algo de nubes
  • Màx: 27°
  • Mín: 19°
24°

Artista de cabaret (III)

Escriure sobre Frank Valentin i Jesús de Natzaret és una festa permanent. Naturalment que d’un personatge a l’altre hi ha una distància infinita. Però el primer, des de la seva alegria purament mundana, i el segon des de la seva transcendència, han fet de mi el que soc ara mateix. I això és molt d’agrair. Com tothom suposa, i molts ho creiem, Jesús és el principal pilar de tota la nostra existència, és ell qui ha obert els ulls del meu interior per atorgar-me el coratge necessari per no defallir en cap moment. L’enorme prodigi de les seves actuacions, de les seves paraules, dels seus números de carrer, de pista i d’amfiteatre, m’han proporcionat tot allò que jo necessitava per viure en plenitud feliç i festiva.

Tot el drama festiu de Jesús, tot el seu espectacle públic a l’aire lliure o en espais tancats, tots els seus fets i totes les seves agudeses, adagis, ocurrències, sentències i acudits, a mi em donen el coratge necessari per escriure els meus aforismes i les meves pròpies narracions i obres teatrals. No està ben justificada la meva alegria? I tant que sí! La seva naturalitat i el seu sentit comú, que ell anomenava Pare, són el millor exemple per fer-nos actuar de la mateixa manera. Ens cal respirar amb els pulmons a tota potència. “Qui em veu a mi, veu el Pare”. Aquesta és la gran funció artística de Jesús de Natzaret. El seu més gran espectacle. L’espectacle de la seva condició espiritual i biològica, l’espectacle del sentit comú, l’espectacle de l’artista de cabaret més gran que hi ha hagut mai.

En presència de Jesús, que mai no s’amaga, jo em sento un espectador de la darrera fila, tot mirant i escoltant, amb la meva ingenuïtat i amb la boca badada com un ximplet. Què còmode i què relaxat que estic! Jesús ens convoca per alliberar-nos. El nostre gaudi present és la seva voluntat: ens diu coses agradables i fa coses agradables. Ens dona els aliments més indicats per viure a cos de rei, i ens ofereix paràboles de pau i d’alegria. Aquelles paràboles, les seves, que no sabem d’on sorgien, on les havia apreses, qui les hi havia contat, qui les havia creat. Era ell mateix, en la seva immensa i prolífica i gratuïta espontaneïtat que les posava en boca seva i en les orelles dels seus seguidors. No ho feia per obtenir una feina millor ni per aconseguir un augment material de sou, sinó com a paradigma del gaudi i del seu benestar personal. S’avançava a la plenitud física i espiritual. I per això, anunciar les benaurances era generar-les. Els necessitats que l’escoltaven ja les experimentaven. Aquesta era la més gran benaurança.

Més que actuacions de carrer, més que espectacles de petit o gran format, més que monòlegs dirigits a uns determinats espectadors, el que fa Jesús de Natzaret, quan actua davant una audiència multitudinària, són proclames majestuosament morals. Lluminoses. Impregnades de claror i de senzilla clarividència. Jesús sempre va al gra. Al bessó i a l’essència del que defineix i il·lustra. Les accions i actuacions, fets i paraules de Jesús no pretenien confondre aquells que l’escoltaven, encara que sovint quedaven confusos. Karl Valentin, segles després, farcia els seus espectacles d’ironia i de sàtira. A vegades, de sarcasme. Tot per oferir, al seu públic, crítica social i política i, sobretot, diversió. La finalitat d’un i altre era fer obrir els ulls i les orelles als espectadors, però les seves estratègies diferien en estil i presentació. A mi m’encanten tant Jesús com Valentin, per diferents que siguin els seus procediments artístics, encara que sigui molt difícil comparar-los, però eren dos magnífics i meravellosos éssers humans: un altre endemesa meva que m’haureu de disculpar. Tots dos feren ús d’un del laconisme que a mi m’apassiona. Poques paraules basten. Personalment, més que res a l’hora d’escriure, sempre els he tingut molt en consideració.

Tanmateix, tant Jesús com Valentin, no eren moralistes en sentit moral, ells actuaven perquè el respectable que els seguia i escoltava, experimentessin la felicitat i el goig, al mateix temps que abandonessin les penes i els mals afers. “Veniu a mi tots els que esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar”, digué en tot moment Jesús als qui el seguien qüestionant-se aquell seguiment. Recordem, si us plau, el seu famós 'Sermó de la Muntanya'. Les vuit benaurances que el componen són veritables cants de felicitat. Beneïts (és a dir, feliços, gojosos) els que ploren perquè ells seran consolats. Beneïts els pobres en l’esperit perquè d’ells és el Regne del Cel. Beneïts els nets de cor, perquè veuran Deu. Etcètera.

Jesús de Natzaret i Karl Valentin eren, a més, dos personatges apassionats, carismàtics, i era aquest carisma seu, i aquesta passió seva, la que provocava i suscitava el seu seguiment popular. No només suscitava i despertava passions, sinó que inspirava i engendrava nous estils de vida. Si em poso a mi com exemple, cal que digui que els comentaris sobre Jesús que ara estic escrivint no tindrien mai fi si jo mateix no em fixés una meta. Perquè Jesús, a més de tot el que acabo de dir sobre la seva persona, va ser el seductor més hospitalari i acollidor que ha existit. Encara que jo visqués mil anys no acabaria mai de treure material de tot allò que ell va dir i va fer. És infinit. Com és infinit, al mateix temps, el meu interior sense fons del qual extrec, gràcies els quatre evangelistes, totes les meves reflexions i tots els meus arguments. En un altre ordre de coses, el més literari i teatral, em passa el mateix amb Karl Valentin. El món interior d’un home, i més si està alimentat per una foguera més intensa i immensa que el mateix Sol que il·lumina l’univers, no té aturall ni termini. És etern. Això és el que em passa amb aquests dos exquisits personatges. Tinc la seguretat de que la inspiració no es pot acabar mai.

Amb Jesús de Natzaret experimento una gran exaltació de l’esperit, una eclosió de llum interior que ho inunda tot. Amb Valenti també, però d’una manera més epidèrmica, encara que molt supressiva i agradosa, però no tant profunda ni espiritual, i que em remou les entranyes de la meva pròpia creativitat artística. Arribats en aquest punt em cal frenar: l’emoció supera les meves forces físiques i m’he d’aturar a descansar. Em poso a llegir algun diàlegs dels Germans Marx -uns altres prodigiosos artistes de cabaret vaporitzat-, per relaxar-me i recobrar la calma. I d’això es tracta.

Però no només d’això: escric aquests comentaris com a lector i relector, més que com a escriptor. El que més em satisfà és experimentar el plaer de compartir el privilegi de la meva experiència estètica -perquè és evident que llegir, i sobretot rellegir-, és una experiència estètica emocional que es pot permetre qualsevol llibertat i llicència. El plaer més gran de la vida és aquest: ser artistes de cabaret sense por. Ser Karl Valentin, ser Groucho Marx, ser Jesús de Natzaret.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.