Buf! M’ha costat tornar. No és que no volgués, eh? És que no he aturat de feinejar i culejar per aquí i per allà. Supòs que els i les mallorquines aprofitam l’hivern per fer tot el que no hem pogut durant l’estiu… o què sé jo, una confluència còsmica de feines, feinetes i projectes. Només m’ha faltat una referència a la física quàntica. Com podeu imaginar, acabam de filar quatre coses per la pròxima presentació de Moixa Mental Neo 02 (la revista que escrivim) després que el Bar Flexas tanqués per dol. Una besada.

Un amic em va demanar fa un parell bo de dies si havia vist The Last of Us, en especial el tercer capítol, i què en pensava de la controvèrsia que s’ha desfermat per internet. Què voleu que vos digui, no hi ha cap discussió ni confrontació, només un parell d’homòfobs (i pentura qualque bot) omplint la xarxa de fems amb un cert seguiment de molts mitjans. Boh, res de nou, Els Normals que ploren. Per tant, vos xerraré d’una altra cosa:

Avui he aprofitat per baixar a Ciutat. He acompanyat ma mare que havia d’anar a la consulta del traumatòleg i ens hem aturat a fer un mos a un bar. És curiós, sense tenir una idea clara del perquè, el metge em feia les preguntes i em donava les explicacions a mi que només anava d’acompanyant. Les primeres vegades, de forma subtil, desviava la mirada cap a ma mare, la interessada. Després, però, m’interessava saber si s’adonaria que jo no contestava mentre seguia demanant-me coses que només podia respondre ella. És una situació estranya, estic més acostumat que els interlocutors masculins facin les preguntes al meu home. Deu ser una qüestió de jerarquia? Una cosa de la masculinitat tradicional que no entenc? En canvi, quan hem anat a dinar, oblid que ara som de poble i salud a tothom, cosa que a Ciutat no es un hàbit des de fa molt. És graciós que només s’incomoden els homes, però, mirant cap a una altra banda, acotant el cap o esmunyint-se per qualque racó per tal d’amagar-se. Les dones et miren als ulls i de vegades amb un somriure et fan saber que t’han vist. Avui, fins i tot, la dona de la taula de devora ens ha demanat si el que hem dinat nosaltres havia estat bo, començant una conversa amable i curta, mentre el senyor amb qui anava s’empegueïa cercant el mòbil.

De tot això podem extreure que estic dispers, que l’heteropatriarcat no és sa i que avui és dilluns (una altra vegada).

Aman Nòlem (ell/això)