cielo claro
  • Màx: 21.79°
  • Mín: 13.54°
21°

Des-condicionar-nos

La lectura, també, és la millor eina per des-condicionar-nos. Viure condicionats és deixar de ser lliures, i la nostra naturalesa ens va crear per anar a la nostra, per ser imaginatius, creatius i expansius. A mi em va crear diletant. Soc, he estat i vull ser un diletant de mi mateix. No puc controlar, ni vull ni podria, els milers de milions de les meves neurones. Les deixo en llibertat perquè elles em deixin en llibertat a mi. Quina mena de vida és una vida impedida d’anar a la seva? Més val tombar el coll i anar-se’n al forat del silenci, de la foscor i del no res. Quin valor té una existència condicionada pel poder, la servitud i la dependència? Aquí és quan podem cridar en veu alta allò de “Llegir o morir!”

Els llibres ens fan lliures quan hem deixat de ser-ho, que és tot d’una que adquirim ús de raó. Els llibres ens retornen la llibertat que la mala educació social i política ens ha anat robant a mesura que ens hem fet grans. Sé que tots vivim condicionats per unes contingències o altres, però tenim el poder personal de contemplar en part les seves evolucions. Encara que la funció principal de la Literatura no sigui aquesta, llegir hi ajuda molt. Segurament no llegim per ser lliures, però sí per atansar-nos a un estat de benestar personal que ens permeti somiar la llibertat. La llibertat: hi ha cap altra experiència humana més elevada que aquesta? La naturalesa literària ens regala tota aquesta immensa riquesa íntima i cultural. Sense la llibertat no existiria la felicitat. També els amics neixen de la llibertat. La família és diferent, és irrefutable. Però els amics els triem a mesura que els llegim. Son literaris. Amb vuitanta anys de sembra cordial permanent he arribat a posseir un gran bosc d’amistats, i això només es pot pagar donant gràcies. Gràcies immenses. Fa estona que penso que l’acció de donar gràcies, encara que siguin gràcies mudes i falsament arraconades dins els plecs del nostre interior inabastable, constitueix el gran bagatge del meu benestar personal. La col·lecció d’amics que he aconseguit reunir, dins aquesta barreja sense fronteres que significa el cor i el cervell, no té preu. Tot això ha estat possible gràcies al des-condicionament que he practicat tota la vida. Gràcies al des-esclavatge que m’han proporcionat els llibres.

Estic parlant del condicionament en general, i a mi em sembla com si ho fes només en un sentit negatiu. Hi ha condicionaments generals que son del tot positius, com és el de la condició humana. Aquesta és la condició que més ens condiciona, i ho fa gairebé sempre en clau positiva. Basta acceptar-la de manera natural per experimentar el seu goig i el seu avantatge. És cert que massa sovint la distorsionem i acaba complicant-nos la vida. No ho fem, doncs! El que passa és que ens adonem sempre massa tard d’aquesta distorsió. Ens equivoquem ja de molt joves, però no en som conscients fins que som molt majors d’edat. Necessitem ajuda. La gent gran que ens envolta és qui més ens pot ajudar, però no la volem escoltar. Quan un lector empedreït i veterà ens aconsella llegir, hauríem de seguir les seves recomanacions a ulls clucs. Cap lector de literatura, de poesia o teatre, no ens aconsellarà mai el camí equivocat. Segur. El seu guiatge és una garantia de des-condicionament. D’alliberament. La Literatura ens allibera, ens distancia de les angoixes i de les pors. La lectura ens relativitza la quotidianitat. Ens desdramatitza la nostra envitricollada existència.

En algunes ocasions he citat els llibres de José María Cabodevilla. No em cansaré mai de tornar-los a citar. És allò de les bones addiccions. Repetir-se per assolir el benestar social i la felicitat personal és com esmorzar deliberadament dels nostres aliments predilectes. Això és el rellegir. Però amb coneixement de causa. Son els llibres que rellegeixo aquells que em des-condicionen. De la mateixa manera que els llibres -i els articles i comentaris i, sobretot, les obres de teatre-, que escric, els escric per des-condicionar els lectors, per oferir-los i donar-los consol i alegria. Per des-condicionar-los. Ara he dit el que volia dir. O, millor dit: el que volia dir-me. Que volia dir-me a mi mateix, que quedi clar. Tot el que dic m’ho dic a mi mateix. Quin sentit té dir-ho a un altre? Als altres tant els és el que jo digui, en canvi a mi m’interessa molt. Moltíssim. Jo soc la persona que més escolto i que més m’escolta. A continuació me’n ric. Me’n ric del que he dit. Però me’n ric respectuosament, sense cap befa ni escarni. Em des-condiciono de mi per poder alenar més alliberat i relaxat. Per poder viure sense condicions alienes.

No hi ha millor lubricant que la lectura. Tota lectura. Sigui la que sigui, si és voluntària. Perquè qualsevol lectura l’exerceixo lliurament. Llegeixo perquè vull. Si no volgués, no llegiria. No és com l’aigua, que no em queda més remei que beure’m-la. Què seria de mi no la begués? I així i tot, no basta. Aviat torno a tenir set, i aleshores tinc necessitat de tornar a beure. Amb la lectura, això no em passa. L’aigua condiciona, la lectura allibera. L’aigua és necessària, la lectura no ho és. L’escriure és una altra cosa: l’escriptura és individualista i egòlatra. Jo escric i escric i escric i no puc parar d’escriure. Per això llegeixo: per des-condicionar-me de l’escriure. Estic explicant el meu cas, jo no puc ni sé parlar pels altres. Cadascú sap, i bé que fa, com ha de procedir en el seu dia a dia. Sort. El mal és que no basta saber, cal actuar. Coneix-te a tu mateix, sí, i després què. Què passa quan et coneixes? Què passa? Jo no ho sé, perquè pertanyo a la gran majoria dels ignorants irredempts. Encara que ho porto relativament bé, sí. Sí, perquè no em condiciono. No em condiciono en res més que amb la meva pròpia condició d’home incomplet i imperfecte. Qui pot redimir-me de la meva naturalesa -condició- humana?

He citat l’obra i les obres de José María Cabodevilla. Hi torno. José María Cabodevilla, a més de ser un escriptor genial, era un capellà. I era un capellà que escrivia. Era el capellà qui guiava el geni. Ell mateix ho deia així, i era com si no se’n pogués avenir. Un capellà guiant un escriptor! Què en saben els capellans de literatura, es preguntava a si mateix. Se’n reia del seu ofici d’escriptor. Per això se’n des-condicionava. Escrivia al seu aire. Al seu estil. Fa poc que he sabut que fumava en pipa. M’he preguntat: qui fumava en pipa, el capellà o l’escriptor? Jo crec que ni ell podria contestar aquesta pregunta. Com en tot el que feia, i ja que estic en aquest moment des-condicionat del món i de la bolla, tot el que feia ho feia per gaudir de fer-ho. Res més: perdia el temps. Creava felicitat, consol i bellesa, per a si mateix i pels altres. O per res. Si la bellesa és inútil, acostumava a dir, és dues vegades bella.

Des-condicionem-nos de tota condició menys de la nostra, la personal. I acabo. Acabo, perquè, com em passa sovint, ja no sé què estic escrivint.

Que passeu una bona setmana.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Mateu, fa 12 mesos
Joan, un crack si senyor...
Valoració:3menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente