Gairebé tots els meus savis, o els personatges de la Història Universal que jo considero savis, pertanyen al món de la Literatura en tots els seus variats i diferents gèneres. Des de la poesia a la narrativa, passant pel teatre, la novel·la, les epístoles, els assajos, les biografies i les memòries, diaris i dietaris en general. Els meus savis personals son aquells que m’han proporcionat benestar i consol. Aquells que han fet de la meva vida una experiència de felicitat i plenitud. Per a nosaltres els cristians, és ben evident que els nostres savis més savis son els que ens han donat a conèixer la saviesa suprema de Crist. No vull semblar un sermoner d’aquells que tant m’ensopiren i fastiguejaren durant la meva infància i adolescència. Però no és fàcil distanciar-se d’aquell estil tediós per a una persona com jo que va haver d’alimentar-se gairebé exclusivament d’aquella ingenuïtat i puerilitat de l’Església Catòlica dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. Encara que reconec que el “culpable” d’aquell avorriment llarg i abominable, més que l’Església de Déu Senyor Nostre Jesucrist, en va ser el Règim polític del generalíssim Francisco Franco. Així i tot s’ha d’acusar, i jo l’acuso, a la Conferència Episcopal Espanyola per no haver-se sabut, ni volgut, enfrontar a la miserable i interessada ignorància espiritual, moral, ètica i estètica d’aquells quaranta anys de reaccionarisme imposat. Tots som culpables d’aquells situació. Tots n’érem culpables. Bé, cal exceptuar-nos a nosaltres, els més joves, invàlides criatures en mans de gent covarda i poruga, morta de por. Sovint inconscient, tot s’ha de dir.

Sigui com sigui, he de començar pel principi. Malgrat totes les circumstàncies adverses de la Història de la Humanitat, jo mateix he d’estimar i d’admetre que el llibre més important, influent i expeditiu dispensador de consol i de felicitat és la Bíblia. De manera més contundent i explícita, el Nou Testament. El que falla i ha fallat sempre han estat els seus estenalls i polígrafs, tant en l’aspecte oral com escrit. No hi ha hagut bona fe a l’hora d’escampar la Bona Nova de manera entenedora i senzilla. O no hi ha hagut el talent necessari per donar-la a conèixer en tot el seu esplendor i la seva sapiència. L’escrúpol ha superat en tot moment el coratge i la intrepidesa. Sant Pere, paradigmàticament, va començar negant la cultura màxima, la humanitat més elevada, el seu Mestre. Començàrem malament. Sort que va rectificar a temps. La nostra naturalesa és de terra i sovint terreja.

Els meus primers savis, doncs, son els quatre evangelistes, els quals s’arriscaren a escriure i publicar les seves intimitats espirituals que durant tants anys mantingueren en veu baixa. Mateu, Lluc, Marc i Joan, juntament amb Pau, pregonaren de paraula i per escrit la saviesa que havia de salvar el món. Aquests s’espolsaren de sobre tots els temors i totes les amenaces dels poders religiosos i polítics del moment. Què seria de nosaltres, ara, si ells no s’haguessin atrevit a sortir del seu armari de pusil·lanimitat ben justificada?

