La fam autèntica ens impedeix d’estar avorrits. Fam de fam o del que sigui. La fam genera recerca, i qui cerca es converteix en un aventurer, físic o espiritual, del món o de si mateix. La fam de Déu és la que més ens manté desperts i alerta. Qui busca Déu no s’avorreix ni en broma. La fam de Déu és la fam suprema. No hi ha res més divertit que tenir aquesta classe de gana. Qui cerca Déu té la diversió assegurada.

La millor manera de cercar Déu és en els llibres. Ho sé perquè he de dir que aquest ha estat el meu ofici principal tota la vida. Com a gran lector que soc i que he estat sempre, puc assegurar que mai he deixat de tenir fam de saber, fam de conèixer, fam de ser. És aquesta fam insaciable la que ens proporciona la vida. No només ens la proporciona, sinó que, a més, ens la genera.

El que passa, i això ens produeix un avorriment mortal, és que molt sovint tenim peresa de delir aquesta fam. De guarir-la. La condició humana té les seves pròpies lleis i cal complir-les. Qui té fam ha de menjar. Però hi ha persones que decideixen no fer-ho, per comoditat o per simple estupidesa. Mai m’he abstingut de menjar ni de llegir, ni de recórrer el meu interior amb aquell moderat entusiasme que la mateixa naturalesa em va obsequiar. Els millors guies per dur a terme aquesta inefable aventura, infinitament lúdica i abassegadora, son els llibres. No hi ha millor pigall que un bon llibre. Els lectors som cecs guies per pigalls experimentats. Cap avorriment, en aquestes condicions, és possible. Només ens cal confiar i re-confiar en ells. Al llarg dels anys, jo m’he envoltat de nombrosos pigalls endiumenjats de negre sobre blanc que m’han fet companyia i escalfor.

La meva biblioteca està repleta de llibres-pigall que no deixen de generar al meu cor, al meu cervell i a la meva ànima, l’esperança i el consol que tant necessito sovint. Son ells els que espanten els fantasmes de l’avorriment de la meva vida imperfecte. De jove, quan estudiava el batxiller en una acadèmia d’una petita ciutat propera a ca meva, vaig avorrir-me en un sentit tan intens i profund que vaig prometrem a mi mateix que mai més no em tornaria a avorrir. Vaig deixar els meus estudis oficials i reglats, i vaig endinsar-me plenament en la lectura. Beneïda hora i beneïda decisió! No aconsellaré mai a ningú que no estudiï o que deixi d’estudiar. Només li diré que es dediqui a l’estudi si es diverteix fent-ho. Alabat sigui Déu. No hi ha res més avorrit que obligar a un jove a estudiar per estudiar, a la força. És molt més sà que jugui pel carrer o que vagi a robar ametllons i aglans, activitats que jo tenia prohibides.

Interromp un moment la redacció d’aquest comentari perquè la televisió transmet en directe unes imatges que m’indignen profundament, i, per tant, m’allunyen de qualsevol mena de concentració. A Barcelona, la policia judicial espanyola, està detenint ara mateix, en directe i de manera il·legal, Clara Ponsatí, una diputada europea amb immunitat parlamentària, per d’haver entrat a Espanya desafiant un caprici autoritari d’un jutge poca-solta del Tribunal Suprem Espanyol. Com puc avorrir-me mai davant aquesta mena de situacions judicials i polítiques quotidianes? La realitat, un cop més, supera la ficció. El cor em batega a una velocitat inusual. Però ja hi he posat call. Ser català a l’Estat espanyol és haver-se d’estrènyer un ou cada cert temps.

Segueixo. No hi ha res com la lectura per combatre l’avorriment. La lectura i, per suposat, l’amor. Qui estima no s’avorreix mai. Això ho haurien de saber els metges de capçalera. Les pastilles relaxants i els antidepressius químics son miraculoses en determinats casos, però l’amor i la lectura no defrauden mai. Estimar és el gran antídot contra el tedi i l’ensopiment. Però l’estimar ve amb un gran defecte de fàbrica: és gratis. És regalat. A cavall regalat, no li miris el dentat, deien els meus avis. Però les coses canvien. Avui no admeten que ens ofenguin amb regals prodigiosos, ens ho hem de guanyar per nosaltres mateixos. Allò de l’estupidesa humana està més vigent que mai. De manera que, si ens avorrim, és perquè volem. I el pitjor de tot, és que ens ho busquem. Volem sentir-nos necessitats dels altres més que de nosaltres mateixos. Volem l’ajuda dels altres, però no que ens surtin a camí voluntàriament. Animal molt complicat és l’ésser humà.

Pensar ens situa als antípodes del tedi. Qui pensa, encara que ho faci pel simple fet de passar el temps, no s’avorreix mai. Penso que els gran pensadors històrics, per equivocats que anessin, s’ho passaren en tot moment molt divertit. Tingueren l’entreteniment assegurat. Una virtut intrínseca dels grans pensadors, a més, és la de posseir un excel·lent sentit de l’humor, quelcom que no es pot tenir sense una intel·ligència innata i superior. Malgrat tot, aquesta qualitat tampoc assegura res contra l’avorriment. La garantia es troba en la fe i en la confiança. Allò que més avorreix les ganes de viure és la nostra sospita permanent. Qui es fia de la gent, i confia en ella, per molt que es desviï del camí de la veritat, no s’avorreix mai. I ara, aquí, parlem d’això justament, de com burlar el sentit ensopit de la vida quotidiana. Soc conscient que no he de barrejar una cosa amb l’altra. Viatjar al cor d’un mateix, per laboriós que sigui, ens fa estar en tot moment amb les orelles dretes, com es diu col·loquialment. L’objectiu del viatge és topar-se amb la persona que s’és. Cercar profit del propi ésser és la millor manera de viatjar i de no fastiguejar-se mai. Pascal deia que tots els mals venen de no saber estar-se quiet dins casa seva. El que no digué és que aquesta quietud no havia de ser alhora viatgera. I la seva ho era.

Pascal, assegut dins la seva habitació, sol, sense moure’s del mateix lloc, no s’estava gens immòbil ni inactiu. El seu interior devia bullir. Buscava el bessó de la seva identitat humana. Buscava Déu. Bé, es buscava a si mateix, però a través d’un mitjà de locomoció superior a ell. D’aquesta manera imaginava, si més no intuïa, que aquell era el camí cert del seu deambular pel món personal que se li havia estat donat. No hi ha millor passeig que el que fem pel nostre interior. Amb aquestes passejades interiors apuntalem la nostra fe i la nostra confiança. La nostra pensa, deia don Miquel Ramis Alonso. Arruix al nostre esplín i a la nostra malenconia! Arruix a tota mena de tristesa i de depressió! Arruix, malaurat avorriment!

Jo segueixo sovint la tàctica pascaliana, però em trobo millor a través d’una bona i lúdica lectura. Son tants els autors clàssics i moderns que s’han posat d’acord per fer-me més alegre i lleugera la vida que no vull decebre’ls ni marginar-los. M’escolto a mi, en primer lloc, però després d’haver escoltat totes aquelles veus impreses en paper de flaire encisador i de tacte tendre i voluptuós. Immaculat.