Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu «no» fan-li dir «hoc».
Vejats miracle!
(Elogi dels diners, Anselm Turmeda, final del segle XIV)

A un país normal que té una llengua normalitzada, hi ha especialistes estudiosos i ensenyants de la llengua del país que són molt d'esquerres, d'esquerres, de dretes i molt de dretes, fins i tot n'hi pot haver de clarament feixistes, però tots tenen en comú que usen la llengua del país sense prejudicis i que la defensaran, si importa, en l'eventualitat que pugui sofrir atacs per part de parlants d'altres llengües que en puguin ser enemics. Perquè la llengua, com a instrument d'expressió de les persones i senyal d'identitat de tot el grup que la comparteix, no és ni de dretes ni d'esquerres, ni és millor ni pitjor que cap altra, ni és imperialista ni es resistent..., és simplement allò que és, instrument d'expressió i senyal d'identitat. Però això que he dit passa només a un país normal amb una llengua normal i normalitzada, perquè a un país com el nostre (qualsevol lector crec que pot entendre a quin país em referesc), resulta que dins l'espectre social considerat "de dretes" (amb tots els matisos, "centre-dreta", "dreta", "dreta-ultra", "ultra-dreta/feixisme", i els que puguin sortir) la llengua del país (amb excepcions bastant insignificants) és considerada una nosa, com un dolorós floronco ple de pus format al mig del cul que s'ha d'extirpar amb rapidesa. Com a molt, els més moderats d'aquest sector dretà toleren que malvisqui arraconada en el folklore (cançons tradicionals per a ballar i fer una mica de festa al Sant Patró de la vila –tots solen ser molt beatos–, coverbos –sobretot grossers–, gloses –mentre no es fiquin amb ells...) i que n'hi hagi unes poques mostres dins la llengua important imposada al país, com a senyal de particularitat regional no pecaminosa i curiositat turística (ensaimada, sobrasada, gato [sic! ¿No heu vist mai a les cartes de restaurants gato con helado?], tumbet, pamboli, arroz 'brut' [els deu fer por posar-hi arroz sucio], paella...); mentre que els més radicals només tenen un somni: l'exterminació total i absoluta d'aquesta anomalia pròpia de rojos catalanistes, una aberració de l'espècie humana pitjor que qualsevol pesta. Amb aquesta realitat, demostrada repetidament abans d'en franco, durant en franco i després d'en franco, sorprèn que entre els que, durant aquests 4 anys venidors, comandaran a les illes privilegiades de sol, platja, mar i carn torrada –que qualsevol amb vista i seny situa a la dreta-ultra / ultra-dreta– ,hi hagi alguns noms de personatges amb títols universitaris de Filologia Catalana! No m'imagín cap naturalista convençut (ornitòleg, botànic, entomòleg, ictiòleg...) formant part d'uns governs locals, insulars o interinsular, que pretenguin destruir el medi natural; ni un sindicalista dins un govern que vulgui anul·lar els drets dels treballadors; ni cap feminista col·laborant amb institucions que desitgin fer tornar la dona al paper que li atorgava la 'sección femenina' franquista... Igualment, no puc comprendre com ex-alumnes de la UIB, naturals de Mallorca, que han estudiat llengua i literatura catalanes, suposadament per interès i estimació cap a la seva cultura, que han tengut com a mínim una matèria on han pogut aprendre què és la subordinació i la persecució lingüística i quin és el destí de les llengües subordinades i perseguides, no puc comprendre, repetesc, com aquests alumnes ara ocupen places importants en les nostres institucions de govern, controlades per dos partits que tenen com a finalitat suprema l'arraconament, primer, i l'eliminació total, després, de la llengua catalana de les Balears. O varen ser molt mals alumnes (el secret professional m'impedeix dir-ne res) o els professors que tengueren vàrem ser molt mal professors, almenys per a aquests alumnes. Per a mi, és un gran fracàs veure que antics alumnes meus ara són membres actius dels botxins de la llengua. Em sap molt de greu, em costa de comprendre, per molt que em puguin dir (supòs que aquesta seria l'excusa) que ells no faran res en contra i que faran allò que puguin per a ajudar-la des del càrrec que tenen. En aquesta qüestió, tal com estan les coses actualment, o ets del botxins o ets de les víctimes, no pots ser dels dos bàndols alhora. Com a corresponsable d'aquest fracàs, deman perdó a tots els que, com en el meu cas, se'n fan creus que antics alumnes dels estudis de llengua i literatura catalanes hagin col·laborat a fer créixer la bèstia que ens vol aniquilar, i continuïn participant-hi entusiàsticament.

Jaume Corbera Pou
Professor Emèrit del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General.
Universitat de les Illes Balears.