Aquells literats foren la llavor de molts genis que han vingut després. Literats que, per voltes i voltes que hagin donat al seu ofici prodigiós de pensar i de crear, sempre han acabat escrivint sobre el mateix objectiu: la saviesa, el consol, el benestar i la felicitat dels homes. M’estic referint, més que res, a l’obra d’aquests autors imaginatius i inspirats, no a ells mateixos, no als propis autors. És el resultat del seu treball el que dona plenitud a qui rep aquestes obres, no qui les ha emès, projectat o ha manifestat el treball, sinó al propi treball. Shakespeare, per exemple, és un geni proporcionant satisfacció als seus receptors perquè la seva obra és sàvia, encara que ell pot no ser-ho, de savi. O Michel de Montaigne o qui sigui. Seguir les reflexions de Montaigne i els diàlegs de Shakespeare i posar-los en pràctica ens pot regalar salut intel·lectual i una profunda calma interior. Però és possible que ells no seguissin ni practiquessin les seves pròpies reflexions i els seus diàlegs. D’aquí es dedueix, una vegada més i gairebé del tot definitiva, que la ficció supera sempre la realitat. La realitat és com és, real. En canvi, la ficció pot convertir-nos bé en persones honestes i alegres, o bé en homes malvats capaços de cometre qualsevol alevosia. La realitat va a la seva i fa de nosaltres el que cal fer, el que vol. La ficció ens convida només a actuar, però ens deixa en llibertat per fer-ho d’una manera o d’una altra. La realitat ha fet de nosaltres uns subjectes determinats; en canvi la ficció no ens posa traves ni límits, ens allibera. Aquesta és la gran diferència entre una i altra.

Per a mi els llibres més savis son els que m’han fet lliure, els que m’han allunyat de condicionants reals. Realistes. Que posi exemples? O és que no en tinc? Naturalment que en tinc: moltíssims. Els he citat abans moltes vegades. Del Evangelis, com a cim de tots ells, puc passar a ‘Alícia en el País de les Meravelles’, a ‘El petit príncep’, a ‘Joan Salvador Gavina’, a ‘L’escuma dels dies’, als ‘Assaigs’ de Montaigne, ja citat, al ‘Hamlet’ i al ‘Romeu i Julieta’, de Shakespeare, a autors que a mi m’han descobert, amb algunes de les seves obres més eixerides, les meves millors armes per a l’obtenció de la calma i la plenitud interior: Cervantes, Thomas Mann, Blai Bonet, Oscar Wilde, Boris Vian, Stefan Zweig, Erasme de Rotterdam, Miquel Ramis Alonso, Joan Mascaró, Miguel Catalán, Gabriel Amengual, Sant Agustí, Pere Calders, Francesc Pujols, Sant Joan de la Creu, Goethe, Franz Kafka, Henry Mars, Llorenç Gomis, Alfred Jarry, Javier Tomeo, Ayn Rand, Alan Watts, Joan Carles Mèlich i mil i mil i mil genis més.

Els meus savis son aquells textos literaris que em transformen: llegint-los passo de ser un bon home vulgar a ser un home millor. Aquests autors savis, a més de buscar l’excel·lència literària i artística, busquen la concòrdia entre la població a través del seu treball de lloança a la virtut i de denúncia de la corrupció. Van a la recerca de la justícia social, de la política edificant i de la bondat general dels homes. Fan una dissecció literària de la condició humana i ens mostren tant els seus caos com les seves victòries individuals i col·lectives. Fins i tot, de vegades, s’incriminen a ells mateixos quan pensen que això els converteix en paradigma. Son veritables fites a seguir. Quan algú em demana consell per actuar en un aspecte determinat de la vida, com a lector empedreït que soc de sempre, només els dic una cosa: que llegeixin. Els dic que en els llibres trobaran allò que busquen, la solució a les seves pors i a les seves angoixes. Tenir a les nostres mans, i a un preu tan assequible com son els llibres, la resolució dels nostres problemes personals i socials, és una riquesa que poques vegades hem sabut valorar. Gràcies als creadors literaris de saviesa, el món no va tan a la torta com ho faria sense ells. Sovint m’he preguntat com seria la nostra societat apocada si no s’hagués escrit i publicat, entre molts d’altres, el llibre de Nou Testament.

Estic per dir que la joia de la nostra llibertat està en els llibres. El nostre alliberament, físic i mental, i la nostra felicitat, és a l’interior dels llibres i de nosaltres mateixos. Som burros si no fem ús de la saviesa que tot plegat ens proporciona. Em fa plorera pensar com hem perdut el temps miserablement i com el seguim perdent de manera infeliç i infausta.