Avui fa una setmana que Toni Nadal afirmà que «Vivimos en una sociedad con menos libertad que hace 30 años». Unes declaracions que tingueren cert ressò mediàtic més enllà de casa nostra. Malgrat que sigui una notícia que, amb l'actual velocitat i insubstancialitat del consum de informació, pot ser considerada estantissa, no me n'he sabut estar de comentar-la.
Toni Nadal tindria raó si es referís al deteriorament de la llibertat conseqüència de la ‘Llei mordassa’, a l'existència de presos per delictes d'expressió, exiliats polítics, a l'existència de clavegueres de l'estat que actuen contra els adversaris polítics del PP, a l'espionatge de ‘Pegasus’, o a la cada vegada més documentada presència d'infiltrats policials en els moviments socials. Però, no és el cas. L'afirmació de l'entrenador de tenis cal inserir-la en una de tantes «guerres culturals» dretanes.
La concepció de llibertat és un terme en disputa. Ho és des de la Grècia clàssica fins als nostres dies. El problema és que, ara mateix, el terme «llibertat» forma part de, per una banda, i en paraules d'Amos Oz, «la infantilització del gènere humà», és a dir, de la cosmovisió del «¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que yo tengo o no tengo que beber?» de José María Aznar, o de la llibertat de «tomar cañas» –en plena pandèmia- promulgada per Isabel Díaz Ayuso.
Per una altra banda –i això és més important-, la concepció de l'actual neoconservadorisme de llibertat cal analitzar-la en el context d'una de les tres tesis que explica Albert O. Hirschman al seu interessantíssim llibre ‘Retòrica reaccionària’. Concretament, a la que fa referència a la «perversitat». Hirschman, sosté que, quan l'esquerra intenta produir algun canvi beneficiós, ocorre «exactament el contrari». No és agosarat interpretar, doncs, la frase de Toni Nadal de la següent manera: Tot i que és empíricament inqüestionable que les tres últimes dècades han sigut un dels períodes històrics amb grans conquestes en drets civils, i que hem avançat, tot i que insuficientment, en drets socials, vivim en una societat amb menys llibertat.
És a dir, hi havia més llibertat quan, posem pel cas, no hi havia llibertat d'estimar, ni instruments legals integrals per combatre la violència de gènere (amb presidents autonòmics que bravejaven de masclisme amb frases com ara «Mira si son malas de matar las mujeres [...]; se resistía»), ni llibertat per elegir model familiar. En la lògica de Toni Nadal, hi havia més llibertat quan hi havia més –encara més!- urbanisme a la carta, possibilitats d'evasió fiscal, més beneficència i manco justícia social, quan els casos d'explotació laboral no eren notícia perquè entraven en la normalitat, i la corrupció (inclosa la borbònica) campava amb faldilles i a la babalà...
En fi, afirmacions com les de Toni Nadal són execrables. Ho són perquè pertanyen a les fake news més preuades de la retòrica reaccionària, però, sobretot, perquè ignoren que la llibertat de debò és aquella que, entre altres autors i autores, ens presenta Philippe van Parijs al llibre ‘Llibertat real per a tots’ (1995). En qualsevol cas, allò que més em neguiteja és saber com el fitxatge mallorquí de Feijóo per a la nova fundació del PP serà capaç de demostrar «tècnicament» coses com que la meritocràcia no és una mitologia de menuderia. En definitiva, si la seua incorporació a Reformismo21 és, com sembla de l'afirmació que hem comentat i parafrasejant Rob Riemen, per impulsar el retorn de la barbàrie.
