De cap a l’extinció

Pot ser, entre tots aquests conceptes, heu passat per alt un punt: la ració monodosi de tomàtiga i d’oli (que a més ve de fora, fent un viatge addicional totalment innecessari). Que les empreses han estat impulsant els productes individuals d’un sol ús no és notícia, ni que només se’ns faci responsables finals a nosaltres de l’augment del fems generat (hem de reduir els viatges que feim, però per anar a reunions internacionals cremam tot lo cremable amb jets privats).

Conec tant empreses com individus que compren productes «kilòmetre zero» dedins capses de cartró embolicades amb plàstic. Record èpoques en les quals t’havies de barallar perquè no et posessin aquell suro artificial a cada producte, i que no t’encolomessin quatre-centes bosses per una compra i festes de gent adulta amb plats i tassons de plàstic que llençaven en perdre’ls: com que n’hi havia més…

Tornem a la ració monodosis com a metàfora de la societat moderna. He vist gent obrir botelles d’aigua, beure un glop a morro i deixar-les perquè es tudessin. Agafar grapats de torcaboques, tacar-los tots i fer-ne servir només un o dos. Deixar l’aire condicionat al mínim possible, les finestres obertes i dormir tapants amb una flassada en ple agost. Parelles obrir cadascú un sobret de sucre i fer-ne servir la meitat de cadascun d’ells. Deixar cullerades de confitura al plat, després de menjar-ne només una ditada. Accions que semblen petites, però que resumeixen breument per què ens la bufa tot. Tot excepte que els panets, aquí i al poble de sa meva padrina, es fan amb oli i tomàtiga.

Aman Nòlem (ell/això)