«Al món —llevat de les dones humiliades, violades i assassinades cada dia— tot varia i muda, i l'estrella que era muda mos revelarà el secret». La «botifarra» en cursiva, inserida dins el text original, va ser recitada pel Rei Melcior a la darrera representació de l'Adoració dels tres Reis d'Orient, de Llorenç Moyà, a la passada Epifania el dia 6 de gener a Ses Voltes de Palma. Aquesta popular obra va cap a la quarantena edició, poca broma. Nogensmenys, malauradament, tot l'esforç de la seva preparació es veu desaprofitat amb una única representació. La crida d'atenció vers les dones de Melcior i altres reivindicacions podrien haver tingut, com a mínim, un doble ressò. En poques paraules, doblers públics i esforç ciutadà altruista, desaprofitats. Ho vàrem explicar al dBalears el passat mes de gener, concretament a l'article: «El desitjat bis de l'Adoració dels tres Reis d'Orient». A l'espectacular foto de Benet Bohigas, teniu els magnífics Herodes i el Secretari (Maria Magdalena Pons i Josep Salmeron) en un moment de la funció.

Diuen veus autoritzades que la violència sobre les dones és una conseqüència més de la desigualtat existent entre elles i els homes, assenyalant aquesta circumstància (la desigualtat) com el bessó de la situació. En qualsevol cas, i malgrat que no sigui l'objecte principal d'aquest text, tota oportunitat —i ara més que abans— és bona per recordar el patiment de tantes dones, tot i que no tingui la difusió de l'Adoració. Parlarem idò, d'una desigualtat estiuenca allunyada de tant dolor menysvalorat que, utilitzant la comoditat, es limita a evidenciar el poder masculí. La podem trobar quan comencen a augmentar els graus de temperatura. Llavors el vestuari de la família s'hi va adaptant fins a arribar, davant d'un «plat de trempó», a quedar vestits amb calçons curts i una peça de roba superior. De dur camisa, els botons es van descordant fins a quedar gairebé oberta del tot. En molts casos els homes es desvestiran de la part de dalt. Elles, mentre siguin infants, també, després no.

Cada any en som més conscient, d'aquesta diferència diguem-ne d'usos socials o costums, fruit de convencions altament normalitzades que en el fons provenen de fonts repressores, instil·lades vers un solc discriminatori tan profund que a quasi totes les persones ens fa pensar —sense tenir en compte la manipulació des de la infància— que la decisió de mantenir coberts els pits femenins és voluntària. Jo ho sé tot això, i les entenc. Si fos una dona mantindria la brusa posada davant el meu pare, germà, fills..., però som un home. Això sí, un home que creu en la igualtat, i per aquest motiu em resistesc. Les mir, em solidaritz amb elles i pas calor..., fins que claudic. Cada estiu em passa el mateix, m'acab llevant la peça de dalt. De vegades aguant molt —no a la taula— però quan la xafogor és tan grossa la calor guanya a la culpabilitat i me la llev. Així que jo també contribuesc a la desigualtat de les dones del meu redol. Hi haurà que digui: "idò si tenen calor, que també es treguin la part de dalt, com nosaltres". No és tan simple, però sí que és una mostra més de la feina que ens queda per fer.

Afegitó: avui, si no m'he descomptat, enguany, ja sumam la vint-i-cinquena víctima mortal per violència de gènere a Espanya.