Vuitanta, setanta-nou, setanta-vuit..., fins a seixanta quilos. «Convé que no t'aprimis més, Rafel». Dorm sobre el trespol i no menja. Diu que el matalàs d'esponja magra i somier de planxa de metall li fa mal, i que el menjar no és menjador. Subsisteix ajudat de pa i qualque cosa. Em recorda un vespre del vint-i-tres de febrer de 1981, que tenia una llesca de pa damunt la reixeta d'una catalítica per torrar-la, ja que el menjar de l'aquarterament era horrorós. «Un tarat em volia ajornar la llicència pegant tirs al Congrés dels Diputats. Un altre tarat amb entorxats em va dir que canviàs la cara, que fins que no el veiés a ell preocupat no havia de passar pena. No hi havia mirall al despatx, però record la mirada de menyspreu antitotalitari d'aquell nin de vint-i-dos anys. Donam per conclòs aquest ridícul episodi de la història recent i deixam el lloc on em tenien “tancat” fent la mili, l'Acadèmia General Militar de Saragossa, per anar a una presó ja de veritat, el mòdul 13 del penal Castelló II».

La cara de Rafel també ha mudat i arrugat. De sobte, li han passat dues dècades per damunt. Està preocupat, entre altres coses pel seu jersei preferit de color negre, que un dels seus fills fa cinc anys que no se'l vol llevar. «Sí que li deu agradar, sí. L'arribarà a fer mal bé»⎯ pensa. El psicòleg que l’atén d’ençà set anys per mor del drama familiar en deu estar fart de veure’l. No oblida, tampoc, les restriccions de vaixella que imposa la seva neta de quatre anys, la qual fa un i mig no abraça. Ella li estotja un lloc al llit, i la tassa —també preferida del padrí—de cafè; ningú la pot emprar.

La família assenyala la manca d'atenció mèdica o medicines i una probable fractura d'espatlla mal tractada que no ajudarà gaire a passar els dies, uns duts millor que els altres, clar. Del barram, val més no parlar-ne: a casa segur que fan una bona vidriola per endreçar-l’hi quan torni. Ho deu passar molt malament: els hidrats enfarinats que a mi m'engreixaven a la mili, a ell, l'aprimen. Deu ser una demostració que l'angoixa que genera la impotència té un notable efecte dieta.

La majoria d'aquests detalls —sense les meves giravoltes— formen part de la foto que d'en Rafel fan els parents de més a prop. Defensen la seva innocència amb un punt d'incredulitat per tot el que viuen. La justícia el va condemnar i només la justícia el pot rehabilitar. L'error és inherent a la condició humana i, si els personatges que envolten el cas són si més no especials i el context en què va ser encausat i jutjat Rafel, endimoniat, no és cap disbarat dubtar del resultat final d'una condemna a tants d'anys de presó. Tenim exemples propers i dolorosos d'enfonsament d'éssers humans al voltant del judici conegut com a «fracàs total de l'Administració de justícia», en què —aquesta— justícia començà a reparar el mal que tants d'anys va generar.

No han perdut l'esperança que el Tribunal Suprem revisi la sentència. Mentrestant, demanen millores de la situació penitenciària de l'ésser estimat. Fa un any i mig que està empresonat i n’hi queda més d'un. Pensen que la injustícia ja es fa «un poc» llarga i que, malgrat que hagués comès els delictes sentenciats —no és el cas; insisteixen—, ja hauria pagat a bastament.