel·lectual en aquest sentit que ens comunica el seu pensament lúdic d’alliberament permanent. Fa l’elogi de la voluntat schopenhauriana recordant-nos que no la deixem mai abandonada. És tan feliç en la nostra companyia, en el si de la nostra festa literària, que s’oblida dels recels de la seva infantesa enllustrada i deixa volar el magí. Sempre tan donat a la hipèrbole espiritualista i a l’extremisme gracianenc deixa de banda la divisió de l’home en àngel i bèstia per enaltir la carn i l’esperit. Encara que en tot moment es mostrarà més místic que terrenal.

També, com tots els presents, coneix les cinquanta regles schopenhaurianes per a una vida feliç. ‘L’art de ser feliç’, on Schopenhaur resumeix, potser en el més mengívol dels seus llibres, com cal actuar al món per omplir la nostra vida de joia personal. El pessimisme genètic que sempre l’acompanya sembla allunyar-se del tarannà seu que més coneixem. Encara que li arribés tard el seu reconeixement, avui i a les nostres festes de la Literatura, a la meva biblioteca privada ocupa el lloc d’honor que es mereix. Plena d’aforistes com es troben els meus prestatges personals, és lògic que Schopenhauer destaqui en ells. El més condensat del seu pensament se’ns presenta en forma aforística. I què seria una festa literària sense l’enginy i la poesia dels aforismes filosòfics? Schopenhauer és un home que en tot moment se serveix del seu do natural de l’enginy literari. Franco Volpi, que es troba permanentment al seu costat, ens ho recorda: més que un pedagog és un creador, un il·luminador universal. A més de teòric, és un pragmàtic, com el mateix Baltasar Gracián. No és d’estranyar, idò, que Ramis Alonso visqui del seu estil catàrtic i purificador: pràctic. Són gent que té vocació de far, de llum, de clarificació de la quotidianitat de l’home corrent i pedestre que camina per la vida diürna més que noctàmbula. Tots ells pretenen ajudar els homes, i a si mateixos, de qualsevol addicció o feixugament.

L’objectiu de Schopenhauer, tant en aquest breviari, com al llarg de tota la seva obra, és que tots arribem a assolir la felicitat natural per la que la vida humana fou creada. La felicitat compartida. La felicitat que genera alegria, aquell bé de l’alegria que no pot ser substituït per cap altre bé. L’alegria és la flor del ben i del bon pensar. Pensar bo i bé és, ho sabem quan gaudim de les Grans Festes de la Literatura, una qüestió de sort. De molta sort.