A la meva biblioteca particular hi ha festa cada dia. Entro a la meva selecta sala de lectura i m’entrego a l’encantadora operació de triar una obra o un autor per començar la jornada. Shopenhauer, per exemple. Obro qualsevol dels seus llibres i em submergeixo de ple en la festa. “Si llegim la història de la màgia, escrita per Tiedemann, amb el títol de Disputatio de quaestione, qua fuerit artium magicarum origo, obra premiada per la Societat de Gotinga, se sorprendrà qui ho llegeixi de la perseverança amb que, malgrat els contratemps, ha seguit la Humanitat en tots els temps i en tots els indrets els pensaments de la màgia, inferint-se que hi ha una profunda raó, almenys en la naturalesa humana, si no també en les coses en general, sense que pugui ser un caprici arbitrari”. La màgia! Ja tenim el tema. Que comenci la xerrameca!

Quan sent a parlar de màgia s’acosta a nosaltres Joan Perucho, l’il·lustre autor català de ‘Les històries naturals’. Més que un creador de fantasmes literaris, Perucho és ell mateix un veritable fantasma. A les nostres festes de Literatura no hem sabut mai on ubicar-lo. Té molta facilitat per no deixar-se veure si no és en un racó de penombra. La seva veu és cavernosa, i no riu mai però sembla que està sempre rient. És molt xerraire, però en el fons no diu res. Encara que és molt agradable d’escoltar. Sempre fa referència als fantasmes de la seva casa de camp. Diu que allí n’hi viuen més de mitja dotzena. Però ningú més que ell no els ha vist mai. Tampoc no ha convidat mai a cap dels seus amics a visitar aquella casa rural. Ho fa així, confessa, per no espantar els fantasmes que s’hi han instal·lat.

Artur Shopenhauer es mira Perucho de cua d’ull: no se n’acaba de refiar. A Schopenhauer només l’interessen els seus propis assumptes filosòfics, veritables fantasmes artístics mentals. Sap que el seu pensament, des del seu prisma personal, abraça tot el pensament humà. Ho sap, però el que de veritat l’atreu és el seu jo individual. No rebutja res de ningú, però sap que per ajudar als altres s’ha d’analitzar amb tot detall a ell mateix. Només així podrà participar plenament de les festes de la Literatura Universal. Això és: l’Humanisme. Ell, per la seva pròpia condició humana, només pot aspirar a formar part del món que li pertany: l’humà. I sap que els humans només tenen un sol objectiu en les seves vides: l’assoliment de la felicitat. Un objectiu que no resulta mai assequible. Aquest repte li ocupa tot el temps del món.

Observa amb cautela Joan Perucho. Qui és aquest? Què busca aquí entre nosaltres? Però aviat s’esvairan els seus recels. Perucho és un dels seus grans admiradors. Que algú t’admiri permet diluir totes les sospites. Un admirador! Si ens admira, que resti entre nosaltres. La conversa no es fa esperar. La festa puja de volum. Es fa més extensa i més espiritual. Més intel·lectualment festiva, si ho podem dir així. Es fa més perfecta. Ningú no riu, però tothom somriu. Tot respira profunditat i calma emocional. Les emocions circulen per la biblioteca, però ho fan de bracet unes amb les altres, xiuxiuejant-se paraules secretes que tots coneixem, que tots les hem repetides mil vegades i que així i tot segueixen sent noves de trinca. Allò que predomina la festa és l’estil, el comportament dels convidats, l’empatia generalitzada.

Schopenhauer s’alegra d’haver conegut i haver conversat amb Joan Perucho.

A les narracions i a les novel·les de Joan Perucho passen coses molt rares, però també en passen a la seva vida. Un dels seus millors amics va ser Cristóbal Serra, un escriptor rar que va reescriure la vida de Jesús i l’Apocalipsi de sant Joan, entre altres rareses. Perucho i Serra es trobaven tres o quatre vegades l’any a Mallorca, on va viure Serra tota la vida. Anaven a dinar sempre al mateix lloc i dinaven sempre del mateix plat: sopes mallorquines amb col blanca, al celler Montenegro del carrer de Montenegro, al costat del Passeig del Born palmesà. L’amo del celler, que es deia Joan i era homosexual, segons deien en veu baixa la majoria dels seus clients, els servia a ells en exclusiva quan es presentaven al restaurant. L’interior d’aquest local feia por. Era ben propi dels personatges de Cristóbal Serra i de Joan Perucho. I ben propi d’ells mateixos. Hi havia botes de vi congrenyades, buides, escrostonades i brutes, enteranyinades i amb molta pols grisa de les terres de Sencelles, al Pla de Mallorca. El vi que els servia l’amo del celler era de primeríssima qualitat. Negre molt negre. Aspre. Gruixat. En podien beure una ampolla per hom i no els pujava mai al cap. No tingueren mai ressaca al dia següent, i això que sempre acabaven bevent-se un cafè curt ben negre i amarg i dos tassonets d’herbes aromàtiques de Llubí macerades amb alcohol pur. Les sobretaules no eren de paraules, sinó de rialles. Ni ells mateixos sabien de què reien, però s’ho passaven de meravella veient-se riure un a l’altre.

Cristóbal Serra, autor d’un conte filosòfic extraordinari titulat ‘Péndulo’, li hagués encantat a Shopenhauer. Aquest il·lustre escriptor del non-sense, admirador de Lewis Carroll i d’Edward Lear, caminava com un teulader jove que hagués caigut feia poc del niu. Un personatge entranyable, Cristóbal Serra. També era un bon malabarista dels epigrames i dels aforismes. Segurament hagués fet una bona amistat amb els fantasmes de Perucho. I, sobretot, dels de Schopenhauer, els quals no deixen de passejar-se pels seus interessants textos fragmentaris de ‘Parerga i Paralipòmena’.

Bé, a la meva biblioteca personal, aquell dia continuava l’alegria de la festa amb grans dosis d’humor metafísic. Uf, l’humor metafísic! El nostre Cel, els dels cristians escèptics que presideixen tots els meus prestatges de llibres, és el Regne de la Metafísica. Aquest Cel sí que és el veritable temple on se celebren les més famoses i tronades festes de la Literatura!

Artur Shopenhauer és gairebé feliç en l’actualitat del segle XXI. Pot presumir de la seva obra. Finalment, i en vida, va ser reconeguda pels acadèmics i estudiosos. I pel públic en general. Encara que es consideri un pensador, en el fons sempre ha tingut vocació de novel·lista. Hauria volgut novel·lar els seus pensaments. Potser no n’és del tot conscient, però això és el que va fer. Va convertir les seves idees en personatges literaris, i va ser així com se li varen obrir les portes de la seva notorietat popular, del seu reconeixement públic. De fet, ell sempre va pensar que qualsevol dels seus pensaments era més bell i més interessant que qualsevol realitat existent. No ho diu en veu alta, però no deixa ni un moment de pensar-ho. És a punt de cridar: “La Literatura ho és tot!” Però esperarà encara unes hores a fer aquesta exclamació triomfal.