‘Vesper’ és la protagonista del film homònim de Buozyte i Samper, estrenat fa uns dies a Cineciutat. Una nina de 13 anys (interpretada per Raffiella Chapman) sobreviu com pot en un planeta desolat que irradia una bellesa que corprèn. D’una factura exquisida, el món que se’ns descriu vessa una harmonia cromàtica plena d’una tràgica delicadesa.
Estètica i missatge van de la mà i mostren una impecable execució. La música se suma a uns efectes especials al servei de la construcció d’una natura artificial (un dels temes de la pel·lícula) que, en canvi, ens sembla orgànica, versemblant i, sovint, màgica. És la natura vista des dels ulls d’una nina que no ha perdut la capacitat de sorprendre’s al davant del miracle de la vida. I aquest és el regal (i el missatge) del film: l’emoció i la consciència que fotograma a fotograma traspua i ens arriba.
La història no és edulcorada ni fàcil, però tot i ser punyent en moltes escenes, no deixa de ser en cap moment poètica. Ens vol commoure i ho aconsegueix.
‘Vesper’ ens està narrant una realitat dramàtica i, en fer-ho, la seva contundència va de la mà d’un desplegament visual d’una bellesa i profunditat enlluernadores que ens pessiguen el cor. Ens mostra un món cruel i fascinant, devastat i alhora ple de màgia, on tant la mort com la vida són molt propers i irradien una harmonia que ens descol·loca i atrau a parts iguals. I sí, és lenta, sostinguda d’una cadència narrativa interna, gairebé musical, i d’una profunditat que aclapara.
A través del comportament dels personatges, la narració ens endinsa en dues visions de la vida oposades.
Una visió, la del tirà i els governants que ostenten un poder corrupte, han fet de la vida literalment un producte al servei del benestar d’uns pocs que exploten la resta, a canvi d’una suposada protecció. La sang és la moneda d’intercanvi. El poder exerceix el control des de la por, gràcies a l’eliminació de la voluntat individual en favor d’una comunitat que és fàcilment manipulable perquè ha perdut la connexió amb l’empatia i la natura.
Les reixes que envolten el poble i que la nina ha de sortejar cada cop que vol entrar-hi, no estan fetes per protegir-lo, sinó per aïllar-lo. Des del discurs de la por, en totes les seves manifestacions, la població ha perdut tota capacitat de reacció.
A l’altra banda de la reixa viuen Vesper i el seu pare moribund. Allà, també, s’estén el bosc (un pantà, en realitat) i la visió de la vida connectada amb la natura. Vesper, la nostra heroïna, n’és el vincle. Ella fa de pont, des d’una mirada profunda, alimentada i sostinguda per l’empatia, la compassió, la curiositat per saber i el desig de coneixement arrelat en la saviesa d’un passat perdut, que simbolitza el vell laboratori en runes.
La protagonista encarna, des d’aquesta visió, la recerca incansable d’alternatives a la desgràcia i a la desesperació, fent honor al seu origen etimològic: “llum del capvespre.” Vesper és intel·ligència en acció. No escolta ningú més que la seva intuïció. Viu i actua des de la connexió amb la natura i des d’un sentit intern ferm: una voluntat que manifesta en cadascun dels seus actes el desig de saber. Impulsada pel sapere aude clàssic, Vesper és l’atreviment, però és també molt més que això: és intel·ligència col·laborativa i diàleg silenciós amb la natura... és un desig utòpic que es construeix amb cada acció i que no defalleix, tot i les dures circumstàncies adverses en què es troba. Ella actua, tot i ser petita, pobra, fràgil i estar sola, abandonada per la seva mare, enmig d’un món devastat, governat per la violència i la ignorància.
Tota una lliçó, en aquests temps d’incertesa, de com “una petita llavor té el poder de canviar-ho tot.”
Catalina Alou Font
Artista i escriptora
