Com més conflictes originis, millor

Ser mosca collonera és afeccionar-se a parlar malament dels altres, insultar o intentar riure-se'n tenint raó o no, la majoria de vegades no en tenen. Sol anar impregnat als gens dretans. Existeixen connexions neuronals que segueixen aquesta ruta cap al cervell. Llavors un pot estar a prop del centre sense voler o estar més a la dreta de la que és extrema. Això li ha passat a un tal Feijóo que aspira a instal·lar-se a la Moncloa i quan el president del Govern Sánchez ha retret al president de Ferrovial els doblers que havia fet a Espanya i que ara se'n volgués endur la seu als Països Baixos, tot d'una ha sortit a la palestra Feijóo, per dir que Sánchez havia insultat el president de Ferrovial, que això no es fa i que actuant d'aquesta manera hi hauria altres empreses que se n'anirien a tributar a altres països. Que si ell comandàs no ho faria, i ja se sap, que si ell comandava tot aniria millor. Clar, el que no diu és que tot aniria millor per a Ferrovial i per a altres grans empresaris, que és per als quals governa la dreta, o té impregnada de les connexions neuronals. No hi poden fer més. És com una malaltia mental. I ja se sap, la sanitat pública encara no té possibles per alimentar els psiquiatres. Per això la gent es conforma enviant-la als psicòlegs, així sembla que el mal és més lleu. Avui, dissabte, 4 de març era a veure jugar un partit entre cadets, un equip de Mallorca contra un equip de Menorca. Els cadets tenen entre 14 i 15 anys, però estan ben ensenyats pels de primera i segona divisió, aquests que tot el temps s'envesteixen quan dos van a una pilota, de tal manera que semblen assalts de combats de boxa, sempre n'acaba un o tots dos per terra, algun amb un o diversos cops al cap o a alguna part del cos, clar, boxegen sense guants i amb el colze, en això s'ha convertit el futbol, i crec que ja ho tenen a la seva agenda, els entrenadors. Doncs dos jugadors, un de cada equip, perseguien una pilota i un ha tirat l'altre en terra, amb tan mala sort que ha quedat estès sobre la gespa, però a causa de l'empenta, el jugador empès deu haver enviat alguna mala salutació a l'empentador. El jugador que estava estès en terra, gemegava perquè tenia molt de mal a una costella. Ha estat atès i la persona que atenia el jugador ha demanat a l'entrenador que preparàs el canvi, que no podria continuar el jugador que estava lesionat. Aquesta operació ha durat uns cinc minuts i tot el temps, l'àrbitre es trobava a devers un metre del jugador ferit amb la targeta vermella a les mans. Quan el jugador ha aconseguit aixecar-se ajudat per dues persones i ha quedat dret, però quasi agenollat, l'àrbitre ha aixecat el braç de la mà que tenia la targeta vermella i l'ha mostrada al jugador ferit apuntant amb la targeta cap als niguls. Quina poca traça o quina pocavergonya! Els pares han hagut d'agafar el seu fill, posar-lo dins un cotxe i cap a l'hospital s'ha dit. Ho havíeu vist mai? La targeta vermella ha semblat esser un passaport cap a l'hospital. És allò de "banyut i pagar el beure". Una topada on et lesionen greument i l'àrbitre et treu targeta, com si volgués alliberar-te de jugar en els pròxims partits, ja que estaràs lesionat. S'haurà de mirar bé què posa a l'acta el pocavergonya que l'ha tret defora. Com arriben a esser àrbitres aquests personatges? Això d'agradar tant jutjar, acusar i castigar els altres crec que és una vertadera malaltia mental desconeguda. D'aquelles que diuen rara, no perquè hi hagi pocs casos, sinó perquè és molt desconeguda i no s'envia ningú a rehabilitació per aquesta causa. I gràcies a aquesta malaltia es mantenen en antena diferents programes televisius on hi ha molts malalts d'aquests que només es troben bé acusant els altres... i com més acusen més s'envalenteixen.