El 23 de febrer la Conselleria de Model Econòmic, Turisme i Treball del Govern Autonòmic de les Illes Balears presentà l'informe de conjuntura econòmica del quart trimestre de 2022. Els màxims responsables d'aquests assumptes han tingut a bé posar en relleu que "les Illes Balears continuen liderant la recuperació a Espanya, i mostrant una solidesa en l'economia, que a finals de 2022 ja era un 2,2% per sobre del mateix període de 2019. És a dir que, en paraules del conseller, el PIB de les Illes Balears ja supera el nivell anterior a la pandèmia".
En aquests "indicadors amb sifó" ja vam explicar que el PIB, com indicador gairebé únic del tarannà de la situació econòmica, és talment un rei que va nu. Sembla que els responsables de fer aquestes anàlisis són més papistes que el papa pel que fa a la "religió del PIB". Res de nou!
No obstant això, hi ha dos aspectes de l'anàlisi econòmica governamental que criden molt l'atenció:
- Que es bravegi de la solidesa de la nostra economia basant-se en un 2,2% de PIB superior al d'abans de la pandèmia. És a dir, el punt que hauria de ser considerat una feblesa, es presenta com una fortalesa. Perquè feblesa és que no hàgim après res de la pandèmia de la covid-19. Per molt que vulguin fer passar bou per bèstia grossa, enfortir el model de monocultiu turístic, i que, ni tan sols, s'intueixi algun símptoma de transició cap a una disminució de la dinàmica de turistificació, és una greu debilitat del model d'inserció balear a la globalització neoliberal d'aquesta inestable (crisi climàtica, de biodiversitat, d'espais naturals, de materials, bel·licismes a balquena, inflació desfermada, classes mitjanes que transiten cap a classes precaritzades, etc.) segona dècada de segle XXI.
- Vanagloriar-se del creixement del PIB per càpita és el súmmum de la glorificació de l'indicador rei del neoliberalisme. En la mitologia neoliberal, PIB per càpita, renda per càpita, o ingrés per càpita, és la relació que hi ha entre el Producte Interior Brut d'un país i la seva quantitat d'habitants. Una operació que no és altra cosa que el conegut com a "teorema del mig pollastre", que és aquella historieta que explica que, si ens ajuntem dues persones, i jo em menj un pollastre i l’altre no en menja res, fem la mitjana, i ens surt que hem menjat mig pollastre cadascun, quan veritablement jo m'ho he menjat sencer, i l'altra persona ni l'ha tastat.
Aquí caldria parafrasejar la celebèrrima frase de l'estrateg electoral de 1992 de Bill Clinton, James Carville, "és l'economia, estúpid", per a dir: És la desigualtat, estúpid!
Potser, convindria que els responsables d'aquestes insensates anàlisis recordessin algunes de les coses escrites a aquell fantàstic llibre intitulat "El món no se'n surt" del gran i veritablement socialdemòcrata, Tony Judt. Per exemple: "... la mera expansió econòmica sostinguda no garanteix ni la igualtat ni la prosperitat, ni tan sols és un índex fiable de desenvolupament econòmic". I, sobretot: "Si no comencem a parlar d'una altra manera, no pensarem de manera diferent". Parlin més de l'evolució de les desigualtats, i manco del PIB, potser així deixaran de pensar en clau neoliberal progre!
