A la muntanya qualsevol temps passat no va ser millor. Ni tan romàntic com es sol donar a entendre als reportatges. No cantaven ni la meitat del que donen a entendre els que es dediquen al folklore, no diguem ja dels que recopilen cançons. Segurament cantaven algunes tonades que marcassin el compàs d’algunes tasques, i especialment damunt l’era, que pareix esser estimulava les bèsties. La prova més clara és que a partir del boom turístic, la primera cosa que s’abandona són les tasques de muntanya. Hom diria que feia segles que esperessin aquell moment.
A part que fer feines ben feixugues, gairebé com a càstig per a sobreviure, no combina gens amb el gaudi del paisatge, l’aspecte general de les muntanyes, segurament de feia tres mil anys, era bastant més trist que ara. En les fotografies de l’època la manca d’arbres fa feredat. La vida quotidiana, ben penosa, de fa un segle, ara és senzillament inimaginable. Si ara ja costa de trobar cambrers perquè és una feina “molt sacrificada”, imaginem-nos com seria si enlloc de portar una palangana haguessin de portar pedres d’un quintar, o troncs d’alzina, per fer-ne estelles, de sol a sol, i el vespre no tenien cotxe per anar a dormir a ca seva, sinó que havien de quedar a romandre en una barraca.
Aleshores s’explotava tota la muntanya. Dels llocs més horribles se’n feien les rotes, que ja deixaven per als més desgraciats que no tenien alternativa. Als comellars, que és per on passava l’aigua, si s’hi podia fer una marjada de d’un quart de quartó ja anava bé. Si no s’hi podia fer res més és on aprofitaven per als forns de calç. L’alzinar se’l repartien entre els porcs i els carboners, i quasi tota la resta es cremava per a pastures. El pinar no era això d’ara: ni banys de bosc, ni didàctica, ni perendengues. Quan l’Arxiduc parla de pinar es refereix a la producció (negoci) de fusta. Els pins que s’havien “escapat” pels costers de la muntanya seran els que serviran per als forns de calç.
El pi es considerava l’enemic número 1 dels conreus, ja que creix més aviat que la resta i xuclaria la llacor dels sembrats. Dins l’alzinar antròpic també, s’eliminaven immediatament per a què no ocupessin el lloc de les alzines, ja que per a fer carbó el pi tampoc no anava bé. D’aquí deu sortir la bajanada “els pins es mengen les alzines”. El bosc natural, sense llenyaters ni porcs ni cabres, evoluciona com ha d’evolucionar i li importa un rave si per allà enmig ha quedat un pi. No passeu ànsia: la regeneració natural no ens ha de menester per a res.
Tornant als treballadors del bosc, dèiem, romanien en una barraca, que tampoc no era allò romàntic que donen a entendre els llibres de didàctica, sinó el que encara trobam en les excursions: un cercle de pedres de menys d’un metre d’alt, portell sense porta, ja que no hi tenia funció i llevaria espai. El sostre era un con de mitja dotzena de llenyams i càrritx enlloc de teules. El més semblant a un rebost era un bolic penjant dels llenyams, almanco per complicar que hi arribessin les rates, i poca cosa més. Amb això, diuen, es podien aixoplugar d’una barrumbada i fins i tot dormir. Tanmateix els carboners havien de dormir amb un ull obert, ja que la sitja (la pila de llenya en combustió, fotograma de “Tasio” de capçalera) s’havia de vigilar freqüentment per a què no prengués malament.
Un altre problema que quasi ningú no ha copsat era el de l’aigua. Hom suposa que s’anaven a rentar a la font ja està, però les fonts són poques, estan molt mal repartides i es podien eixugar a mitjan estiu, aleshores se’n beneficiaven ben pocs. Per a la resta, la font els quedava ben enfora. Per això cada possessió cuidava de tenir aljubs en condicions, que ja eren d’aigua d’escorrentia, així mateix “filtrada”, o sigui presumptament potable. Però també són pocs, els aljubs, altra vegada serien pocs els privilegiats que tindrien prop, els altres havien d’anar a cercar l’aigua amb gerres de test. Això per beure, amb més ganes a l’estiu, per a rentar-se... hauria de ser en davallar a la vila diumenge, i no tots.
I no era que no fes falta rentar-se, tot i que també depèn de cada cultura, època, de si hem d’anar mudats, o de si tenim font, o no. El tipus de feina també... Els carboners, per exemple, suposant que ja tenen la barraca arreglada, la tasca dels primers dies, bastants, era tallar branques de les alzines, o els troncs (per al rabassot haurien de ser uns quants homes). Després fer-ne tronquets i estelles i després muntar la sitja amb això, que s’haurà de tapar de terra porgada. Ah! No tenien moto-serra, només destrals, xerracs...
La cocció de la fusta, transformació en carbó, durava uns 15 dies, potser els més descansats, si poguessin descansar realment, però s’havia de vigilar regularment, també de nit, pel perill que el foc prengués massa força i arruinés tota la feina feta. Si tot ha anat bé, ja només queda una setmana de triar la sitja: treure el carbó, apagar-lo amb terra i posar-lo als sacs. Amb tot aquest truger ja ens podem suposar com estarien els carboners, les carboneres i els alzinars: negres com el carbó... la font a ca na Tix, i per ventura ja és eixuta.
Omplir cases de neu era tot el contrari de tot això, però també... ja m’ho deia mestre Esteve, “el darrer nevater”: “...i voltros cantàveu Pitgen sa neu, pitgen sa neu, en Toni, en Xisco, en Joan i n’Andreu?”. “Cantar? Flastomàvem tot lo dia”.
