Com el mot "temps" té moltes accepcions, s'escau aclarir que els temps que estan canviant són els que fan referència a un "període determinat de la història d'una civilització, d'una societat, d'un personatge, d'un moviment cultural, polític, etc.". Aquest temps és terreny de disputa, àmbit de lluita, espai d'avanços i retrocessos dels valors inspirats en una concepció emancipadora dels drets humans o de les garanties materials per a una vida digna de les classes subalternes. Aquest temps és, idò, un espai polític.
Vivim un temps en el qual, en expressió atribuïda, entre d'altres a Fredric Jameson i Slavoj Žižek, "és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme". L'època ve determinada per una mena d'atzucac diabòlic: Les crisis actuals –social, ecològica i climàtica, econòmica, demogràfica, de drets humans, d'identitats ...- exigeixen polítiques públiques que, alhora, necessiten, en termes gramscians, una hegemonia cultural encara ara insuficient.
Els resultats electorals de diumenge 28 de maig, a més a més d'un episodi d'alternança institucional, d'examen de gestió en temps prepandèmics, errors partidistes en un costat i encerts en l'altre, d'estratègies politicoelectorals-franquícia d'antuvi condemnades al fracàs, tenen molt a veure en aquest triomf polític i cultural –i, per tant, cognitiu- del neoliberalisme. En les anàlisis del triomf electoral de PP-Vox a gairebé totes les institucions illenques convindria no oblidar allò que va dir Margaret Thatcher: "L'economia és el mètode; l'objectiu és canviar l'ànima i el cor de la nació". A casa nostra la turistificació sense límits és el mètode; els efectes -a més de la insostenibilitat científicament constatada- són la creació d'un marc social cognitiu que fa molt difícil que les classes subalternes imaginin una bona vida en un escenari de desturistització. És a dir, és més fàcil imaginar-se una situació de sociodarwinisme castellanitzada que no una de no creixement turístic.
Una vegada ha guanyat la coalició de creixement i odi sense límits, ben segur s'acceleraran les crisis d'època. No és arriscat pronosticar un fort escreix de les precarietats i inseguretats socials. Els temps estan canviant... Sens dubte es gira feina als moviments socials i a les entitats representatives de la societat civil no neoliberal ni inoculada del virus de l'odi. Caldrà mobilitzar-se, és clar! Però el que és veritablement transcendent és acurar-se per teixir hegemonies alternatives, sentits comuns profundament democràtics, anti discurs d'odi, igualitaris, contraposats a l'actual disbauxa consumista... La disputa d’aquests temps canviants és entre el desordre neoliberal o l’ordre de la cohesió social, de la democràcia amb impuls igualitari.
Cal capgirar moltes coses en l'àmbit de la política institucional partidària. Intuesc que és arribat el punt dels fronts amplis sustentats en la pluralitat, mobilització, participació i elaboració de programa des de baix, força autocentrat en la realitat illenca amb perspectiva global. Una candidatura de “l'esquerra del progressisme” per a les eleccions espanyoles de l'imminent 23 de juliol, a més d'una necessitat vital per no regalar la governabilitat del Regne d’Espanya a la coalició PP-Vox, seria un modest assaig per afrontar, des de l'àmbit electoral-institucional, aquests temps canviants.
Bod Dylan al seu celebèrrim ‘Blowin in the Wind’ canta: "Veniu, ministres, diputats, / escolteu-me de grat: / deixeu lliures les portes, / no detureu pas ningú. / Atenció, els endarrerits / són els que ho perdran tot. / Deixeu el vostre vell camí, / ja no serveix, / no sentiu aquest vent / que us trenca els vidres / i fa trontollar les parets? / És que els temps estan canviant". Idò això: Per guanyar el futur, deixem el vell camí, ja no serveix!
